Que el net d’uns immigrants espanyols analfabets a Catalunya sigui el guionista d’una pel·lícula en català que ha omplert els cinemes, i que a sobre reivindiqui públicament aquesta extraordinària evolució lingüística i cultural experimentada en dues generacions com un senyal de progrés i d’èxit del nostre sistema escolar, tot fent una crida a defensar el dret dels nous immigrants de fer el mateix camí i acabar escrivint com ell “històries catalanes”, es deu assemblar bastant al pitjor malson d’Inés Arrimadas i Albert Rivera. És una història que conté tot allò que ells odien d’aquest país, tot allò que han intentat destruir.
El discurs d’Edu Sola des del faristol dels Premis Gaudí va ser una passada enrere des de la línia de fons que va superar el porter i els defenses. Només calia empènyer la pilota a la xarxa a plaer i era un gol polític dels guapos, però en comptes d’això, un sector considerable de la pàtria digital va decidir que allò no era una assistència de gol sinó una mena d’agressió espanyolista divisiva i etnicista per l’ús de l’expressió “xarnego”, i va agafar el regal, hi va escopir a sobre i el va tornar a un atònit Sola, provocant una de les polèmiques públiques més absurdes dels últims anys i donant a l’espanyolisme l’oportunitat de rematar ell, cosa que òbviament ha fet.
Les persones intel·ligents saben que el context ho és tot. En el context del discurs de Sola, l’ús del terme “xarnego” és políticament constructiu en clau nacional catalana. Sola va fer exactament el contrari d’aquells que es parapeten darrere les arrels familiars espanyoles per no canviar, per viure d’esquena al país que va acollir els seus avantpassats i per negar-se a ells mateixos l’oportunitat d’acabar guanyant un Gaudí per un guió escrit i interpretat en català. L’allau de crítiques només es pot interpretar com un senyal més de la desorientació política de l’independentisme i del mal humor provocat per la manera com s’ha tancat el procés.
Absurdament, també s’ha acusat Sola de patrimonialitzar la pobresa en nom dels immigrants espanyols, com si tanta gent de vuit cognoms catalans no tingués també orígens humils i proletaris. No hi ha res d’això en el seu discurs, ni per activa ni per passiva. El que no se li pot demanar és que expliqui les històries dels altres. Ell simplement explica la seva, i ho fa en un moment de màxima emoció i de triomf personal, que és quan acostumem a recordar-nos d’aquells que ens han precedit. Si un dia guanyo un premi i em toca parlar, segurament em sortirà recordar el patiment a l’exili francès del meu avi, o reivindicar la meva àvia Coloma mai escolaritzada, però aquesta història serà la meva, no la de Sola.
En qualsevol cas, tinc males notícies per als ofesos amb Sola, i sobretot per a Inés Arrimadas: d’aquí a dues generacions, a l’escenari dels Gaudí hi sortirà el net d’uns immigrants pakistanesos o magrebins d’ara, dels que han arribat a Catalunya amb una mà al davant i l’altra al darrere, i farà exactament el mateix que Sola, però canviant “xarnego” per “paki” o “moro”, perquè són expressions que ells senten cada dia dels autòctons per referir-s’hi, igual que l’ús del mot “xarnego” va ser molt generalitzat quan van arribar els immigrants del sud d’Espanya. Quan això passi, per molta cridòria que hi hagi, serà senyal que ho hem fet bé.