Si Esquerra avui és un partit rellevant a la política catalana i espanyola és perquè la governació de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona i del govern central depenen del partit republicà. Més enllà d’aquest fet conjuntural, la centralitat d’Esquerra en la política catalana depèn d’una singularitat de caràcter estructural: és l’única formació política amb una identitat basada en la concurrència de progressisme, independentisme i vocació de govern. I la societat catalana és més d’esquerres que de dretes i més sobiranista que regionalista.
Aquesta identitat singular explica, en part, el protagonisme del partit republicà en què portem del segle XXI. L’any 2003 Esquerra no va necessitar ser el partit majoritari per a fer possible el primer govern d’esquerra des dels anys 30 del segle passat. Un govern progressista que va agafar la bandera de l’actualització i reforçament de l’autogovern. El fet és que els tripartits d’esquerres no van poder culminar el seu programa de govern, i que la reforma de l’Estatut es va estimbar contra les roques d’un TC polititzat i manipulat. I que Esquerra va pagar un preu molt alt en termes electorals.
Pel que fa a l’autogovern, el fracàs de la reforma de l’Estatut ser la constatació pràctica dels límits del “règim del 78”. Aquella constatació va impulsar el cicle ascendent el procés independentista del septenni 2010-2017. El rei Felip VI va voler legitimar la repressió, i la mala gestió feta pels partits independentistes de l’empat viscut la tardor del 2017 (ningú va ser prou fort per imposar-se plenament a l’altre) explica els 7 anys d’un cicle descendent ja esgotat.
Els dos líders republicans que millor encarnen i representen aquests cicles ascendents i descendents de la política catalana del segle XXI són Josep Lluís Carod-Rovira i Oriol Junqueras. El primer va tenir la capacitat de completar l’actualització ideològica i política que Esquerra havia iniciat a finals dels anys 80 del segle passat. Amb Carod-Rovira el concepte d’esquerra nacional va adquirir sentit precís, concret, transformador. El fracàs de l’Estatut i la pròpia crisi econòmica van erosionar el segon tripartit, el perfil dels seus líders, així com les expectatives electorals d’Esquerra Republicana.
Superat el trauma del congrés del 2008, el tàndem format Oriol Junqueras i Marta Rovira va aconseguir remuntar posicions i fer jugar a Esquerra un paper encara més central en la política catalana..., fins que la darrera davallada electoral d’Esquerra ha tornat a estar el senyal més fiable de la fi d’un cicle electoral. Més o menys, com fa 14 anys. La qüestió, ara, és saber si després de l’ajustada victòria de Militància decidim, Esquerra està en condicions de protagonitzar un nou cicle ascendent o no. Si està en condicions de reconnectar amb la realitat com va fer el 2011.
Perquè això passés, caldria que es donessin dues condicions. En primer lloc, capacitat per saber actualitzar el diagnòstic i el discurs. I, en segon lloc, renovar les formes de liderar orgànicament (en clau de partit) i socialment (en termes de presència social i d’incidència electoral). L’acompliment o no de la primera condició es podrà començar a verificar amb els debats congressuals. L’eventual acompliment de la segona tindrà un recorregut més llarg i probablement més costerut.
Hi ha un factor que juga molt en contra: l’enfocament de la campanya de l’equip de Junqueras ha estat molt basada en l’existència d’un suposat “enemic interior”. Una tecnoestructura que hauria segrestat el partit creant estructures paral·leles de govern. El problema és que, més enllà de la seva poca versemblança, aquest relat fet en clau conspirativa té un gran potencial caïnita i tòxic i pot fer encara més complicada la gestió de la victòria que la de la concurrència electoral tancada el passat dissabte. Per a uns i altres serà important saber guanyar i saber perdre. Sobretot, saber guanyar.