Dissabte a la nit 15.000 persones van reunir-se al concert "Volem acollir" del Palau Sant Jordi. 15.000 entrades que es van vendre amb menys de deu dies i que servien d'avantsala per a la mobilització del proper dissabte a la manifestació que ha de recórrer els carrers de Barcelona. Música i reivindicació política a l'escenari i en la posada en escena. Relats reals que corprenien el moll de l'os. Històries explicades per testimonis en primera persona que sacsejaven la consciència i removien incòmodes els milers d'assistents que omplien l'acte (i el convertien en un èxit).
Però la solidaritat no és omplir palaus ni carrers de Barcelona. Com la política no és només la que encarnen els representants institucionals que, com milers de ciutadans anònims, acompanyaven també el concert d'ahir. Política són també els discursos dels portaveus de les diferents organitzacions cíviques i no governamentals que s'han mobilitzat per fer possible aquest clam per reaccionar. Ningú és tan il·lús i el substrat polític dominant era, en la majoria de presents, compartit: la necessitat d'obrir les fronteres d'Europa per acollir refugiats.
En el segon acte del concert, va entrar en escena Jordi Évole, en la seva pitjor versió de follonero disfressat de Robin Hood del periodisme. Va fer símils enginyosos en la seva primera part del discurs com "Quinze mil persones defensant l'acollida de persones refugiades i migrants; això com a mínim ha de ser anticonstitucional". Aplaudiments. És cert que l'Évole es va implicar abans que molts d'altres en el relat de Proactiva Open Arms al rescat de milers de persones al Mediterrani. Però això no li dóna dret a faltar a la veritat.
I la veritat és també política. I faltar a la veritat amb objectius polítics és fer demagògia. En aquest primer parlament que va fer Évole es va adreçar directament a la tribuna d'autoritats per etzibar-los: "penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d'incompetències". I va ser llargament aplaudit.
Però és injust, com després molts van retreure-li, aquest posar tothom al mateix sac. Aquesta manera de fer de jo això ho arreglo en dos dies o aquell pur estil cunyadista de fer-ho tot per collons o con un par o altres expressions que venen a explicar exactament aquesta manera de fer superficial i frívola com si les coses fossin només fàcils.
El Govern de Catalunya va comunicar a les autoritats europees i al govern espanyol la voluntat d'acollir 4.500 refugiats com a pla inicial de treball. El 13 de juny de l'any passat, va comunicar-se a l'Estat que hi havia 900 places disponibles i a començaments d'aquest any, 1.200. La resposta de l'Estat va ser que no podien portar-se més refugiats. De totes les places del programa estatal per a refugiats, el 52% surten de l'inventari que ha fet la Generalitat. Amb la cooperació amb ONGs que treballen sobre el terreny s'han detectat més de 270 casos de refugiats que havien de ser atesos amb urgència – casos de salut molt greus- però només se n'han traslladat 14.
I aquí les preguntes de bona fe: per què no els porten directament aquí i la Generalitat se'n fa càrrec i així activem aquesta predicada desobediència? Però la Generalitat no és competent per atorgar condicions jurídiques de refugiats o protecció a persones apàtrides. No pot atorgar visats de trànsit ni humanitaris ni fer arribar persones, perquè no pot controlar fronteres terrestres, marítimes o aeroportuàries. Això vol dir que de fer-les venir sense drets podrien ser detingudes per ser traslladades en un CIE i repatriades, sense garanties.
Què fa, doncs, la Generalitat? Posar a disposició aquest mínim de places per acollir, que s'ha comunicat també a l'ACNUR, a banda de l'Estat. S'ha proposat a l'administració estatal que consolats i ambaixades espanyoles puguin estendre visats humanitaris, a partir de la Llei d'Asil. S'ha reclamat l'administració de la gestió de fons europeus d'ajudes als refugiats, amb sentències favorables a la Generalitat, però no executades per l'Estat. S'ha posat en marxa el Comitè per a l'Acollida de les Persones Refugiades i el Banc de Recursos per facilitar les accions de voluntariat i captació d'habitatge social.
Ser govern i no tenir les eines d'un Estat per fer front a drames humanitaris com el que es denunciava dissabte és també part de la reivindicació. I l'Évole també se'n va oblidar, d'això. Encara va dir: "Omplim els carrers i demostrem als nostres governants que volem acollir. Que se n'assabentin d'una vegada. Si avui som tants aquí és per l'impuls de la gent. Gent que veient la tragèdia ha reaccionat.". Sí, efectivament, fa molt de temps que la gent d'aquest país reacciona i omple carrers per demanar canvis polítics. Oblidar-se d'això també és demagògia. Oblidar-se que hi ha un mandat democràtic i una majoria parlamentària que vol canviar la manera de fer política, també és demagògia.
Clamar contra una tribuna de representants polítics que batallen per tenir les eines d'un estat propi per assumir les responsabilitats i el deure cívic i moral de fer front a aquesta catàstrofe i disfressar-ho d'incompetència, és demagògia. Ahir semblava en algun moment Évole s'oblidava que estem davant del debat del sí o del no. Del sí per exigir totes les eines pròpies d'un Estat per donar respostes a demandes com les de #volemacollir. O el no d'un Estat que s'agrada tal com és, que incompleix els compromisos internacionals de refugi, asil i salvaguarda i no vol fer res per canviar-ho. Ni tampoc mobilitza palaus sencers ni manifestacions per exigir-ho.
