No és molt agradable constatar com l'extrema dreta acapara tanta atenció en el debat polític espanyol. També a Catalunya. És més, ens pot arribar a semblar que parlar-ne de manera tan intensa no fa més que alimentar-ne el creixement. Tanmateix, quan s'han convertit en la tercera força del Congrés dels Diputats es fa molt difícil evitar-los en el discurs públic, i és inevitable que proliferin les anàlisis sobre les causes d'aquesta irrupció tan contundent. Negar-ne l'existència no ajuda a entendre el fenomen. Una altra cosa ben diferent és acollir-los amb entusiasme, fer-los la gara-gara i, especialment, entrar al seu terreny dialèctic i ideològic.
Per exemple, quan ens trobem amb una agressió com la bomba llançada al centre d'acollida de menors d'Hortaleza, és convenient recordar qui està alimentant el discurs en contra de la immigració. I la resposta pot tenir enfocaments diversos i complementaris: d'una banda, cal argumentar amb xifres i amb dades la inversemblança i la mentida de la relació delinqüència-immigració, o la tan vella i coneguda brama del tracte de favor ("als immigrants els regalen els bolquers" i coses similars). De l'altra, cal recordar que el Codi Penal preveu castigar qui inciti a l'odi contra un col·lectiu vulnerable? Potser arriba l'hora de fer servir l'eina més adequadament de com s'ha fet fins ara.
També creix l'extrema dreta, diuen els analistes, entre les classes mitjanes empobrides, allò que el professor de la London School of Economics Andrés Rodríguez Pose anomena "els llocs que no importen", poblacions a qui la crisi ha deixat sense perspectives, a qui els partits convencionals han fallat -han fallat a molta gent, però no tothom ho ha patit de la mateixa manera. Són els trumpistes, els brexiters o una part dels votants de Vox. En molts casos es tracta d'electors desesperats que han comprat promeses buides. El programa econòmic de Vox és tan ultraliberal com el del PP o el de Ciutadans, no hi ha una oferta diferent per sortir del pou. Però, segurament, perquè els votants canviïn d'opinió necessiten veure alternatives reals, i això significa governs que governin, mesures concretes per sortir del marasme, política socioeconòmica que acabi amb l'oferta trista de l'austeritat permanent, tornar a creure en l'Estat del Benestar. El pròxim govern que hi hagi a Espanya té un primer repte claríssim en aquest terreny.
Finalment, l'extrema dreta, a Espanya i a tot arreu, és nacionalista. I ha crescut a l'ombra del debat nacionalista, quan tres quartes parts dels partits de l'Estat espanyol s'han llançat a un debat nacionalista, si més no nominalment. Quan tants han cregut que l'apel·lació al romanticisme ranci del nacionalisme donaria vots, els campions de tot això, els rancis entre els rancis, s'han endut el peix al cove. Això té solució? Per descomptat. Les enquestes més recents avalen que una part important de la població d'Espanya vol diàleg, i fins i tot que acceptarien el resultat d'un referèndum. Sense entrar en detalls, la solució implica abanderar -el verb no seria precisament el més encertat- una visió més moderna del que ha de ser la convivència entre territoris, allunyada de l'anquilosament de les nacions rocoses i estanques. I parlar-ne sense por a ser flagel·lat pel rival de torn. Cal valentia.
En fi, de l'extrema dreta se'n surt. No estem condemnats irremissiblement a coexistir-hi. No tenim per què imaginar que la seva presència serà una progressió imparable fins a tenyir tota la política i la vida quotidiana. A altres llocs ho han aconseguit. Hi ha maneres. Cal voler-ho.
Per exemple, quan ens trobem amb una agressió com la bomba llançada al centre d'acollida de menors d'Hortaleza, és convenient recordar qui està alimentant el discurs en contra de la immigració. I la resposta pot tenir enfocaments diversos i complementaris: d'una banda, cal argumentar amb xifres i amb dades la inversemblança i la mentida de la relació delinqüència-immigració, o la tan vella i coneguda brama del tracte de favor ("als immigrants els regalen els bolquers" i coses similars). De l'altra, cal recordar que el Codi Penal preveu castigar qui inciti a l'odi contra un col·lectiu vulnerable? Potser arriba l'hora de fer servir l'eina més adequadament de com s'ha fet fins ara.
També creix l'extrema dreta, diuen els analistes, entre les classes mitjanes empobrides, allò que el professor de la London School of Economics Andrés Rodríguez Pose anomena "els llocs que no importen", poblacions a qui la crisi ha deixat sense perspectives, a qui els partits convencionals han fallat -han fallat a molta gent, però no tothom ho ha patit de la mateixa manera. Són els trumpistes, els brexiters o una part dels votants de Vox. En molts casos es tracta d'electors desesperats que han comprat promeses buides. El programa econòmic de Vox és tan ultraliberal com el del PP o el de Ciutadans, no hi ha una oferta diferent per sortir del pou. Però, segurament, perquè els votants canviïn d'opinió necessiten veure alternatives reals, i això significa governs que governin, mesures concretes per sortir del marasme, política socioeconòmica que acabi amb l'oferta trista de l'austeritat permanent, tornar a creure en l'Estat del Benestar. El pròxim govern que hi hagi a Espanya té un primer repte claríssim en aquest terreny.
Finalment, l'extrema dreta, a Espanya i a tot arreu, és nacionalista. I ha crescut a l'ombra del debat nacionalista, quan tres quartes parts dels partits de l'Estat espanyol s'han llançat a un debat nacionalista, si més no nominalment. Quan tants han cregut que l'apel·lació al romanticisme ranci del nacionalisme donaria vots, els campions de tot això, els rancis entre els rancis, s'han endut el peix al cove. Això té solució? Per descomptat. Les enquestes més recents avalen que una part important de la població d'Espanya vol diàleg, i fins i tot que acceptarien el resultat d'un referèndum. Sense entrar en detalls, la solució implica abanderar -el verb no seria precisament el més encertat- una visió més moderna del que ha de ser la convivència entre territoris, allunyada de l'anquilosament de les nacions rocoses i estanques. I parlar-ne sense por a ser flagel·lat pel rival de torn. Cal valentia.
En fi, de l'extrema dreta se'n surt. No estem condemnats irremissiblement a coexistir-hi. No tenim per què imaginar que la seva presència serà una progressió imparable fins a tenyir tota la política i la vida quotidiana. A altres llocs ho han aconseguit. Hi ha maneres. Cal voler-ho.