Som Sant Esteve i haurà estat impossible esquivar la sisena onada que s’albirava llunyana, i a molt estirar, tardana. Però som en plenes festes nadalenques i el dia 24 es va registrar el rècord de contagis des de l’inici de la pandèmia amb més de 10.700 positius, que se sumen a l'in crescendo de l’última setmana que ha fet que més del 13% de les proves confirmessin positius per covid.
Els experts diuen que la variant òmicron és molt més contagiosa però més lleu, encara que això no sigui suficient per alleugerir la pressió hospitalària. Davant d’això, com en les anteriors entregues de restriccions i mesures de contenció, ens han emplaçat a reduir els contactes socials i accelerar la vacunació. A començaments de desembre, es va fer obligatori el passaport covid per accedir a bars i restaurants. Aquest requisit va fer créixer la vacunació 64% a finals de novembre i va obligar Salut a obrir nous centres de vacunació massius sense cita prèvia. Durant aquest mes, s’ha accelerat la tercera dosi segons col·lectius més exposats o de major edat. I encara un altre detall molt substancial, des del 12 de desembre, els infants a partir de cinc anys també es poden vacunar.
No calen més dades oficials per veure com aquesta onada ha impactat en el nostre dia a dia. Les escoles van arribar a final de trimestre amb grups confinats (34% més que l’any passat a la mateixa època) i no hi ha família que no tingui algun grup bombolla amb covid. N’hi ha per tot arreu!
I és normal que davant d’això calgui tornar a emprendre mesures dràstiques que afecten col·lectius ja coneguts: oci nocturn, especialment, però també restauració i espectacles culturals, que veuen reduïts els aforaments.
Però no ens podem oblidar que, en tot això, el principal col·lectiu damnificat són els sanitaris que fa vint-i-dos mesos que són entre trinxeres d’hospitalitzacions, increments d’infectats i defuncions. Gestionar tot això no és gens fàcil, ja és sabut. I viure-ho, encara ho és menys. Un informe de l’IMIM-Hospital del Mar advertia a començaments d’aquest any que el 45,7% dels professionals de la salut tenien un risc alt de patir trastorns mentals, des de depressió, ansietat i atacs de pànic o estrès posttraumàtic. El sindicat d’infermeria SATSE va fer públic al mes de maig que el 70% del personal d’infermeria tenia el «síndrome del professional cremat». També el Col·legi de Metges ha publicat estudis sobre l’impacte de la pandèmia: el 24% s’havien plantejat abandonar l’exercici de la medicina i el 42% se sentien pessimistes per fer front a les successives onades.
Per tant, quan ens queixem que és incòmode que el Govern endegui mesures que ens fan anar malament com a famílies, com la reducció de reunions de 10 persones, hauríem de pensar com estan els hospitals i la gent que hi treballa.
Però, també per això, hauríem de ser molt curosos en l’establiment de les restriccions, perquè no hi ha pitjor sensació que les decisions puguin ser dolentes o arbitràries. Decidir recuperar la mascareta pel carrer, quan ja se’ns havia explicat que era una mesura més enfocada a la conscienciació que a la necessitat real, també podria ser-ho.
Així mateix, amb el toc de queda, que em sembla una mesura totalment desproporcionada. És una afectació molt greu contra els drets fonamentals de tothom, indiscriminadament, s’hagi vacunat o no, i no em sembla prou justificada si només s’empara en el missatge pedagògic. I aquí hi ha el moll de l’os. En aquest país, la vacunació no és obligatòria, al·legant, precisament, als drets fonamentals i a la llibertat d’escollir fer-ho o no. Deixant de banda que aquesta decisió, per personal que sigui, té una arrel insolidària i poc cooperativa amb la resta de la societat, si s’opta perquè no sigui obligatòria s’ha de premiar la responsabilitat dels ciutadans que han decidit vacunar-se, per protegir-se a ells mateixos i als altres.
I, alhora, amb aquest esperit de prendre decisions orientades a la conscienciació de contribuir col·lectivament a superar aquesta pandèmia, no hauríem de deixar de repetir que les persones no vacunades tenen 14 vegades possibilitats més d’acabar a la UCI que les vacunades. I que apel·lar, en aquest cas, a la llibertat individual de no fer-ho, com si fos una determinació que només generés conseqüències individualment, és una fal·làcia perquè col·lisiona amb el dret a la salut dels altres.
