Fa una dècada, les expectatives de canvi social a Catalunya tenien a veure amb dos processos de participació popular en política coincidents en el temps: la mobilització al voltant del 15-M i el procés independentista, el qual fins fa uns pocs anys es presentava també amb una clara voluntat de regeneració democràtica. Actualment, el panorama polític a Catalunya ha escombrat totes aquestes expectatives.
El retrocés independentista ha estat accelerat des de 2022, fins a deixar el Parlament en mans de les forces polítiques que en el seu moment van suportar la intervenció d’Estat del 155. Els vots independentistes han passat de ser el 51% al 43%. El bloc de l’esquerra nacional, aquelles forces polítiques que tenen per comú denominador l’exercici del dret d’autodeterminació, baixen de 50 escons a 30. ERC i la CUP s’enduen una forta patacada: els primers, perden tretze diputats, els segons 5, mentre que Comuns Sumar en baixen dos.
Venim d’un país que, a les eleccions al Congrés del 20 de desembre de 2015, En Comú Podem se situa com a primera força, amb més de 900.000 vots i 12 diputats. A les eleccions del 28 d’abril de 2019, ERC assolia al voltant d’un milió de vots i 15 diputats. A les eleccions catalanes del 14 de febrer de 2022, les forces independentistes se situen un mica per sobre del 51% dels vots i sumen 74 escons, essent majoritari el bloc de l’esquerra independentista, amb 42, que, sumats als vuit de Comuns Sumar, confegia els 50 escons a l’àmbit de l’esquerra nacional. Actualment, el Parlament de Catalunya és una cambra legislativa menys nacional catalana i més de dretes.
Es constata un tancament de cicle que conjuga un doble fracàs: el del procés i el d’una esquerra regenerada que havia d’abordar els grans reptes socials covats des de la recessió econòmica de 2008.
Per la banda de la qüestió nacional, des de 2017 no hi ha res pensat i menys practicat, si exceptuem el front antirepressiu, el qual ha estat gestionat més des d’una perspectiva humanitària que política. No hi ha hagut ni la voluntat ni la capacitat de ressituar les aspiracions sobiranistes després del col·lapse de 2017. No hi ha hagut cap plantejament polític sobre com fer construcció nacional en les condicions sociodemogràfiques actuals, ni de quines fites en matèria d’autogovern s’havien d’assolir en el trànsit cap a l’alliberament nacional. L’espai independentista és encara ara un espai més sentimental que polític, condicionat per la repressió i per una reverberació romantitzada de les fites de 2017. El reflux del procés, però, ha generat un clima agre d’impotència que es va traduint en el desenvolupament de la versió catalana de la reacció. Atenció a aquest punt. La qüestió nacional catalana sempre havia tingut una expressió democràtica hegemònica, ni que fos per l’efecte de contraposar-se a un Estat que manté forces reaccionàries en la seva pròpia estructura. Ara ja hem traspassat aquest llindar: l’extrema dreta catalana existeix i hem de preveure que creixi.
Per la banda de l’esquerra, en menys d’una dècada ha passat de ser una alternativa plausible a esdevenir l’enèsima perifèria del partit socialista, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat. Costa de dir com les coses han anat tant pel pedregar. La meva hipòtesi: el principal problema de l’esquerra contemporània és no disposar d’una alternativa estructural a les condicions econòmiques i polítiques dominants, de manera que s’inverteix més temps i esforços en la comunicació política que en la política pràctica, i que per assolir objectius més ràpidament, s’ha centrat sobretot en el reconeixement de les identitats, quan la clàssica qüestió material, com ha de poder viure el comú de la gent, és i serà sempre essencial per a l’esquerra. Això, esclar, si es vol representar majories socials més que a sectors professionals i acadèmics del funcionariat. El fet és que transcorreguts aquests deu anys perviuen intactes els grans reptes socials de caràcter material que molta gent experimenta: l’accés popular a l’habitatge; que el treball i els salaris permetin tirar endavant amb seguretat; superar les relacions de desigualtat estancades que fracturen per territoris el país, i que no permeten que molta gent pugui prosperar; recórrer una transició energètica i econòmica incloent en aquest trànsit els sectors del treball més amenaçats pel canvi de model. La gent reclama protecció enfront de la incertesa, molt més que grans discursos moralitzants.
Què cal fer? Si l’esquerra nacional davalla encara més, l’espai l’ocuparà la reacció. Si el país es dretanitza, la nació esdevindrà un imaginari exclusiu per a una minoria. Si l’esquerra no genera alternatives per a les majories, i les du a la pràctica mitjançant l’exercici del poder, oblidem-nos de la prosperitat a l’abast de tothom. Per tant, és del tot imprescindible que la gent, les organitzacions i les entitats que conformen l’espai organitzat de l’esquerra nacional conflueixin en pensar una estratègia política comuna per aquest país. Pensar-la per dur-la a la pràctica. Pensar i generar organització alhora. És hora de la consciència de la situació, de la responsabilitat, de transcendir els perímetres de cadascuna de les sigles que delimiten els partits i altres organitzacions que obeeixen als paràmetres de l’esquerra nacional. Urgeix fer-ho perquè, si no, l’horitzó polític que s’albira és més espanyolisme i més reacció.