Uns quants parlarem avui de la post Diada, o de les negociacions per fer govern a Madrid, de sèries o de bàsquet. O del temps, versió ascensor o versió emergència climàtica. Però hi ha desenes de milers de persones pensant en una sola cosa: com haurà passat la criatura el primer dia de classe? Fins aquí, cap novetat, la història cíclica per on hem circulat tanta i tanta gent. La peculiaritat és que, ara, aquesta inquietud l'expliquem al món. Per què? Perquè tenim un mòbil i unes xarxes socials.
Aquest matí, quan he obert el telèfon i -ho confesso- m'ha aparegut abans que res l’aplicació de Twitter, m'ha sorprès veure moltes de les persones que segueixo comentant les seves sensacions aquest primer dia d'escola. Tots els que he vist tenien la prudència de no treure fotografies del nen o la nena, però havien sentit la necessitat d’explicar-se en una qüestió tant personal. Què està passant?
La relació de les persones amb les xarxes socials -les que les usen, que no són totes, ni majoria, però sovint sembla que siguin les que compten- té diferents components. D'una banda, podríem dir que, en realitat, no alteren substancialment la dinàmica social, perquè no són més que un mitjà diferent per relacionar-se amb el món d’una manera similar a com es feia abans: el que tenia la tertúlia del bar o de la porta de l’escola -precisament-, la cua de la botiga o el passeig del gos pel parc ara ho fan -s'hi afegeixen- Twitter, Facebook, WhatsApp o Instagram. Ens agrada explicar-nos, xafardejar i compartir, i en cada moment ho hem fet pel mitjà que teníem a mà.
Però, al costat d’això, goso dir que les xarxes ens han introduït una certa necessitat extra: quan ens passa alguna cosa important, no acabem d’estar tranquils fins que no ho hem penjat, com si res no acabés d’existir del tot fins que no ho hem proclamat als quatre vents i a les quatre gigues. Ja fa temps que molts patim el mal de la fotografia de viatge, aquella que creiem imprescindible perquè l’experiència esdevingui de debò real: si no hi ha foto, no ho hem vist prou. Creiem.
Però d’un temps ençà hi ha un salt més: perquè el viatge hagi existit realment, necessita una fotografia penjada a Instagram. I passa el mateix amb les obres de teatre, les sèries, els llibres, els menjars i els disgustos que ens donen els cambrers pèrfids: abans ho comentàvem amb amics, ara amb followers (amb una agreujant: la reacció dels interlocutors és telemàtica, no la podem constatar directament sinó via likes, cosa que incorpora una angoixa extra); estem a un pas d’explicar si tenim mareig, faringitis o descomposició de ventre. És la vida transmesa, una mena de self-show de Truman.
Però avui no voldria dramatitzar ni posar-me apocalíptic. Com deia, els pares/mares que he vist es limitaven a explicar la seva sensació, sense donar detalls de la criatura. Comprenc la sensació de vertigen -una mala notícia: no marxa mai del tot-, i si aquesta novíssima addicció a les xarxes els ha ajudat a suportar-la tant com abans ajudava fer un truc a l'àvia per descarregar-se i explicar "crec que s’ha quedat tranquil-tranquil·la / la mestra sembla molt maca / va a la classe dels Armadillos", doncs mira: endavant amb una eina terapèutica més, que mai no en sobren per a una tasca tan important.
Aquest matí, quan he obert el telèfon i -ho confesso- m'ha aparegut abans que res l’aplicació de Twitter, m'ha sorprès veure moltes de les persones que segueixo comentant les seves sensacions aquest primer dia d'escola. Tots els que he vist tenien la prudència de no treure fotografies del nen o la nena, però havien sentit la necessitat d’explicar-se en una qüestió tant personal. Què està passant?
La relació de les persones amb les xarxes socials -les que les usen, que no són totes, ni majoria, però sovint sembla que siguin les que compten- té diferents components. D'una banda, podríem dir que, en realitat, no alteren substancialment la dinàmica social, perquè no són més que un mitjà diferent per relacionar-se amb el món d’una manera similar a com es feia abans: el que tenia la tertúlia del bar o de la porta de l’escola -precisament-, la cua de la botiga o el passeig del gos pel parc ara ho fan -s'hi afegeixen- Twitter, Facebook, WhatsApp o Instagram. Ens agrada explicar-nos, xafardejar i compartir, i en cada moment ho hem fet pel mitjà que teníem a mà.
Però, al costat d’això, goso dir que les xarxes ens han introduït una certa necessitat extra: quan ens passa alguna cosa important, no acabem d’estar tranquils fins que no ho hem penjat, com si res no acabés d’existir del tot fins que no ho hem proclamat als quatre vents i a les quatre gigues. Ja fa temps que molts patim el mal de la fotografia de viatge, aquella que creiem imprescindible perquè l’experiència esdevingui de debò real: si no hi ha foto, no ho hem vist prou. Creiem.
Però d’un temps ençà hi ha un salt més: perquè el viatge hagi existit realment, necessita una fotografia penjada a Instagram. I passa el mateix amb les obres de teatre, les sèries, els llibres, els menjars i els disgustos que ens donen els cambrers pèrfids: abans ho comentàvem amb amics, ara amb followers (amb una agreujant: la reacció dels interlocutors és telemàtica, no la podem constatar directament sinó via likes, cosa que incorpora una angoixa extra); estem a un pas d’explicar si tenim mareig, faringitis o descomposició de ventre. És la vida transmesa, una mena de self-show de Truman.
Però avui no voldria dramatitzar ni posar-me apocalíptic. Com deia, els pares/mares que he vist es limitaven a explicar la seva sensació, sense donar detalls de la criatura. Comprenc la sensació de vertigen -una mala notícia: no marxa mai del tot-, i si aquesta novíssima addicció a les xarxes els ha ajudat a suportar-la tant com abans ajudava fer un truc a l'àvia per descarregar-se i explicar "crec que s’ha quedat tranquil-tranquil·la / la mestra sembla molt maca / va a la classe dels Armadillos", doncs mira: endavant amb una eina terapèutica més, que mai no en sobren per a una tasca tan important.