Quan un partit perd un percentatge de vot tan gran com el que ha perdut Esquerra en el darrer cicle electoral, una part de l’anàlisi es pot fixar en les condicions de context més o menys adverses. Ara bé, el gruix de l’anàlisi s’ha de centrar en la valoració crítica de la pròpia acció política. En els propis encerts o errors. A dues setmanes de la celebració del 30è congrés fa la impressió que el marc mental dels debats continua estant més condicionat pels personalismes que per les polítiques.
És obvi que a Esquerra li cal alguna mena de rectificació. La qüestió que hauria de resoldre el congrés és escatir quina mena de rectificació. Una anàlisi acurada hauria de prendre en consideració moltes i molt diverses variables. En aquesta breu columna periodística em limitaré a apuntar molt esquemàticament quatre possibles errors, que mantenen una certa interrelació.
En primer lloc, no haver assumit amb prou coherència les conseqüències estretes de l’anàlisi dels fets de la tardor del 2017. Bàsicament, que no s’havia culminat el procés i que calia “picar pedra” enfortint tant com fos possible l’autogovern, connectant amb les demandes socials d’un teixit social fortament estressat. En aquest context, la “mística” (d’ús tàctic) de la unitat independentista ha emboirat la perspectiva. La unitat política (independentista, d’esquerres...) només té sentit si hi ha capacitat de compartir anàlisi i propostes. Altrament, esdevé cortina de fum. Arma llancívola de propaganda tàctica.
En segon lloc, no haver tingut la capacitat de metabolitzar en acció política els plantejaments ideològics transformadors que identifiquen el partit republicà. Sense aquesta capacitat la distància entre la ideologia i l’acció política (en certa manera, inevitable) es fa massa gran i els electors no acaben d’entendre les polítiques dutes a terme. La política transformadora orientada a majories socials ha de fugir tant de l’ideologisme doctrinari com del pragmatisme sense orientació ideològica. Un punt no sempre fàcil. El cas és que Esquerra ha semblat unes vegades massa ideologista, i d’altres massa pragmàtica.
En tercer lloc, no haver sabut fer prou compatible una presència institucional forta en moltes administracions amb la necessària connexió activa i permanent amb els moviments socials. Un partit d’esquerres no s’ha de limitar a fer seguidisme dels moviments socials, però tampoc en pot desconnectar massa. En certs moments, Esquerra ha pogut semblar un partit de vida estrictament institucional.
En quart lloc (i encara que pugui semblar paradoxal), no haver atorgat prou relleu a què políticament significa ostentar presidència de la Generalitat de Catalunya. La mateixa Esquerra ha transmès la idea que el president Aragonès exercia la presidència del país de forma aparentment interina. Això ha rebaixat molt la seva capacitat de lideratge, així com el perfil polític del seu govern. Aquí també hi ha hagut massa distància entre la qualitat de l’acció de govern i la seva percepció pública.
Els governs presidits per Aragonès no han pogut (o sabut) transmetre una imatge sòlida de lideratge polític i social. Catalunya és un país presidencialista i a hores d'ara, sembla obvi que Esquerra no va exhibir prou múscul governamental i va trigar massa a proclamar la idoneïtat del president Aragonès per a optar a un segon mandat. Un error literalment incomprensible.