Pedro Sánchez ha fet un moviment d’atac per defensar. Tens hora a cal dentista per d’aquí sis mesos, però no vols que els nervis et mengin; llavors, et presentes a la seva consulta d’urgències i t’estalvies els costos de la llarga espera. El control dels temps, la clau de tot. Amb això, el cap de l’executiu espanyol intenta trencar els malucs dels seus adversaris i dels rivals interns, els barons socialistes que anhelen el seu cap. Descol·locar les tropes enemigues és una de les primeres regles dels estudiosos de la guerra.

Acceleració, immediatesa, agonia. Patapam. El marc de la batalla que vol Sánchez està definit: “Només el PSOE frena la dreta”. El marc del PP també està definit: “O Sánchez o Espanya”. Agonia, dramatisme, partida a tot o res. Mentre, a les dues principals nacions dissidents, Catalunya i Euskadi, els partits nacionalistes, sobiranistes i independentistes fan mans i mànigues per crear un marc alternatiu de batalla, que també freni la dreta, però que -alhora- no suposi regalar el terreny als socialistes, a tota màquina. La quadratura del cercle. No serà fàcil. Front democràtic? Front sobiranista? Els més vells recorden allò de Front popular, que remet a temps antics.

El líder més postmodern d’Europa treu la panòplia ideològica de l’armari per mobilitzar tot el vot d’esquerres, progressista i assimilat. Sánchez -figura tàctica que sura en un mar de discursos vaporosos- empra la doctrina per fer de motor i d’escut. El teatre terminal és una disciplina que domina bé el president espanyol, acostumat a jugar a pocs mil·límetres de l’espadat, on el vertigen pot tombar els més forts. El rellotge és agònic, però també és èpic. La dreta i els ultres han regalat a Sánchez l’oportunitat de vestir-se d’heroi i ho aprofitarà sense manies. Pot perdre, és clar. Però, si aconsegueix frenar l’onada i pot continuar a la Moncloa, s’haurà galvanitzat. I, aleshores, Núñez Feijóo només servirà com a estora per a la coronació d’Ayuso.

Catalunya és la carta principal de Sánchez. No en té prou, però és indispensable per fer estimbar el carro de la dreta. Catalunya, aquell suposat oasi de la República, és ara el punt principal de la resistència electoral de les esquerres espanyoles. Hi ha la temptació -ho he vist a les xarxes i al carrer- del “ja s’ho faran”, sobretot entre independentistes molt empipats. Com el nen que es tapa els ulls per fer desaparèixer el que no li agrada o li fa por, hi pot haver votants que es quedin a casa pensant que, mitjançant aquest exercici peculiar, les Corts espanyoles deixaran d’influir en la vida dels catalans. Catalunya tria 48 diputats dels 350 del Congrés espanyol, això és gairebé el 14% de la Cambra baixa. Poca broma.

L’agonia catalana ja està molt esbravada. En vam gastar grans dosis l’octubre del 2017 i també arran de la sentència contra els líders del procés. L’agonia ha donat pas a la decepció, l’atonia, la melangia, el malestar o altres estats d’ànim. Els dirigents d’ERC, Junts i la CUP tenen la tasca delicada -orfebreria a cops de mall- de desplaçar l’agonia fabricada per Pedro Sánchez amb un corrent mobilitzador del vot que sigui diferent. I una dada important, que genera expectació: el proper 5 de juliol, es farà pública la sentència sobre la immunitat de Carles Puigdemont. Podrien passar coses que -tal vegada- convertissin l’audàcia de Pedro Sánchez en un veritable joc de nens.