A l'Esquellada de Cardedeu, dissabte passat, enmig d’un brillant combat de glosa, dues de les glosadores participants van haver d’improvisar una confrontació dialèctica entre el crit i el silenci. Els versos contrapicats van ser efímers en el format, és el que té aquest art, però van ser d’una profunditat semàntica que tatuava petja. Va quedar ben palès que hi ha silencis que són un crit, i que hi ha crits que se silencien. Talment com el silenci i el crit, el binomi memòria i oblit juga un complex joc de miralls. L'esforç memorialístic per rescatar la història de la dissidència vençuda i enterrada sota les cunetes és un esforç titànic, sí, però alhora no està exempt de biaixos d’oblit. Biaixos d’oblit on l'hegemonia del poder arrasador suma complicitats insospitades i fins i tot no detectades. El patriarcat, per descomptat, una d’elles. Són cadenes d’oblit que relliguen condicions endurint la capa de llot que esborra fets i existències, i que fins ara no han aconseguit “retornar a la societat la història de la qual els aparells oficials han desproveït”, com reclamava Marc Ferro a la historiografia. Ser dona és baula d’oblit assegurat. Empresonada, duplica l’oblit. Empresonada als internats del Patronato de Protección a la Mujer (PPaM), directament és ser esborrada.
És inevitable pensar-hi quan es veu la pel·lícula Els buits -que des del premi de Màlaga 2024 no para de col·leccionar guardons- i encara més inevitable quan s’escolten les taules de testimonis que l’acompanyen. Quan la colpidora història interpel·la, apareix una pregunta inevitable: “Com és que no en sabia res de tot això, jo, fins ara?” Feu la prova. N’hi haurà oportunitat aquest cap de setmana a la Bisbal d’Empordà, dins les Jornades Dones, presons i repressió en el franquisme, també a les jornades Presons de Dones a Barcelona que es farà a la Model a mitjans de novembre, i en darrer terme el curtmetratge es podrà visionar temporalment a Filmin gràcies al fet que ha estat preseleccionat per als Goya. Les autores, Sofia Esteve, Isa Luengo i Marina Freixa Roca -la Marina, filla de la Mariona Roca (la protagonista), i alma mater d’aquest exercici d’omplir un esvoranc vital- han escollit un títol que també forma part d’aquests binomis que juguen amb espills, al cap i a la fi, l’obra busca omplir uns buits que omplen vides, uns buits històrics que van omplir la història franquista. Silencis, oblits i buits que criden, recorden i omplen.
A gairebé 50 anys de la mort del sanguinari dictador, no només hi ha fosses per obrir, nens robats per trobar, condemnes per anul·lar, represaliats per rescabalar, patrimonis per retornar, centres de tortura per tancar i reconvertir -com la comissaria de Via Laietana- i responsabilitats per depurar, sinó que hi ha també categories de repressió pendents de ser reconegudes. És el que passa amb les dones víctimes del nacionalcatolicisme inoculat en els centres col·laboradors del PPaM, regentats en règim carcerari per congregacions religioses sota l'autoritat de funcionaris i capitostos del règim. Categories victimàries oblidades i silenciades encara a la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática de l’estat espanyol, i també a l’avantprojecte de llei de memòria democràtica de Catalunya, un oblit que el Parlament català és a temps d’esmenar durant aquesta legislatura en què la llei ha de ser aprovada amb les esmenes imprescindibles, tal com reclama el Grup de Suport a les dones represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer, amb el suport de la Comissió de la Dignitat. Aquesta tardor s’ha fet intensa ronda de reunions amb els Grups Parlamentaris.
Sobta que una institució carcerària que va marcar la vida de desenes de milers de dones durant el franquisme i, atenció, fins a l’any 1985, estigui envoltada de silenci, de buit documental, i d’un oblit institucional, civil i acadèmic eixordador. Jo mateixa no en vaig saber res fins al Sense ficció dels Internats de la Por de Montserrat Armengou (2015) i no hi vaig aprofundir fins que, ja essent diputada, vaig proposar incloure aquesta opressió a la comissió d’investigació dels abusos de l'església (comissió pederàstia, 2022-2023). Llavors va venir conèixer la Consuelo, les jornades del Born on Maria Forns havia fet el pas públic com a supervivent (2022), els treballs d’Anna Miñarro, la constitució del Grup de Suport a Ca la Dona (2023), i la sensació que el tema començava a penetrar més capes: articles d’investigació a premsa diversa, nous llibres publicats, la pel·lícula, més testimonis, més recerca acadèmica, i la feina imparable omplint ateneus, casals i universitats, i fent incidència política. Però abans d’això, per a mi, un gran buit. El silenci del no escoltat.
La causa de tant d’oblit la relaten molt bé algunes supervivents, entre elles Consuelo García del Cid, que ha dedicat la vida a rescatar aquesta memòria, publicant llibres i fent activisme, i l’argumenten algunes acadèmiques expertes com Pilar Iglesias: l’aïllament absolut era una de les tècniques repressores de despersonalització que aplicaven els ordes religiosos encarregats d’executar la rentada de cervell i reconducció conductual cap al nacionalcatolicisme. Les adolescents i joves que havien estat recloses per mostrar algun signe de dissidència, com a dones, o simplement perquè la família no en volia saber res o no les podia mantenir, i fins i tot perquè potser hi buscaven refugi davant la violència familiar, quedaven captives sense cap judici ni cap expectativa del temps que duraria la reclusió abusiva, i no podien socialitzar. No podien parlar entre elles, no es coneixien els noms ni les procedències i si alguna encetava algun tipus de vincle era traslladada immediatament. Desubicades, fora de l’entorn conegut, explotades, coaccionades i abusades, quan sortien en llibertat als 23 o 25 anys, la dificultat per fer xarxa entre víctimes era absoluta, i l’estigma i efectes psicològics del maltractament continuat abocava a un silenci avergonyit, al secret mai explicat, sovint ni a elles mateixes. I les executores, com si res no hagués passat, amollades a les estructures democràtiques de protecció a la dona i a la infància, encara ara.
Una gran causa a rescatar de l’oblit de la memòria. No pas l'única. Dones. Presons. Patronato. Cadenes d’oblit que relliguen, també, complicitats per al “desolvido”, com defineix Angela Caso, l’autora de “Les oblidades, una història de les dones creadores”. En som moltes exercint contrapesos a la història instrument ideològic del poder de les elits, i ho fem des de l’activisme, des de l’acadèmia, des del periodisme, des de la política. Gemma Pasqual rescata les Torturades de Via Laietana. Dolors Marin rescata Isabel Vila, primera sindicalista catalana, de la Bisbal precisament. La llista és immensa. I ens necessitem moltes més encara per frenar la colonització intel·lectual des del poder, com animava Fontana. Però només serà amb el nou impuls del feminisme descolonial que aquest motor trepant travessarà moltes més capes, com defensa la doctora M. Massip a la seva tesi sobre la humanització de la història que s’ensenya a les escoles.
Mentrestant, a cada acte on compartim aquesta història, a algú li ressona molt endins, netes que descobreixen àvies, filles que descobreixen mares, dones que es descobreixen a si mateixes i poden per fi posar paraules íntimes i col·lectives a aquell drama que van viure en la seva joventut i que ha deixat tantes conseqüències. Però el temps ens va a la contra. Moltes ja han mort sense cap reconeixement. Les supervivents són grans, i poden morir sense cap reparació.