Formar part d’un partit és formar part d’un grup que trasllada un posicionament polític a la societat i que hi interactua amb obertura de mires. Malauradament, això sovint no és així. Els partits s’han convertit en grups endogàmics sotmesos a les pressions electorals, han condicionat la reflexió política a la comunicació política, i, en congruència amb l’era individualista que patim, personalitzen de tal manera el lideratge personal, que la discrepància és viscuda com un atemptat contra la infal·libilitat del líder de torn.
Quina és la utilitat pública d’un partit si acaba per ser un grup exclusiu que pretén controlar espais de poder i no escolta la societat? Jo diria que cap. Quina reflexió política pot oferir un partit si lliura la seva sort a lideratges inqüestionables? Cap, perquè el sotmetiment al líder estronca el debat. Altrament, una organització política democràtica es mesura per dos trets clau: és permanentment permeable al seu entorn i a la interpretació de la realitat social; els components de l’organització comparteixen opinions políticament fonamentades que els defineixen en tant que grup, però, també, poden fonamentar discrepàncies en un debat respectuós i orientat a resultats. Un partit obert és mal·leable pel pensament i l’acció; un de tancat és un artefacte pròxim a una secta.
Vivim un món que enfronta múltiples reptes de civilització i es mou en un cresol de discrepàncies. No és un món fàcil, però és alhora fascinant i és el nostre. En aquest context, els partits tancats són una excrescència. Els oberts s’adiuen més als temps que corren, capten millor les necessitats i les expectatives socials.
Jo formo part d’un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que té l’oportunitat de repensar-se per tallar de soca-rel qualsevol pulsió endogàmica i promotora de líders salvadors. En aquest aspecte, la màxima republicana de llibertat com a producte de les interdependències socials i com a ideal contrari a les relacions de dominació arbitràries, juga a favor de ser un partit obert. Si som republicans, ho hem de ser per principi. El republicanisme és, també, un posicionament de vida, fonament de la virtut cívica i de l’orientació política que vol la llibertat i l’emancipació del comú de la gent.
Per tots aquests motius, a mi, com a membre d’ERC, em disgusta que les discrepàncies internes que s’han anat produint a conseqüència de la crisi de suport social del partit, vagin pel pedregar de la personalització i s’expressin tan esquemàticament. A mi em sembla que el moment és prou important perquè siguem capaços de justificar de quina manera Esquerra, en tant que eina de progrés i alliberament nacional del nostre país, s’ha de recompondre per ser útil a la societat catalana d’ara endavant. Aquest és el punt. A mi és el que m’interessa. Les fílies i fòbies personals m’importen un rave. Seguir el credo, mediàticament propulsat, segons el qual resulta que ara Esquerra es divideix entre junqueristes i roviristes empetiteix el partit i és un insult a la intel·ligència de tants i tantes que piquen pedra pel país fent servir ERC com a eina.
D’acord amb el fet que els noms són importants, però només si aquests expressen projectes polítics acordats. Cap nom mereix respecte si anomenar-lo és garantir-li fidelitat a tot preu. El lideratge absolut és reaccionari. En la política republicana no hi ha déus, ni grans ni petits. Avui més que mai, liderar ha de ser escoltar i actuar a partir de posicionaments col·lectius acordats.