L’aparició d’una facció anomenada Àgora, promoguda pel company Joan Tardà en ple procés congressual d’Esquerra Republicana, m’ha despertat certa perplexitat i alhora em planteja un dilema. Soc de l’opinió que és l’hora de debatre de portes endins, però en la mesura que algú s’organitza i planteja públicament una sèrie de qüestions, el debat agafa una dimensió pública que, per més que no m’agradi fer-ho, em crec en el dret i l’obligació de contrastar.
Més enllà que no em sembli massa oportú ni necessari organitzar-nos en faccions dins d’Esquerra -prou feina tenim per generar un projecte polític comú que connecti amb la societat- entenc que cadascú té dret a organitzar-se com vulgui i el temps dirà si la seva iniciativa ha sumat al deure o a l’haver del partit i del país.
Dit això, endinsem-nos en el dilema a partir de la informació publicada fins ara. Els punts més destacats que l’esmentada facció proposa són aquests:
- Una nova definició dels objectius polítics d’Esquerra que deixaria de prioritzar la independència de Catalunya a canvi d’un republicanisme poc concret, que recorda molt als posicionaments propis de Comuns i Podemos. Segons els promotors d’aquesta idea, tot això és necessari per definir-nos com un partit d’esquerres, com si els militants que no compartim determinades opinions fóssim menys d’esquerres. Sincerament, no veig que ser un partit d’esquerres hagi de dur la condició d’abandonar l’independentisme, ans al contrari, sempre he viscut la militància amb el doble objectiu: alliberament social i alliberament nacional i sobre aquests fonaments hem construït les bases del partit, les iniciatives parlamentàries i el govern de Catalunya i de centenars d’ajuntaments. Sempre hem entès la independència com un instrument necessari per a la millora social. Què ens aporta doncs substituir-la en la definició ideològica? De veritat que no veig res de positiu en diluir la nostra ideologia, assemblant-nos cada cop més a altres partits amb un suport electoral manifestament més baix que el nostre.
Em sembla especialment inoportú abandonar l’independentisme en uns moments en què l’extrema dreta avança de manera molt significativa, arreu i a Catalunya concretament. Al feixisme se’l combat des de tots els fronts. Els independentistes també hem de conformar una trinxera, contraposant-hi la nostra defensa de la cultura, dels drets humans, de la inclusió, de la justícia social, dels drets de les dones, dels drets laborals... No construir aquesta trinxera seria un error històric, que pagaríem molt car i que posa una amplíssima catifa vermella perquè els feixistes avancin. - Sobre pactes, la proposta és trencar els pactes amb Junts. Des d’un punt de vista pràctic, aquesta proposta no ens ajuda res, només limita la nostra capacitat d’acció i ens fa subsidiaris dels socialistes. La capacitat d’arribar a pactes en virtut dels programes i les conjuntures canviants és indispensable per un partit que té voluntat d’incidir i transformar. Jo no sé quines experiències de govern tenen la gent d’Àgora, però puc assegurar, per la meva, que en moltes ocasions la connivència amb les elits i la utilització de pràctiques diguem-ne matusseres, fa indestriables els uns als dels altres, tan segur com que, en altres ocasions, pots trobar servidors públics tan respectables a un partit com a l’altre.
- Àgora proposen que el president del partit sigui automàticament candidat a la Generalitat. Deixeu-me dir per començar que no comparteixo la proposta, expressada per Nova Esquerra Nacional, que el president del partit no pugui ser el candidat. Em sembla que això comportaria un canvi organitzatiu de tal dimensió que abans, amb molt més temps del que tenim pel debat congressual, s’hauria de valorar en profunditat i debatre. Algú ho pot interpretar com una proposta ad personam, encara que no ho sigui, i no li sé veure, d’entrada, els avantatges. De la mateixa manera, em sembla que carregar-nos la possibilitat que qualsevol militant es presenti a unes primàries per ser candidat a qualsevol responsabilitat de representació, fins i tot a la més alta, és un dret democràtic del qual de cap manera podem prescindir, i també sembla una proposta ad personam. Treure aquest dret a la militància és una regressió democràtica molt sensible.
- Una altra proposta que em sembla poc meditada és que haguem de fer una nova versió de llistes cremallera, a totes les conteses electorals, on hi hagi persones d’origen migrant en llocs de sortida. Em sembla començar la casa per la teulada i que la comparació amb les llistes cremallera entre dones i homes és una falta de sensibilitat i realisme notables. Estaríem davant d’una discriminació positiva absolutament desproporcionada. No tinc dades exactes, però em sembla que la proporció de dones entre la militància d’Esquerra deu aproximar-se al 40%, mentre que el de persones d’origen migrant dubto que arribi a l'1%.
En molts ajuntaments ERC té un, dos o tres regidors. Imaginem-nos el resultat de substituir-los en aquells llocs de sortida. Quan algú representa electoralment Esquerra Republicana ho fa en defensa d’unes idees i d’uns valors. Estic absolutament a favor de la participació de persones de diferents orígens en les llistes electorals -com a candidat a l’alcaldia de Tarragona ho he posat en pràctica- i també soc un ferm defensor de l’assumpció de les màximes responsabilitats en tots els àmbits cívics per les persones de diferents orígens, però això ha de ser conseqüència de les polítiques que posem en pràctica, no d’unes quotes forçades que no guarden cap proporció. Els càrrecs electes d’Esquerra Republicana han de tenir un mínim compromís ideològic, entre altres coses com a garantia en vers els votants, no fer-ho pot precipitar un procés de dissolució ideològica que no s’hauria de relativitzar.
Crec que no es pot confondre traçar acords estratègics amb partits, a l’esquerra i a la dreta, amb qui compartim l’objectiu de la Independència de Catalunya amb fer un Font Patriòtic, com de manera poc encertada defineix el company Tardà. Són coses ben diferents i prou que ho sap. Com he dit al començament, no escric aquest article amb ganes de brega, més aviat amb molta recança i mogut per una preocupació sincera.