Un cop més el missatger. L'enginy i l'escriptura de Pedro Vallín han saltat del diari La Vanguardia. Fins a quin punt ha estat víctima de les seves piulades? Especialment d'aquesta en què responia un anònim d'extrema dreta i en què li recomanava que posés el cap a la tassa del WC per experimentar una dana personal.
Polèmica garantida amb un escenari de dolor i patiment com el que hi ha al País Valencià, que mira de tirar endavant enmig de les altres discussions sobre si la factura del Ventorro, el restaurant on es va perdre Carlos Mazón les hores decisives per respondre a l'emergència, no la té la Generalitat, sinó que la va pagar el PP, encara que la trobada amb la periodista Maribel Vilaplana fos per sondejar-la per dirigir la televisió pública A punt.
Però no és Mazón a qui han fet plegar, és Vallín. És la contradicció entre tenir presència a les xarxes, aquesta que volen i necessiten els mitjans convencionals per seguir existint en l'àmbit digital, i ser conscients que, com diria John Carlin, quan parlem de tuiter o X és com ser en un bar ple de borratxos.
Ja deu ser que aquestes festes es beu més de l'habitual. Recordo quan era petit que tornant de la missa del gall al meu poble, a Vila-seca, em va impressionar l'estampa d'un home que havia begut en excés per celebrar la nit de Nadal, o ves a saber què, i que rodolava per terra amb una ampolla a la mà.
Un home que ni s'aguantava dret i en un estat d'embriaguesa que vaig trigar a tornar a veure. Va ser al cap de trenta o quaranta anys durant unes vacances d'estiu a Escòcia, on després del monstre del llac Ness, l'estampa d'un borratxo en una vorera dels carrers d'Aberdeen, que necessitava l'ajut de l'exèrcit de salvació va ser una altra de les postals de record, i que connectava amb aquella nit de Nadal.
Ara la nit de Nadal l'acostumem a reblar assistint a l'audició del Cant de la Sibil·la. La recuperació d'aquest cant arreu del Principat va agafant força, la mateixa que l'ha fet perviure especialment a les Illes.
En el meu cas vaig al santuari de Misericòrdia a Reus, on la Mireia Tarragó, amb la formació musical Da Capo amb cantaires del Camp de Tarragona, l'interpreten de meravella, amb tota una posada en escena que vivifica, i m'assossega com poques coses. Un cant profund, que convida a la reflexió i la idea que l'apocalipsi no ens deixa de petja.
Missatger per missatger no cal dir que em quedo amb el Cant de la Sibil·la. Tot i que em sap greu el sacrifici de Pedro Vallín, en tant que lector seu, i perquè no tinc del tot clar si la seva ha sigut una trompada com la d'aquests bevedors de carrer, per molt que ell ho hagués fet en un bar- o una xarxa- on l'embriaguesa sembla la norma.