Com més perspectiva tenim, més fàcil és valorar el mal que la repressió política d’Estat ha fet al sobiranisme català. La suma dels efectes nocius de la repressió i la frustració generada per una gestió molt deficient de l’escenari polític que es va obrir amb l’aplicació del 155 i les immediates eleccions de desembre del 2017 ha situat l’independentisme en una mena d’atzucac aparentment insoluble. Ja ens hem referit a aquests fets reiteradament i no caldrà insistir novament. Cada minut que passa és més urgent acabar de fer una actualització estratègica del sobiranisme català.
Els termes en els quals s’estan produint els debats vinculats al congrés d’Esquerra en són una mostra. Ara com ara, el que domina no és el contrast d’idees al voltant de línies polítiques, sinó una lluita crua pels lideratges. Aquest és, precisament, el terreny que ha delimitat l’equip d’Oriol Junqueras. I fins ara han aconseguit imposar aquest marc mental... Però, tant si s’acaba guanyant la candidatura liderada per Junqueras com si no, aquest és un plantejament molt erroni. Sobretot, perquè es tracta d’un plantejament que s’ha obert camí imposant un relat que només pot tenir efectes perversos.
Junqueras va acabar de tancar la lògica d’aquest relat en l’acte d’Olesa del passat dissabte. El resum del relat és ben senzill: Esquerra ha estat segrestada durant un munt d’anys. Anys en què una suposada estructura B ha pres decisions al marge del president i dels òrgans de direcció estatutaris. Decisions tan aberrants com les d'algunes campanyes de falsa bandera... Per això la candidatura de Junqueras significa el rescat del partit d’una mena de nucli pràcticament mafiós que ha degradat la vida del partit fins a uns límits insuportables que fan avergonyir...
Es tracta d’un relat quasi infantil al que només ha fet versemblant el cas d’algunes campanyes de falsa bandera. Ja m’he expressat clarament sobre el cas d’aquestes campanyes i no tinc cap intenció de minimitzar-lo. Però una cosa és una gestió desastrosa de l'externalització d’una part de la gestió de la comunicació, i altra de molt diferent la creació d’una estructura estable de poder que funciona al marge dels òrgans directius del partit i en contra del seu president. Més enllà dels malabarismes semàntics que es vulguin fer la noció “estructura B”, aquest relat té molts problemes.
El principal és que no és creïble. En cap cas. No ho és pel que fa als anys de presó, i encara menys als de llibertat. És cert que a finals del 2017 Esquerra Republicana va apostar per mantenir la direcció política anterior, tot i els estralls provocats per la repressió. I que, amb Marta Rovira a l’exili, la coordinació entre Lledoners i Ginebra va necessitar intermediacions que involucraven moltes persones. Però es va fer, i es va fer prou bé. Sense aquella feina Junqueras no hauria estat el polític català millor valorat fins fa ben poc. Ras i curt, no és creïble que Oriol Junqueras no hagi estat informat de la vida del partit i no hagi participat en la presa de decisions.
Però imaginem per un moment que sí que va existir i existeix una estructura de poder paral·lela que ha pogut fer i desfer durant anys al marge de l’executiva i del propi president. Un partit dins el partit. I que el president sabia de la seva existència i se’n sentia víctima. Aquí queda tan perjudicada la imatge d’un partit segrestat com la d’un president incapaç de reaccionar fins que s’acumulen quatre resultats electorals dolents... I que quan reacciona ho fa dimitint de president sense oferir cap explicació que ajudi a interpretar la situació.
I en el cas que el relat del segrest connectés poc o molt amb la realitat, hi hauria una derivada catastròfica. El president que rescata el partit es veuria obligat a denunciar els fets, demostrar-los i actuar amb mà de ferro contra els suposats usurpadors. Amb expressió grata a Josep Borrell, caldria “desinfectar a fons”. Un escenari de purgues i de divisió interna molt poc atractiu... Afortunadament, el relat conté molt més guió que realitat. Amb tota seguretat, realitat és molt més complexa. De fet, molt més interessant i digna d’anàlisi, encara que no sigui tan llaminera en termes mediàtics.
No tot és veritat al mateix temps. D’acord amb el principi de no contradicció aristotèlica, una proposició i la seva negació no poden ser totes dues veritables al mateix temps i en el mateix sentit. La suposada estructura B no pot existir i no existir al mateix temps. I com que els fets comprovables i el sentit comú diuen que no existeix, com més aviat es punxi el globus d’aquest relat de concepció conspiranoica, millor. Millor per abandonar els debats maniqueus i personalistes, i millor per poder entrar en el debat de les idees i les propostes. També per protegir la imatge del mateix Oriol Junqueras. I protegir, sobretot, la reputació d’Esquerra Republicana, el partit degà de la política catalana. Un partit amb una significació i uns valors que estan molt per sobre de personalismes i de lluites circumstancials pel poder.