Tot és legítim. Però no tots els països són iguals. Que quedi clar on s'adhereix cadascú. Ahir el Palau era un clam perquè sí: a Catalunya #volemacollir.
Però la solidaritat no és omplir palaus ni carrers de Barcelona. Com la política no és només la que encarnen els representants institucionals que, com milers de ciutadans anònims, acompanyaven també el concert d'ahir. Política són també els discursos dels portaveus de les diferents organitzacions cíviques i no governamentals que s'han mobilitzat per fer possible aquest clam per reaccionar. Ningú és tan il·lús i el substrat polític dominant era, en la majoria de presents, compartit: la necessitat d'obrir les fronteres d'Europa per acollir refugiats.
En el segon acte del concert, va entrar en escena Jordi Évole, en la seva pitjor versió de follonero disfressat de Robin Hood del periodisme. Va fer símils enginyosos en la seva primera part del discurs com "Quinze mil persones defensant l'acollida de persones refugiades i migrants; això com a mínim ha de ser anticonstitucional". Aplaudiments. És cert que l'Évole es va implicar abans que molts d'altres en el relat de Proactiva Open Arms al rescat de milers de persones al Mediterrani. Però això no li dóna dret a faltar a la veritat.
I la veritat és també política. I faltar a la veritat amb objectius polítics és fer demagògia. En aquest primer parlament que va fer Évole es va adreçar directament a la tribuna d'autoritats per etzibar-los: "penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d'incompetències". I va ser llargament aplaudit.
Però és injust, com després molts van retreure-li, aquest posar tothom al mateix sac. Aquesta manera de fer de jo això ho arreglo en dos dies o aquell pur estil cunyadista de fer-ho tot per collons o con un par o altres expressions que venen a explicar exactament aquesta manera de fer superficial i frívola com si les coses fossin només fàcils.
El Govern de Catalunya va comunicar a les autoritats europees i al govern espanyol la voluntat d'acollir 4.500 refugiats com a pla inicial de treball. El 13 de juny de l'any passat, va comunicar-se a l'Estat que hi havia 900 places disponibles i a començaments d'aquest any, 1.200. La resposta de l'Estat va ser que no podien portar-se més refugiats. De totes les places del programa estatal per a refugiats, el 52% surten de l'inventari que ha fet la Generalitat. Amb la cooperació amb ONGs que treballen sobre el terreny s'han detectat més de 270 casos de refugiats que havien de ser atesos amb urgència – casos de salut molt greus- però només se n'han traslladat 14.
I aquí les preguntes de bona fe: per què no els porten directament aquí i la Generalitat se'n fa càrrec i així activem aquesta predicada desobediència? Però la Generalitat no és competent per atorgar condicions jurídiques de refugiats o protecció a persones apàtrides. No pot atorgar visats de trànsit ni humanitaris ni fer arribar persones, perquè no pot controlar fronteres terrestres, marítimes o aeroportuàries. Això vol dir que de fer-les venir sense drets podrien ser detingudes per ser traslladades en un CIE i repatriades, sense garanties.
Què fa, doncs, la Generalitat? Posar a disposició aquest mínim de places per acollir, que s'ha comunicat també a l'ACNUR, a banda de l'Estat. S'ha proposat a l'administració estatal que consolats i ambaixades espanyoles puguin estendre visats humanitaris, a partir de la Llei d'Asil. S'ha reclamat l'administració de la gestió de fons europeus d'ajudes als refugiats, amb sentències favorables a la Generalitat, però no executades per l'Estat. S'ha posat en marxa el Comitè per a l'Acollida de les Persones Refugiades i el Banc de Recursos per facilitar les accions de voluntariat i captació d'habitatge social.
Ser govern i no tenir les eines d'un Estat per fer front a drames humanitaris com el que es denunciava dissabte és també part de la reivindicació. I l'Évole també se'n va oblidar, d'això. Encara va dir: "Omplim els carrers i demostrem als nostres governants que volem acollir. Que se n'assabentin d'una vegada. Si avui som tants aquí és per l'impuls de la gent. Gent que veient la tragèdia ha reaccionat.". Sí, efectivament, fa molt de temps que la gent d'aquest país reacciona i omple carrers per demanar canvis polítics. Oblidar-se d'això també és demagògia. Oblidar-se que hi ha un mandat democràtic i una majoria parlamentària que vol canviar la manera de fer política, també és demagògia.
Clamar contra una tribuna de representants polítics que batallen per tenir les eines d'un estat propi per assumir les responsabilitats i el deure cívic i moral de fer front a aquesta catàstrofe i disfressar-ho d'incompetència, és demagògia. Ahir semblava en algun moment Évole s'oblidava que estem davant del debat del sí o del no. Del sí per exigir totes les eines pròpies d'un Estat per donar respostes a demandes com les de #volemacollir. O el no d'un Estat que s'agrada tal com és, que incompleix els compromisos internacionals de refugi, asil i salvaguarda i no vol fer res per canviar-ho. Ni tampoc mobilitza palaus sencers ni manifestacions per exigir-ho.
Tot és legítim. Però no tots els països són iguals. Que quedi clar on s'adhereix cadascú. Ahir el Palau era un clam perquè sí: a Catalunya #volemacollir.