Sí: realment és molt antipàtic haver de dir que algunes mesures restrictives, com el toc de queda, infantilitzen la població i són poc efectives i dissuasives. Però més antipàtic és haver d’anar repetint que la responsabilitat individual i la solidaritat social són una actitud noble i exigible entre individus que conviuen en societat.
Els experts diuen que la variant òmicron és molt més contagiosa però més lleu, encara que això no sigui suficient per alleugerir la pressió hospitalària. Davant d’això, com en les anteriors entregues de restriccions i mesures de contenció, ens han emplaçat a reduir els contactes socials i accelerar la vacunació. A començaments de desembre, es va fer obligatori el passaport covid per accedir a bars i restaurants. Aquest requisit va fer créixer la vacunació 64% a finals de novembre i va obligar Salut a obrir nous centres de vacunació massius sense cita prèvia. Durant aquest mes, s’ha accelerat la tercera dosi segons col·lectius més exposats o de major edat. I encara un altre detall molt substancial, des del 12 de desembre, els infants a partir de cinc anys també es poden vacunar.
No calen més dades oficials per veure com aquesta onada ha impactat en el nostre dia a dia. Les escoles van arribar a final de trimestre amb grups confinats (34% més que l’any passat a la mateixa època) i no hi ha família que no tingui algun grup bombolla amb covid. N’hi ha per tot arreu!
I és normal que davant d’això calgui tornar a emprendre mesures dràstiques que afecten col·lectius ja coneguts: oci nocturn, especialment, però també restauració i espectacles culturals, que veuen reduïts els aforaments.
Però no ens podem oblidar que, en tot això, el principal col·lectiu damnificat són els sanitaris que fa vint-i-dos mesos que són entre trinxeres d’hospitalitzacions, increments d’infectats i defuncions. Gestionar tot això no és gens fàcil, ja és sabut. I viure-ho, encara ho és menys. Un informe de l’IMIM-Hospital del Mar advertia a començaments d’aquest any que el 45,7% dels professionals de la salut tenien un risc alt de patir trastorns mentals, des de depressió, ansietat i atacs de pànic o estrès posttraumàtic. El sindicat d’infermeria SATSE va fer públic al mes de maig que el 70% del personal d’infermeria tenia el «síndrome del professional cremat». També el Col·legi de Metges ha publicat estudis sobre l’impacte de la pandèmia: el 24% s’havien plantejat abandonar l’exercici de la medicina i el 42% se sentien pessimistes per fer front a les successives onades.
Per tant, quan ens queixem que és incòmode que el Govern endegui mesures que ens fan anar malament com a famílies, com la reducció de reunions de 10 persones, hauríem de pensar com estan els hospitals i la gent que hi treballa.
Però, també per això, hauríem de ser molt curosos en l’establiment de les restriccions, perquè no hi ha pitjor sensació que les decisions puguin ser dolentes o arbitràries. Decidir recuperar la mascareta pel carrer, quan ja se’ns havia explicat que era una mesura més enfocada a la conscienciació que a la necessitat real, també podria ser-ho.
Així mateix, amb el toc de queda, que em sembla una mesura totalment desproporcionada. És una afectació molt greu contra els drets fonamentals de tothom, indiscriminadament, s’hagi vacunat o no, i no em sembla prou justificada si només s’empara en el missatge pedagògic. I aquí hi ha el moll de l’os. En aquest país, la vacunació no és obligatòria, al·legant, precisament, als drets fonamentals i a la llibertat d’escollir fer-ho o no. Deixant de banda que aquesta decisió, per personal que sigui, té una arrel insolidària i poc cooperativa amb la resta de la societat, si s’opta perquè no sigui obligatòria s’ha de premiar la responsabilitat dels ciutadans que han decidit vacunar-se, per protegir-se a ells mateixos i als altres.
I, alhora, amb aquest esperit de prendre decisions orientades a la conscienciació de contribuir col·lectivament a superar aquesta pandèmia, no hauríem de deixar de repetir que les persones no vacunades tenen 14 vegades possibilitats més d’acabar a la UCI que les vacunades. I que apel·lar, en aquest cas, a la llibertat individual de no fer-ho, com si fos una determinació que només generés conseqüències individualment, és una fal·làcia perquè col·lisiona amb el dret a la salut dels altres.
Sí: realment és molt antipàtic haver de dir que algunes mesures restrictives, com el toc de queda, infantilitzen la població i són poc efectives i dissuasives. Però més antipàtic és haver d’anar repetint que la responsabilitat individual i la solidaritat social són una actitud noble i exigible entre individus que conviuen en societat.