La primera llei orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, va publicar-se el 29 de desembre de 2004. Encara que les posicions polítiques actuals ens facin pensar que somiem, la llei va rebre el suport de tots els partits parlamentaris del Congrés i el Senat d’aleshores.
Aquella norma va ser la primera d’Europa d’evidenciar la càrrega cultural del pensament que atorga superioritat atàvica als homes i alguns exerceixen de forma tòxica sobre les dones i tipificava penalment el maltractament en l’anomenada “intimitat de la llar”. Vint anys després la norma s’ha mostrat útil per la creació d'aleshores ençà de jutjats especialitzats, serveis d’atenció a la víctima, alguns mecanismes de protecció no sempre reeixits.
Passats els anys, s’expressa públicament un pensament que sempre ha existit i algunes forces polítiques com ara Vox volen representar i esperonar comportaments que emfasitzen el temor a la igualtat plena i reivindiquen la submissió de les dones posicionaments que rebutgen, fins i tot, qualificació de violència de gènere o violència masclista.
Lluny de recular, hem d’aconseguir incorporar en la modificació de la llei la violència vicària contra els fills amb el propòsit de ferir profundament a les dones, la violència econòmica que no queda prou definida en la legislació actual o la que té com a mitjà l’ús de xarxes d’internet. Cal ser conscients, però que els serveis que estructurem són per esmorteir la violència quan es produeix i que encara no hem sabut trobar la manera d'esclafir la llosa cultural que alimenta les actituds masclistes.
Els serveis que esmorteixen les conseqüències de la violència masclista són necessaris i cal incrementar-los. Aquests serà un debat dels mesos entrants, però si perseguim la igualtat, la llibertat de tots els humans, el propòsit feminista és la més gran revolució que avui planteja la humanitat. Per això és tan difícil.
Si les dones som carn de patíbul, també hem de poder pujar a la tribuna del món lliure, ens va deixar dit Olympe de Gouges. Havia denunciat que en les grans proclames de la Revolució Francesa s’havien oblidat de proclamar la igualtat de l’home i la dona, per això va escriure la seva declaració de drets de la dona. Aquell moviment revolucionari va continuar mantenint sense veu i sense vot i subordinada als homes a la meitat de la societat que deia haver alliberat del jou de l’absolutisme.
Olympe de Gouges havia defensat i participat en actes que han passat a la història revolucionària, com l’alliberament dels presos de la Bastida; però la revolució no va legalitzar el divorci ni protegir les mares soles ni els anomenats fills il·legítims.
Anys més tard, Simone de Beauvoir, filòsofa considerada un dels màxims exponents del feminisme modern, recordaria com la guillotina havia acabat amb Olympe de Gouges i va fer seva la idea que el feminisme és la gran causa de la llibertat i que cap altra espècie sobre la terra podent aprofitar tot el seu potencial, insisteix una vegada i una altra en prescindir de la meitat del seu potencial, intentant que no desenvolupi tota la seva capacitat en llibertat.
Aquesta és l’autèntica causa encara avui. Potser és el recordatori dels 20 anys de la Llei de Protecció Integral contra la Violència de Gènere o potser és que en els dies que venen parlarem de desitjos per l’any 2025 i parlarem de la pau al món. Hi ha molta pau que no ho és perquè la llosa que la sustenta són les condicions d’esclavatge individual o col·lectiu de les dones. No ho oblidem.