M'assabento d'una nova campanya a les xarxes que consisteix en donar-se de baixa de Netflix perquè aquesta plataforma té en el seu catàleg un percentatge irrisori de pel·lícules en català. Davant la impossibilitat de donar-se de baixa del poder judicial, del Congreso, del Parlament Europeu o d'Instagram (entre molts altres), ens hem de donar de baixa de Netflix.
No ho critico perquè, bàsicament, comparteixo la motivació de la iniciativa. La situació del català és preocupant. Les dades sobre el seu ús social i la seva presència en determinats àmbits no ens inviten a l'optimisme, sense oblidar que una part del nostre país resta indiferent a aquesta sensibilitat. Per tant, la defensa del català requereix una tasca ingent, en molts fronts i, si pot ser, actuar amb una certa perspectiva i perspicàcia.
Però, de veritat que la defensa de la nostra llengua l'hem d'afrontar fent boicots? Reconec que mai he estat partidari d'aquesta pràctica. Crec que no és la millor manera d'assolir els objectius pretesos. O, almenys, diria que no és la manera més eficient.
Dubto que un directiu o directiva nord-americana arribi a apostar per una llengua -que en prou feines sap que existeix-, per un boicot en un petit racó de món. Només per posar-ho en perspectiva, tinguem present que Netflix té 220 milions d'usuaris arreu del món. Pessigolles.
Per què, quin és l'escenari hipotètic que "esperem"? Aquest directiu, quan s'assabenti de la qüestió, prèviament haurà de convèncer al seu consell d'administració per tal que la companyia inverteixi els seus diners per promoure el doblatge i subtítols en català.
A un empresari, del sector que sigui, se l'ha de convèncer amb números. Perquè, imaginem que el boicot té un gran seguiment. Més enllà de l'impacte real que pugui suposar per a l'empresa, qui li assegura al Sr. Netflix que, si finalment aposta pel català, el públic que s'ha donat de baixa al nostre país, es tornarà a donar d'alta?
Diria que la millor manera de convèncer a qualsevol empresari no catalanoparlant perquè tingui sensibilitat empresarial per la nostra llengua és presentar-li estudis de mercat seriosos que li demostrin que el català té demanda i que, si incorpora el català a la seva oferta, el seu volum de negoci creixerà. I em consta que això ja s'ha fet amb resultats positius. Per tant, lluny de fer-nos antipàtics, promovent boicots, baixes massives, denúncies públiques contra empreses privades, seria més constructiu posar de manifest la potencialitat econòmica del mercat català. I això ens fa enfrontar davant una pregunta molt antipàtica: tenim demanda en català? La resposta implica una anàlisi social molt profund sobre la nostra llengua. Potser aquí -ves a saber- hi començaríem a trobar la solució.
Diferent és el cas de les institucions. Aquí el compte de resultats no preval sinó que les coordenades són la voluntat política, la sensibilitat a la pluralitat i el respecte a les diferents nacionalitats (utilitzant el terme constitucional) i realitats culturals del país. I aquí l'Estat coixeja.
És una absoluta anomalia que en un Estat -teòricament- plurinacional, el català, l'euskera i el gallec no es puguin utilitzar en el Congrés dels Diputats. A aquest fet s'hi afegeix gravetat quan el principal argument pel qual es denega l'ús de la nostra llengua al Parlament Europeu és, precisament, que no se li pot exigir a la cambra d'Estrasburg una obligació que no assumeix ni tan sols el parlament del propi Estat.
Amb els milions que es destinen als instituts Cervantes, situats als carrers més cotitzats i en edificis espectaculars de les grans capitals mundials, que l'excusa sigui el cost que suposaria incorporar les llengües cooficials al Congrés, és insultant.
I és que, com cantava la Trinca, són coses de l'idioma... Ja sigui l'idioma econòmic, l'idioma de la imposició o l'idioma de la supervivència. Un altre tipus de Torre de Babel.