Mentre els partidaris de la llibertat i de la dignitat catalanes esperen amb l'ai al cor que la propera qüestió de confiança al president de la Generalitat se superi amb èxit, a Espanya el fantasma de les terceres eleccions comença a anar més enllà d'un espectre anecdòtic. Crec que poques vegades a la història Catalunya havia partit d'una posició tan bona per guanyar la partida de la seva independència política. La pau vigilada que ens envolta a Occident, l'èxit dels ideals de la democràcia participativa al segle XXI, la pèssima situació econòmica de l'estat espanyol i la globalització "capitalista" són elements que ens ajuden a presentar-nos davant del món com un país amb possibilitats serioses d'esdevenir un nou estat. I, potser fins i tot, un estat responsable.
És evident, però, que nosaltres tampoc fem les coses com s'haurien de fer, l'acomplexament que encara es viu a Catalunya respecte d'Espanya és un tap feixuc de superar, només cal veure com hi ha una part de la societat amb una visió petita i caduca quant a les possibilitats que té el país d'independitzar-se i esdevenir una societat adulta. També el ridícul que han fet els partits independentistes a l'hora de posar-se d'acord ha llastat la paciència del moviment independentista. I no ens descuidem, esclar, la pèssima estratègia de les CUP, presoneres de la seva pròpia estètica, que podria acabar amb la darrera legislatura autonomista fent caure la majoria independentista al Parlament simplement perquè no els dóna la gana d'aprovar uns pressupostos que permetrien, precisament, finançar les lleis de desconnexió i segurament, també, un possible referèndum unilateral. Aquesta és una conseqüència de la condició de país colonitzat que patim: no veure-hi més enllà del propi melic, una tara autonomista que també, i principalment, pateix la CUP.
Doncs bé, mentre esperem que ningú sigui tan ruc com per llençar a la paperera de la història aquesta majoria independentista de què ara gaudeix el Parlament, la inestabilitat espanyola pot arribar a ser un gran valor per acabar la partida amb un escac i mat en favor nostre. Aquest valor rau en què, mentre allà la diabòlica correlació de forces fa impossible un govern estable, també per la nul·la tradició del pacte que tenen, aquí el govern i la seu full de ruta va tirant milles. I això, amics meus, val més que deu manifestacions juntes o totes les estratègies hagudes i per haver. Hem de tenir ben present una cosa: la gent sempre té una tendència innata a apuntar-se al carro guanyador, a l'ordre, a la política atractiva i que crea il·lusió, no als mal rotllos i a la inestabilitat.
Somriures i no males cares, aportar solucions envers crear problemes ni emprar tàctiques de politiqueria barata. És exactament això el que fa canviar una societat i fa guanyar els millors, no enquestes ni tàctiques de laboratori. Necessitem tirar endavant amb seriositat i fermesa mentre allà a la Meseta s'esbatussen i cauen en el descrèdit més profund. Aquesta és l'estratègia definitiva que ens farà guanyar la guerra, la del carro guanyador, la de l'incentiu, la de la bellesa, la de l'estímul. De veritat que no ho veieu? De veritat que no?
És evident, però, que nosaltres tampoc fem les coses com s'haurien de fer, l'acomplexament que encara es viu a Catalunya respecte d'Espanya és un tap feixuc de superar, només cal veure com hi ha una part de la societat amb una visió petita i caduca quant a les possibilitats que té el país d'independitzar-se i esdevenir una societat adulta. També el ridícul que han fet els partits independentistes a l'hora de posar-se d'acord ha llastat la paciència del moviment independentista. I no ens descuidem, esclar, la pèssima estratègia de les CUP, presoneres de la seva pròpia estètica, que podria acabar amb la darrera legislatura autonomista fent caure la majoria independentista al Parlament simplement perquè no els dóna la gana d'aprovar uns pressupostos que permetrien, precisament, finançar les lleis de desconnexió i segurament, també, un possible referèndum unilateral. Aquesta és una conseqüència de la condició de país colonitzat que patim: no veure-hi més enllà del propi melic, una tara autonomista que també, i principalment, pateix la CUP.
Doncs bé, mentre esperem que ningú sigui tan ruc com per llençar a la paperera de la història aquesta majoria independentista de què ara gaudeix el Parlament, la inestabilitat espanyola pot arribar a ser un gran valor per acabar la partida amb un escac i mat en favor nostre. Aquest valor rau en què, mentre allà la diabòlica correlació de forces fa impossible un govern estable, també per la nul·la tradició del pacte que tenen, aquí el govern i la seu full de ruta va tirant milles. I això, amics meus, val més que deu manifestacions juntes o totes les estratègies hagudes i per haver. Hem de tenir ben present una cosa: la gent sempre té una tendència innata a apuntar-se al carro guanyador, a l'ordre, a la política atractiva i que crea il·lusió, no als mal rotllos i a la inestabilitat.
Somriures i no males cares, aportar solucions envers crear problemes ni emprar tàctiques de politiqueria barata. És exactament això el que fa canviar una societat i fa guanyar els millors, no enquestes ni tàctiques de laboratori. Necessitem tirar endavant amb seriositat i fermesa mentre allà a la Meseta s'esbatussen i cauen en el descrèdit més profund. Aquesta és l'estratègia definitiva que ens farà guanyar la guerra, la del carro guanyador, la de l'incentiu, la de la bellesa, la de l'estímul. De veritat que no ho veieu? De veritat que no?