Intolerable. Inacceptable. Insuportable. Cada dia sentim aquests adjectius qualificant les accions dels poders. A tot arreu sentim aquestes paraules en relació al robatori dels bancs, al frau fiscal, a les detencions policials, a les càrregues policials, a la mentida institucional, a la impunitat judicial i a les constants vulneracions de drets humans.
Els fets però, encara que siguin intolerables, inacceptables o insuportables, no paren de repetir-se un darrere l'altre, i sembla que no tinguem més remei que tolerar-los, acceptar-los i suportar-los. De tant en tant però, una part significativa de la societat diu que "prou", i es planta. El 15-M i l'1-O són exemples clars d'aquell moment en què l'intolerable es torna realment intolerable i es construeix un NO a tot: "No som mercaderia en mans de polítics i banquers", "No ens representen", "Li diuen democràcia i no ho és" vam dir des de les places just quan se'ns convidava a tolerar, acceptar i suportar els rescats a la banca, el 135, els desnonaments i les retallades massives.
"No teniu presons per a tothom", "No tenim por", "No tenim rei" vam cridar des dels carrers a mesura que s'apropava l'1-O, quan ens convidaven a tolerar, acceptar i suportar detencions, prohibicions i imposicions. I partint de tots aquests "No" va arribar la construcció de la lluita contra tot el que és intolerable, inacceptable i insuportable. La lluita a favor del que és públic, a favor d'un habitatge digne, a favor de la sobirania (nacional, econòmica, alimentària, pressupostària, etc.), a favor de la llibertat d'expressió, a favor de decidir des de la base sobre tot l'intolerable, inacceptable i insuportable.
La resposta però, sempre és la mateixa: No a tot. No a tot el que signifiqui parar els peus als voltors del que és públic, no a tot el que signifiqui decidir, no a tot el que signifiqui sobirania. La resposta sempre és "no a tot". Les estratègies per imposar aquest "no a tot" son diverses: des de les crides a diàlegs interminables i impossibles fins a la pura repressió, passant per l'amenaça de "millor això que res" fins "la correlació de forces" que justifiquen l'acceptació perpètua del que és intolerable i insuportable. Facis el que facis la resposta sempre és la mateixa: no a tot.
Avui, quan el 15-M sembla d'un altre segle i l'1-O es va allunyant, el "no a tot" es torna a imposar. "Abandoneu tota esperança" i, en el millor dels casos, se'ns convida a esperar petites molles caigudes de les taules dels que fa anys que no renuncien a res. Potser tot plegat s'explica pel moviment pendular de la història (que no sempre va endavant però que mai s'atura) o potser perquè de vegades tolerar, acceptar i suportar el que és intolerable, inacceptable i insuportable és al màxim que podem aspirar. "Dona'm forces, senyor" i "virgencita, virgencita".
O potser és simplement que els partits sempre seran partits, que les eleccions manipulades pel filtre dels mitjans són capaços de doblegar les cames al líder més vociferant i perquè per un escó alguns es farien penjar. Tot molt comprensible i inevitable si voleu. Però això és intolerable, inacceptable i insuportable. I si l'única resposta que se'ns dona és "no a tot" caldrà assumir que l'única sortida tolerable, acceptable i suportable és dir prou. I "no a tot".
Els fets però, encara que siguin intolerables, inacceptables o insuportables, no paren de repetir-se un darrere l'altre, i sembla que no tinguem més remei que tolerar-los, acceptar-los i suportar-los. De tant en tant però, una part significativa de la societat diu que "prou", i es planta. El 15-M i l'1-O són exemples clars d'aquell moment en què l'intolerable es torna realment intolerable i es construeix un NO a tot: "No som mercaderia en mans de polítics i banquers", "No ens representen", "Li diuen democràcia i no ho és" vam dir des de les places just quan se'ns convidava a tolerar, acceptar i suportar els rescats a la banca, el 135, els desnonaments i les retallades massives.
"No teniu presons per a tothom", "No tenim por", "No tenim rei" vam cridar des dels carrers a mesura que s'apropava l'1-O, quan ens convidaven a tolerar, acceptar i suportar detencions, prohibicions i imposicions. I partint de tots aquests "No" va arribar la construcció de la lluita contra tot el que és intolerable, inacceptable i insuportable. La lluita a favor del que és públic, a favor d'un habitatge digne, a favor de la sobirania (nacional, econòmica, alimentària, pressupostària, etc.), a favor de la llibertat d'expressió, a favor de decidir des de la base sobre tot l'intolerable, inacceptable i insuportable.
La resposta però, sempre és la mateixa: No a tot. No a tot el que signifiqui parar els peus als voltors del que és públic, no a tot el que signifiqui decidir, no a tot el que signifiqui sobirania. La resposta sempre és "no a tot". Les estratègies per imposar aquest "no a tot" son diverses: des de les crides a diàlegs interminables i impossibles fins a la pura repressió, passant per l'amenaça de "millor això que res" fins "la correlació de forces" que justifiquen l'acceptació perpètua del que és intolerable i insuportable. Facis el que facis la resposta sempre és la mateixa: no a tot.
Avui, quan el 15-M sembla d'un altre segle i l'1-O es va allunyant, el "no a tot" es torna a imposar. "Abandoneu tota esperança" i, en el millor dels casos, se'ns convida a esperar petites molles caigudes de les taules dels que fa anys que no renuncien a res. Potser tot plegat s'explica pel moviment pendular de la història (que no sempre va endavant però que mai s'atura) o potser perquè de vegades tolerar, acceptar i suportar el que és intolerable, inacceptable i insuportable és al màxim que podem aspirar. "Dona'm forces, senyor" i "virgencita, virgencita".
O potser és simplement que els partits sempre seran partits, que les eleccions manipulades pel filtre dels mitjans són capaços de doblegar les cames al líder més vociferant i perquè per un escó alguns es farien penjar. Tot molt comprensible i inevitable si voleu. Però això és intolerable, inacceptable i insuportable. I si l'única resposta que se'ns dona és "no a tot" caldrà assumir que l'única sortida tolerable, acceptable i suportable és dir prou. I "no a tot".