Millo ha dit a la ràdio pública catalana un 18 de juliol al matí que el govern Rajoy de qui ell ostenta la representació a Catalunya no descarta forçar unes noves eleccions autonòmiques a Catalunya. Deu pensar el virrei que per haver pronunciat cinquanta vegades la paraula llei i derivats (legal, il·legal...) un pot col·locar-hi entremig qualsevol bestiesa jurídica, encara que sigui dissoldre des de Madrid el Parlament de la Ciutadella. Sí, dissolució del Parlament. Qualsevol convocatòria electoral que es vulgui plantejar en termes autonòmics, sigui forçada o espontània, exigeix la prèvia dissolució de la cambra, una prerrogativa que té conferida l’executiu de Puigdemont en un equilibri existent en totes les democràcies parlamentàries que mantenen d’aquesta manera el delicat equilibri de les relacions entre poder executiu i legislatiu.
L’Estatut d’Autonomia del 2006 en la versió TC preveu que la convocatòria de les eleccions i la dissolució anticipada de la cambra correspon al president de la Generalitat (art. 56.4 i 66). Així es recull avui en tots els estatuts d’autonomia espanyols. Modificar aquesta previsió estatutària exigiria la modificació de l’Estatut al Parlament de Catalunya –opció inviable en aquests moments- o forçar la modificació via llei orgànica a les Corts espanyoles, opció que revisant els terminis existents en els reglaments de les dues cambres se’ns presenta com a impossible si la voluntat és fer coincidir la convocatòria electoral usurpada precisament solapant-la el dia 1 d’octubre del 2017. El temps corre. La LOREG a l’article 42.1 estableix que la convocatòria es publicarà al BOE/DOGC i que la data de les eleccions serà el “dia quincuagésimo cuarto posterior a la convocatoria”, cosa que demanaria la publicació al BOE del Decret el dia 8 d’agost del 2017.
El virrei Millo, tan astut com es creu i tan segur com parla no deu pas pensar en aquestes vies ordinàries de reforma de l’Estatut. No pas. Un 18 de juliol demana fer servir com a mínim alguna de les eines d’excepcionalitat de què s’han dotat.
a) La llei de Seguretat Nacional és un instrument al qual se li ha donat poca importància però no oblidem que és una llei aprovada el 28 de setembre del 2015. Sí, l’endemà de les eleccions catalanes que configuren aquest Parlament que ara es vol dissoldre. S’hi parla de gestió de crisis de seguretat nacional que inclouen la defensa d’Espanya i el sistema constitucional, un concepte extraordinàriament ampli i útil per l’executiu de la Moncloa. La declaració de crisi la fa el president del govern espanyol, i un cop feta obliga la resta d’administracions públiques a posar a la seva disposició tots els recursos materials i personals que el decret corresponent estableixi. En principi no preveu la suspensió de drets i llibertats (per separar-se del concepte d’estat de setge/excepció). No serà possible per aquesta via deixar en suspens l’Estatut d’Autonomia, tot i que pot ser un instrument molt efectiu per acompanyar la decisió que es prengui des de Madrid.
b) L’article 92 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la reforma operada pensant en el conflicte català i del control de constitucionalitat de la qual l’anterior vicepresidenta del TC, Adela Asúa, va afirmar que el TC havia “abdicat” de la seva funció de control. En l’apartat 5è es preveu que el Tribunal Constitucional quan es tracti de l’execució de resolucions de suspensió i hi concorrin “circumstàncies d’especial transcendència constitucional” adoptarà d’ofici o a instància del govern central les “mesures necessàries” per assegurar el “compliment degut”. El redactat és molt ampli.
c) Finalment el conegut article 155 CE, que exigeix l’activació del Senat. Segons el Reglament del Senat (art. 189) cal convocar la Comissió corresponent que ha de fer una proposta motivada i sotmetre-la al Ple (o a la Diputació Permanent si no és en període de sessions) que l’ha d’aprovar per majoria absoluta. A diferència de la cambra baixa al Senat el PP disposa de 149 dels 266 senadors, una majoria més que qualificada. El Reglament deixa en mans de la presidència del Senat la fixació dels diferents terminis amb una elasticitat signe de la versatilitat que ha de tenir aquest procediment.
Sigui quina sigui la via finalment utilitzada pel tàndem Millo-Rajoy qualsevol usurpació de la capacitat de convocar eleccions a Catalunya passa necessàriament i prèviament per la decisió de dissoldre el Parlament de Catalunya escollit en les eleccions del 27 de setembre. Nosaltres no podem acceptar des de cap lògica possible un escenari d’anorreament de la sobirania com aquest, una destitució des del poder central de les actes dels 135 diputades i diputats, la suspensió d’un Parlament que és previ a la Constitució del 78... I això interpel·la tothom a Catalunya. Ningú que provingui d’una tradició mínimament democràtica pot avalar la dissolució d’un Parlament per part d’un executiu que li és aliè. Ningú.
Es digui com es digui i es disfressi com es disfressi. Hem treballat per reconstruir la nostra sobirania plena. I no hi ha pla B al referèndum. Hem compartit la nostra voluntat reiterada que volíem obrir un procés constituent per recuperar totes les sobiranies i serem vehements i intransigents amb aquells que ens vulguin fer anar endarrere, sotmetent-nos, dominant-nos, domesticant-nos i intentant tornar-nos a les nits fosques del passat. Dissoldre el Parlament és deixar en suspens el sistema representatiu democràtic a Catalunya.
