Àngel Guimerà, Joan Maragall, Lluís Domènech i Muntaner, Miquel dels Sants i Oliver, Lluís Nicolau d’Olwner, Amadeu Hurtado, Pous i Pagès. Sembla una alineació d’intel·lectualitat tan potent que sona com aquell equip mític del Barça que recitava en Serrat de Basora, César, Moreno, Kubala i Manchón o bé els protagonistes de la pel·lícula La Lliga dels homes extraordinaris. El cas és que aquests personatges, juntament amb altres igualment de gran nivell, van ser presidents de l’Ateneu Barcelonès.
Una de les lectures interessants d’aquests dies estiuencs ha estat El catalanisme a l’Ateneu Barcelonès de qui en fou també president, l’historiador Jordi Casassas. En aquesta obra es repassa la forta influència que va tenir i té en aquesta entitat el catalanisme. La contribució i el paper de l’Ateneu dins la història del catalanisme és clau. La gènesis d’aquesta vinculació se situa en el discurs que va pronunciar Guimerà en la seva presa de possessió com a president l’any 1895 on va fer una ferma reivindicació de la llengua catalana. Discurs que per la seva rellevància es va editar posteriorment i que, per cert, va inspirar fortament Francesc Cambó com ell mateix reconeix a les seves memòries.
Figures d’una potència intel·lectual com les que citava a l’inici es varen involucrar plenament a la reflexió, defensa i reivindicació del corrent catalanista a través d’un centre que agrupava tertúlies, conferències, grups de pensament i jornades. I ho va fer des de l’inici i també en moments històrics que, precisament, no eren del tot propicis a la reflexió serena i civilitzada com dues dictadures, la Guerra civil o la Setmana Tràgica, entre altres.
Aquí em vull aturar en la figura de Lluís Nicolau d’Owlner. Va ser president de l’Ateneu durant els inicis de la República, concretament del 1932 al 1936. El currículum de Lluís Nicolau és d’aquells que impressionen. Personatge brillant però a la vegada controvertit pel seu paper com a ministre d’economia en el govern provisional de la República i membre de la comissió espanyola que va negociar amb Macià la creació de la Generalitat. De fet, a ell se li atribueix la recuperació del terme Generalitat per referir-se al govern català.
Personatge de matisos, d’un catalanisme ferm i convençut, diputat, fundador i president d’Acció Catalana, va contribuir, com dèiem, a la governabilitat d’Espanya com a ministre i també com a governador del Banc d’Espanya durant el període de màxima complexitat com fou la Guerra Civil.
Podríem dir que malgrat ser un líder brillant, va fracassar. El seu partit, Acció Catalana, va tenir un escàs èxit electoral però segurament fou necessari. D’aquells que se situaven en l’espectre dels sensats; escindits de la Lliga per massa tèbia en la qüestió nacional i massa conservadora i igualment allunyats d’Esquerra Republicana per massa exaltats. Si repassem breument “l’alineació” dels membres d’Acció Catalana (com els de l’Ateneu), fa patxoca: Rovira i Virgili, Carrasco i Formiguera, Amadeu Hurtado, Pi i Sunyer, Carles Jordà, Bofill i Mates, etc.
Ara que estem a les portes de la Diada i que sembla que la polèmica és si el president del país assisteix o no a una manifestació, val la pena recordar també aquells compatriotes que, potser sense carisma, des de la calma, varen ser fonamentals a construir, afirmar i consolidar la nació. Dels que van aixecar la bandera de la normalització de la nostra llengua, que van creure en la recuperació de les nostres institucions i del nostre dret constantment masegats i dels que varen dedicar la vida a exigir arreu el nostre autogovern. I ho varen fer en contextos complicats, amb el vent en contra, quan res es podia donar per descomptat i quan les circumstàncies eren adverses.
La Diada és una ocasió per renovar els anhels del país -tal vegada amb una certa urgència- però també ha de servir per reconèixer, sense nostàlgia però amb admiració, totes aquestes persones que hi varen creure i la varen fer possible sense estridències però amb tota l’esperança.