Aquest havia de ser un article escrit des del desànim. La revolució dels somriures s’ha acabat i aquell moviment nacional extraordinari s’ha convertit en l’ombra del que havia estat. La desmobilització és total, el caïnisme és descarnat i continua la incapacitat per renovar lideratges i projectes que permetin engegar una nova etapa. Fa pocs anys centenars de milers de persones de tota edat i condició omplien els carrers cada onze de setembre amb optimisme i compromís, avui alguns milers amb massa cabells blancs donaran testimoni d’un fracàs i una desorientació que encara costen de pair i admetre.
Aquest havia de ser un article escrit des del desànim perquè el catalanisme torna a travessar un cicle del purgatori. Buscant referències i inspiració vaig tornar a “El desconhort”, el discurs que el periodista Agustí Calvet, el Gaziel de La Vanguardia, va fer com a president dels Jocs Florals clandestins de 1944. "Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra". El text és una anàlisi severa de les falles polítiques de l’ànima catalana i un document d’una gran tristor. Gaziel formava part d’una generació derrotada que no es refaria mai més, però tancava el seu discurs amb un esforç per defugir la nostàlgia i obrir-se al futur. "Ens resta, doncs, l'única que cal no perdre mai; l'esperança".
Costa identificar el moment actual amb la derrota i el Desastre de 1939 perquè allò va ser una ensulsiada sagnant seguida de quaranta anys foscos. El paraigua d’Europa, la riquesa i la postmodernitat donen a tots els drames actuals una imatge de farsa que els fa menys tràgics. Avui, a diferència de fa vuitanta anys, les institucions, la cultura, la llengua i la senyera, han quedat en peu per molt que onegin a mig pal. No hi ha espai per al desànim i la rendició quan es recorda els catalans de 1939 o els de 1714. Allò van ser derrotes, allò van ser tragèdies, això d’avui és només un parèntesi trist, un temps mort abans de la represa. Hi ha arguments per alguna cosa més que l’esperança, hi ha arguments per a l’optimisme.
El discurs de Gaziel de 1944 es lamentava de la incapacitat política de Catalunya. La història moderna havia demostrat que Catalunya no sabia fer política, com no sabia organitzar l’ordre públic ni sabia crear i gestionar una gran banca. Això es deia, i era cert, però els últims quaranta anys serveixen per negar cap incapacitat congènita en aquests camps. Hi ha hagut dècades de bona política a Catalunya, hi ha hagut dècades de bona gestió catalana de la seguretat amb una policia pròpia i la construcció de dos grans bancs amb genètica catalana. El fracàs de 2017 no nega cap dels èxits precedents i cap condemna eterna pesa sobre la catalanitat. No tot està per fer, però gairebé tot és possible i després d’un cicle negre se n’obre gairebé sempre un de millor. "La vie est ondoyante", com repetia Josep Pla.
La política sobiranista fa venir vergonya. No hi ha projecte, no hi ha talent, no hi ha nous lideratges a la vista i la guerra oberta ha substituït la unitat aparent de fa pocs anys. La política sobiranista fa venir vergonya, però mentre s’ordena i es recompon hi ha espai per fer país des de la cultura, el tercer sector, l’empresa, la família i el compromís ciutadà. En català, amb mirada i vocació catalana. Fer-se passar el desànim fent país, per nosaltres i pels que vindran. Bona Diada! I visca Catalunya lliure!