La pèrdua de suport electoral per Esquerra Republicana, repetida i creixent al darrer cicle, no podia concloure d’altra manera que amb un nou congrés que plantegés la revisió crítica de l’estratègia seguida els últims anys. Des de la convicció que Esquerra és una de les peces imprescindibles per l’emancipació nacional i la transformació social del nostre país.
Aquesta necessitat, que em sembla prou objectiva, es podia haver afrontat de manera ordenada, donant pas a un debat previ en què les aportacions constructives fossin les predominants. A aquestes alçades, és obvi que hem perdut aquesta oportunitat i ens hem situat al mateix marc que al congrés del 2008, de trist record, en què quatre candidatures es van enfrontar per la direcció del partit. Ja diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, amb el lamentable afegit que la personalització i l’amplificació de la disputa caïnita aquest cop té una dimensió molt major.
Fugint de la personalització de la campanya -que formalment encara no ha començat, però ja està sent esgotadora- plantejo els cinc punts que per a mi són determinants per votar la candidatura que els assumeixi. Cinc punts que sintetitzen allò que em motiva a militar a Esquerra Republicana i que, òbviament, poso en disposició de les quatre candidatures per si troben avinent incloure-les al seu programari.
Esquerra Republicana de Catalunya és un partit independentista i d’esquerres. Definició clara, les dues coses. Som un actiu imprescindible per la Independència de Catalunya, però no som l’únic actiu. Des d’aquesta perspectiva, perd sentit la lluita per l’hegemonia al camp independentista. L’independentisme català és transversal ideològicament i això ens dona una gran força col·lectiva per créixer. No ens enganyem, potser ho vam tenir a tocar, però ara ho tenim una mica més lluny; tanmateix, no ho podem abandonar, de cap manera. Cal refer ponts i establir estratègies amb ciutadans, entitats i partits que comparteixen el mateix objectiu que nosaltres, des del realisme, sense prometre escenaris impossibles. Mirada llarga i fronts amplis per avançar.
Defensem la Nació. Pretendre créixer en l’emancipació nacional al marge d’aquells aspectes vertebrals i simbòlics que sintetitzen allò que som és una contradicció. Podríem malmetre la feinada feta per tanta gent, durant tants anys i possiblement en condicions més difícils que les actuals. La llengua, la cultura i les formes de convivència que hem construït han de ser l’eix central sobre el qual bastir la societat que volem, pròspera i justa. Una nació considerada des d’una mirada republicana, la que formen el conjunt de ciutadans, sigui quin sigui el seu origen. Una construcció nacional que no pot estar basada en la mitologia medieval i romàntica, sinó en l’equitat i la dignitat personal. La força de la inclusivitat, de l’empatia social, no és incompatible amb mostrar els símbols que ens identifiquen. Desafortunada frase la que de les banderes no es menja, perquè si és ben cert que la senyera i l’estelada no s’han d'utilitzar per tapar cap vergonya, també ho és que no hi ha cap símbol que sintetitzi de manera tan precisa un concepte i no ens ha d’avergonyir lluir-les, entre altres coses perquè els que defensen opcions oposades bé que les enlairen i no hi ha cap moviment d’alliberament nacional que no ho faci.
Llibertat d’actuació política. No sotmetre’ns a lligams permanents amb cap força política i decidir els nostres pactes a cada administració en relació amb els condicionants, a les oportunitats i als compromisos adquirits amb els nostres electors. El camí cap a la Independència ha d’anar en paral·lel al de quotidianitat de la gestió, si no estarem contínuament encallats, nosaltres i la resta de partits independentistes. Considero també que la presència institucional perd valor quan es fa a costa dels valors que defensem i de les lluites que compartim, cosa que ens desconnecta de la societat i ens fa perdre suports molt valuosos.
Lluita contra l’extrema dreta. Catalunya no es deslliura de la batalla cultural que serveix a l’extrema dreta per generar un marc mental on s’imposen idees com que els impostos són injustos, que les pensions són un privilegi, que els serveis socials són un benefici pels dropos, que les persones nou vingudes són delinqüents potencials que substituiran els nostres valors, que la violència masclista i l’escalfament global són invents woke. Idees que ens trenquen com a societat, que ens impedeixen construir comunitats dignes. Hi hem de fer front amb tots els mecanismes al nostre abast. No es tracta només de mantenir i exigir arreu un cordó sanitari a l’extrema dreta, sinó d’actuar activament, mitjançant tots els canals d’informació per contrastar les opinions d’aquest estil i mobilitzar-nos quan calgui. Ens hi va la cohesió com a país.
Mecanismes reals de debat i participació. La militància ha de tenir més mecanismes per participar en decisions importants, de les quals en la seva condició de militant ha de donar comptes en els seus entorns. Això fa per les decisions puntuals però també pels grans debats congressuals. Cap candidatura que no recuperi el debat estratègic i organitzatiu previ a l’elecció de les direccions, com s’havia fet tradicionalment, posant el què per davant del qui, que no recuperi l’essència assembleària dels nostres congressos i aboleixi el vot delegat, que tenia sentit en el marc repressiu de la presó i l’exili, però no en l’actual, considero que no es compromet sincerament en la recuperació de la participació de la militància.
Aquests punts no tenen més pretensió que contribuir a un debat que fins ara no s’ha produït i d’alguna manera és un prec als potencials candidats a la direcció del partit a què, d’una vegada, ens expliquin i contraposin les seves propostes programàtiques. Sincerament, crec que som molts els militants que no trobem sentint a actuar per fidelitats personals, més enllà de la fidelitat al país i al projecte polític.