Casualitats de la vida ha fet que el mes que ve es compleixin 50 anys de la detenció dels cinc membres del Partit Republicà nord-americà que va significar l’inici de l’escàndol Watergate. Com és conegut, aquest escàndol va acabar amb la dimissió de Richard Nixon, l’agost del 1974, en fer-se evident que el president hi estava directament implicat.
És una obvietat que espiar rivals polítics no és acceptable en una democràcia. Necessàriament, s’han d’investigar els fets -políticament i jurídica- i hi hauria d’haver dimissions dels responsables polítics que hauran de pagar els plats trencats -potser- d’algú altre. El joc funciona així.
Ara bé, tan cert és que l’escàndol del Catalangate no pot quedar impune com ho és també que tothom era conscient que els líders socials i polítics catalans del procés eren susceptibles de ser espiats, seguits o ensumats per serveis d’intel·ligència de l’Estat. Què ens pensem que es dediquen aquests serveis? Diria que tothom en tenia una consciència general. Si no, a sant de què es varen començar a descarregar a correcuita les aplicacions Signal i Telegram?
Ja em permetran un petit apunt corporativista però, dintre de la gravetat de l’episodi, un dels fets més deplorables és l’espionatge que s’ha fet als advocats dels polítics i líders que varen ser processats. Quina barroeria més lamentable! Perquè un pot arribar a entendre (que no justificar ni compartir!) que es vulgui espiar el rival polític però, perseguir als advocats?
Situem-nos: estem parlant que, presumptament, s’estava espiant advocats que exercien la seva activitat professional per garantir una defensa dins d’un procediment judicial. Això implicava que aquest procediment es pogués desenvolupar dins un marc jurídic i processal just i amb les corresponent garanties. Allò que sovint s’invoca, a risc de semblar molt grandiloqüent però absolutament imprescindible, com és la seguretat jurídica i l’estat de dret. Conculcar la privacitat de les comunicacions dels advocats tira per terra d’una forma violenta aquestes garanties.
Fa uns quants anys, Miquel Roca va escriure un d’aquells llibres que haurien de ser de lectura obligada i imprescindible a qualsevol facultat de Dret, que es titulava “Sí, advocat!”. En ell, Roca assenyalava: “convé destacar el fet que l’advocat reclama, per a ell mateix i per la funció que compleix, el respecte de l’estat i de la societat, en la mesura que és garant de la llibertat. I aquesta garantia no es pot atorgar al marge d’un marc ètic que sigui percebut com a tal per la mateixa societat”. És exactament això: Ètica i la llibertat.
No voldria caure en la temptació d’especular sobre la finalitat d’aquestes pràctiques d’espionatge. Ens portaria per un camí potser precipitat però en tot cas tenebrós. Ara bé, si la desproporció de les presons incondicionals i la sentència ja resultaven indignants, saber que van punxar els telèfons dels advocats és del tot intolerable. Si no s’entén això per part de tota la ciutadania, independentment de la ideologia individual, és que el problema de base democràtica que hi ha en certs sectors és més greu del que ens pensem.
Perquè donem per descomptat l’estat de dret, la democràcia i la llibertat. Però, com deia Goethe, la llibertat s’ha de guanyar cada dia. Igual que la democràcia. Tot és més fràgil del que ens pensem i, dins aquesta fragilitat, un dels garants d’aquesta llibertat són els advocats. Per tant, apel·lo a l’obligació gairebé deontològica, i que Roca recorda en el seu llibre, que quan la llibertat està amenaçada “és el deure i l’honor de l’advocat veure-ho i denunciar-ho. Per l’interès del drets del seu client, però també perquè la societat li ha assignat aquesta funció”. No deixem que s’esberli aquesta llibertat.