Regular els preus dels lloguers de les zones tensades de Catalunya sense tenir present que per molt que regulis, la competició per aconseguir un contracte de lloguer continua sent exactament la mateixa, és una pèrdua de temps reguladora. M'explico, a les zones tensades de Catalunya -amb Barcelona al capdamunt- hi vol venir a viure mig món. Si forces una baixada dels preus dels lloguers, a la ciutat comtal encara hi voldrà venir a viure mig món, és més, segurament la demanda creixerà tot aprofitant la ganga. Limitar els preus dels lloguers sense més ni més, em sembla una idea insuficient per les classes populars, de fet, gairebé tan extemporània com la d'aquells que proposen com a solució senzillament construir més. Construir més, tu, com no se'ns havia acudit.
Abans de donar-li voltes a la regulació, esbudellem això de construir més: suposant que traiem espai de sota les pedres per construir més a les zones tensades, aquells qui han tingut la gran i inaudita idea de construir més, aconseguiran que baixi el preu de compra i lloguer perquè de cop, com en un mercat explicat per nens de primària, hi haurà més casetes i, per tant, les personetes hauran de competir menys entre elles i els preus baixaran? Doncs no, perquè a Barcelona hi vol venir tot cristo: inversors internacionals per fer lloguer turístic en el format legal que pertoqui (abans pisos turístics, ara lloguers de temporada o residències d'estudiants), expats (immigració rica), i immigració pobra que evidentment li toca viure en condicions indignes, però que també competeix amb les seves armes: viure molta gent en un lloc on en cap poca. Anècdota anticientífica: quan residia a Gràcia, al pis de davant del meu hi vivien una desena de pakistanesos repartidors de Glovo en un pis de tres habitacions clavat al nostre. En resum, tothom vol venir, tothom.
Per tant, tant com construeixis tant com ompliràs. Els que volen arreglar les zones tensades amb més construcció, que ens diguin on són els límits. Hem de construir fins que la demanda internacional estigui satisfeta, oi? Doncs estem arreglats, els Adams Smiths catalans ens han sortit justets de matemàtiques. És a dir, perquè els locals tinguin accés a l'habitatge, perquè Barcelona no expulsi definitivament el seu fil històric, hem de construir prou perquè primer tota la ingent demanda internacional quedi satisfeta, i llavors així, un cop tota la piscina internacional gairebé infinita tingui el seu pis a Gràcia o al Poble Nou, per fi, els locals no hauran de ser expulsats de casa seva perquè els preus baixaran. De debò, que ho escric amb sornegueria perquè no puc entendre com hi ha gent que pot pensar seriosament que sabent que hi ha una demanda gairebé infinita -som una de les zones de moda mundial-, la solució sigui construir i construir fins que baixin els preus. La Catalunya dels vint-i-cinc milions, sí home sí, tu fot-li, que així abaixaran els preus.
Els desregulacionistes proconstrucció i els regulacionistes antiproteccionistes, uns per por i altres per pena, es donen la mà per no acceptar que el problema és la demanda gairebé infinita i que és en la demanda on cal incidir: decidir qui sí i qui no. Quan un regulacionista s'atreveix a parlar d'intervenir en la demanda infinita sempre surt la catalana frase: "Què voleu fer, primer els de casa, oi? Com l'Anglada, vosaltres!". Doncs clar que primer va el fill del barri! Evidentíssimament que un pakistanès que fa quinze anys que està aquí té més dret a quedar-se al barri que un americà que acaba d'arribar. Per suposadíssim que una estudiant d'Alcanar té més dret a viure a Barcelona que un canadenc. Ens hem begut l'enteniment o què? Voleu que canviem el nom de les nostres institucions? Ajuntament de Barcelona i Nova York. Generalitat de Catalunya i Alemanya. Siguem clars, per molt que regulis els preus, de què serveix posar topalls al lloguer si no filtres als candidats per anys de padró? El nou lloguer se l'endurà el treballador de Microsoft que acrediti una nòmina de 3500 euros per molt que, a sobre, pagui els impostos a Honolulu. Hauràs regulat per quedar-te pràcticament al mateix lloc. Benvolgut expat, si tant t'agrada la nostra terra, queda't a viure en una zona no-tensada durant sis anys, demostra'ns una mínima intenció de quedar-te i voler arrelar, i si així ho fas, ja et deixarem optar a llogar a les zones tensades. Però el que no farem és buidar els nostres barris i desprotegir les nostres classes populars perquè tu vinguis dos o tres anys a fer un Erasmus de ganàpia.
Una regulació de preus que no premiï l'arrelament temporal -sense discriminar a ningú per origen-, no serveix de res perquè la immobiliària llogarà el pis al preu que dicti l'índex regulador, sí, però li llogarà a la persona més solvent que, oh, sorpresa, no serà ningú del teixit associatiu del barri sinó un expat provinent de la bossa d'expats infinita que matarien per venir a la sunny Barcelona. Si es volen regular les zones tensades, s'ha de regular la demanda infinita mitjançant un premi a l'arrelament, que a mi m'agradaria que fos per anys de padró en alguna població de la catalanofonia, però que puc acceptar que sigui per padró espanyol perquè crec recordar que el 17 no va anar bé. Si fa més de cinc anys que estàs empadronat a l'estat (sis, set, el que sigui, parlem-ne), pots accedir a un contracte de lloguer a una zona tensada, si no, no. O s'accepta que s'ha de regular la demanda, o de la regulació se'n pot tirar un tros a l'olla. I l'olla ja va prou plena de totes les teories proconstrucció infinita.