Ara que hem anul·lat els consells de guerra del franquisme em ve a la memòria que molts dels nostres afusellats durant la dècada dels 40 ho van ser sota la condemna del delicte de rebel·lió militar. Sí, sembla cinisme però és cert. Aquelles dones i homes que es van mantenir fidels al sistema democràtic de la república van ser condemnats com a rebels en relació al ban militar dictat pels que eren els autèntics sublevats del govern de Burgos. El virrei Millo juga en 18 de juliol a un joc molt similar, intenta dir que defensa la democràcia quan l’únic que vol és derogar-la d’una plomada mitjançant reial decret.
L’Estatut d’Autonomia del 2006 en la versió TC preveu que la convocatòria de les eleccions i la dissolució anticipada de la cambra correspon al president de la Generalitat (art. 56.4 i 66). Així es recull avui en tots els estatuts d’autonomia espanyols. Modificar aquesta previsió estatutària exigiria la modificació de l’Estatut al Parlament de Catalunya –opció inviable en aquests moments- o forçar la modificació via llei orgànica a les Corts espanyoles, opció que revisant els terminis existents en els reglaments de les dues cambres se’ns presenta com a impossible si la voluntat és fer coincidir la convocatòria electoral usurpada precisament solapant-la el dia 1 d’octubre del 2017. El temps corre. La LOREG a l’article 42.1 estableix que la convocatòria es publicarà al BOE/DOGC i que la data de les eleccions serà el “dia quincuagésimo cuarto posterior a la convocatoria”, cosa que demanaria la publicació al BOE del Decret el dia 8 d’agost del 2017.
El virrei Millo, tan astut com es creu i tan segur com parla no deu pas pensar en aquestes vies ordinàries de reforma de l’Estatut. No pas. Un 18 de juliol demana fer servir com a mínim alguna de les eines d’excepcionalitat de què s’han dotat.
a) La llei de Seguretat Nacional és un instrument al qual se li ha donat poca importància però no oblidem que és una llei aprovada el 28 de setembre del 2015. Sí, l’endemà de les eleccions catalanes que configuren aquest Parlament que ara es vol dissoldre. S’hi parla de gestió de crisis de seguretat nacional que inclouen la defensa d’Espanya i el sistema constitucional, un concepte extraordinàriament ampli i útil per l’executiu de la Moncloa. La declaració de crisi la fa el president del govern espanyol, i un cop feta obliga la resta d’administracions públiques a posar a la seva disposició tots els recursos materials i personals que el decret corresponent estableixi. En principi no preveu la suspensió de drets i llibertats (per separar-se del concepte d’estat de setge/excepció). No serà possible per aquesta via deixar en suspens l’Estatut d’Autonomia, tot i que pot ser un instrument molt efectiu per acompanyar la decisió que es prengui des de Madrid.
b) L’article 92 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la reforma operada pensant en el conflicte català i del control de constitucionalitat de la qual l’anterior vicepresidenta del TC, Adela Asúa, va afirmar que el TC havia “abdicat” de la seva funció de control. En l’apartat 5è es preveu que el Tribunal Constitucional quan es tracti de l’execució de resolucions de suspensió i hi concorrin “circumstàncies d’especial transcendència constitucional” adoptarà d’ofici o a instància del govern central les “mesures necessàries” per assegurar el “compliment degut”. El redactat és molt ampli.
c) Finalment el conegut article 155 CE, que exigeix l’activació del Senat. Segons el Reglament del Senat (art. 189) cal convocar la Comissió corresponent que ha de fer una proposta motivada i sotmetre-la al Ple (o a la Diputació Permanent si no és en període de sessions) que l’ha d’aprovar per majoria absoluta. A diferència de la cambra baixa al Senat el PP disposa de 149 dels 266 senadors, una majoria més que qualificada. El Reglament deixa en mans de la presidència del Senat la fixació dels diferents terminis amb una elasticitat signe de la versatilitat que ha de tenir aquest procediment.
Sigui quina sigui la via finalment utilitzada pel tàndem Millo-Rajoy qualsevol usurpació de la capacitat de convocar eleccions a Catalunya passa necessàriament i prèviament per la decisió de dissoldre el Parlament de Catalunya escollit en les eleccions del 27 de setembre. Nosaltres no podem acceptar des de cap lògica possible un escenari d’anorreament de la sobirania com aquest, una destitució des del poder central de les actes dels 135 diputades i diputats, la suspensió d’un Parlament que és previ a la Constitució del 78... I això interpel·la tothom a Catalunya. Ningú que provingui d’una tradició mínimament democràtica pot avalar la dissolució d’un Parlament per part d’un executiu que li és aliè. Ningú.
Es digui com es digui i es disfressi com es disfressi. Hem treballat per reconstruir la nostra sobirania plena. I no hi ha pla B al referèndum. Hem compartit la nostra voluntat reiterada que volíem obrir un procés constituent per recuperar totes les sobiranies i serem vehements i intransigents amb aquells que ens vulguin fer anar endarrere, sotmetent-nos, dominant-nos, domesticant-nos i intentant tornar-nos a les nits fosques del passat. Dissoldre el Parlament és deixar en suspens el sistema representatiu democràtic a Catalunya.
Ara que hem anul·lat els consells de guerra del franquisme em ve a la memòria que molts dels nostres afusellats durant la dècada dels 40 ho van ser sota la condemna del delicte de rebel·lió militar. Sí, sembla cinisme però és cert. Aquelles dones i homes que es van mantenir fidels al sistema democràtic de la república van ser condemnats com a rebels en relació al ban militar dictat pels que eren els autèntics sublevats del govern de Burgos. El virrei Millo juga en 18 de juliol a un joc molt similar, intenta dir que defensa la democràcia quan l’únic que vol és derogar-la d’una plomada mitjançant reial decret.