Els diaris es publiquen cada dia, els digitals s’actualitzen al minut i les xarxes bullen de soroll i picabaralles i, després d’un pont llarg i una setmana curta, potser m’hagi passat desapercebut un posicionament del ministre Iceta sobre el conflicte que ha desfermat la sentència de TSJC a l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar que obliga una classe de P5 a fer un 25% de les hores lectives en castellà.
La denúncia –com ja és sabut– s’ha fet a l’empara de l’Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya (AEBC) que ha donat cobertura legal a la família denunciant i que entre els seus portaveus compta amb José Domingo, l’exdiputat de Ciutadans i fundador de Societat Civil Catalana. I per més rebombori que hagi aixecat la sentència a Catalunya, amb queixes des de diferents entitats, mobilitzacions i la convocatòria d’una manifestació el pròxim dissabte 18 de desembre, constatem dues coses amb molta preocupació.
D’una banda, una denúncia d’una família pot condicionar el model d’escola catalana, pot obligar a canviar el sistema de la immersió lingüística i ho pot fer encara que les forces polítiques que vehiculin particulars per a aquestes ínclites accions de guerrilla no tinguin cap força al Parlament –ni molt menys a Canet, on no hi ha representació ni de Ciutadans, ni de Vox, ni del PP. L’altra, observada amb molta més preocupació, la Generalitat i, en concret, el Departament d’Educació no pot fer res per evitar el compliment d’aquesta sentència. No té marge.
Però encara més delirant és la contraofensiva que ha arribat des del sistema mediàtic de Madrid que han avalat la tesi que aquesta família ha estat amenaçada, i que ha comportat que el TSJC emeti una nova resolució instant les autoritats a protegir-los. De cop i volta, i sense que sembli que tinguin cap noció de la realitat del que passa a les aules dels col·legis de Catalunya –i molt menys, del què passa als patis i amb quina llengua s’hi parla– han aparegut infinitats d’articles d’opinió i editorials criminalitzant l’escola catalana i el català com a llengua vehicular. Una campanya, per cert, molt articulada que coincideix amb el temps amb algunes tendències, contrastades, com els informes que alerten de la reculada de l’ús social del català, de la devaluació que pateix a les universitats com a llengua vehicular o, sense anar més lluny, de les dificultats que comporta pactar un percentatge a la Llei de l’Audiovisual que s’està tramitant al Congrés.
Per què aquesta ofensiva, ara? D’una manera tan precisa i tan ben orquestrada? Amb forts altaveus des de la dreta política –amb Casado com a principal esperpent, seguit de prop de Carlos Carrizosa que ha comparat la família amb Rosa Parks– però amb reaccions a l’esquerra de l’espectre tan poc valentes com les de Alberto Garzón, ministre de Consum per Unidas Podemos, que ha condemnat l’assetjament de la família o la ministra de Justícia, Pilar Llop, que ha enviat “tot el nostre suport a la família”, encara que reconeix no ser conscient de quin assetjament ha rebut.
Amb tot això, on és el ministre Iceta que és, ni més ni menys, que el ministre de Cultura i Esports del Regne d’Espanya? Tot el que li hem sentit al ministre Iceta és que “el Govern d’Espanya estarà al costat de la gent que defensa la llibertat, la lliure opinió i la lliure expressió i, també, com un recordatori, que les sentències judicials s’han de complir”.
I jo em pregunto, un polític de llarga trajectòria i vàlua tan contrastada com Miquel Iceta, no pot fer res més que això que diu? Una peça tan sòlida del PSC no té res a matisar davant aquest escarni, que això? Iceta no s’esgarrifa quan sent acusacions sobre la funció del català a l’escola, l’adoctrinament i les comparacions banals i pèrfides amb el nazisme? Si fos ministre, posem pel cas, de Marina o Ultramar, Miquel Iceta podria mirar de gairell. Però Miquel Iceta és ministre de Cultura d’un Estat que reconeix nacionalitats en la seva sacrosanta Constitució, que tenen llengües pròpies, però dedica més esforços a ofegar-les que a vetllar-les com una riquesa cultural. Què espera, el senyor ministre, per prendre part en aquest assumpte i defensar l’Escola catalana i la llengua pròpia, ni que sigui desmentint algunes de les greus acusacions amb què s’empastifa?
No conec, és clar, els objectius subterranis d’aquest nou embat contra el català però, mig enterrat el Procés i encara amb tantes ferides per sanar, vés que algú no pensi que val pena provar aquell advertiment tan aznarià que abans es trencarà Catalunya, que Espanya, per la via de dinamitar la llengua, el seu ús social i fer-la tan antipàtica i tan molesta, que sigui una nosa haver-la de defensar.
Amb poques solucions, només una última cosa. El català es salva parlant-lo. I una primera prova del cotó és fent-lo útil. Les tan repetides imatges del conseller González-Cambray demanant als periodistes que subtitulessin, podrien ser un punt de partida en la defensa institucional del català. Quan es parla en català, es parla per a tothom. No només per als qui el volen entendre.
La denúncia –com ja és sabut– s’ha fet a l’empara de l’Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya (AEBC) que ha donat cobertura legal a la família denunciant i que entre els seus portaveus compta amb José Domingo, l’exdiputat de Ciutadans i fundador de Societat Civil Catalana. I per més rebombori que hagi aixecat la sentència a Catalunya, amb queixes des de diferents entitats, mobilitzacions i la convocatòria d’una manifestació el pròxim dissabte 18 de desembre, constatem dues coses amb molta preocupació.
D’una banda, una denúncia d’una família pot condicionar el model d’escola catalana, pot obligar a canviar el sistema de la immersió lingüística i ho pot fer encara que les forces polítiques que vehiculin particulars per a aquestes ínclites accions de guerrilla no tinguin cap força al Parlament –ni molt menys a Canet, on no hi ha representació ni de Ciutadans, ni de Vox, ni del PP. L’altra, observada amb molta més preocupació, la Generalitat i, en concret, el Departament d’Educació no pot fer res per evitar el compliment d’aquesta sentència. No té marge.
Però encara més delirant és la contraofensiva que ha arribat des del sistema mediàtic de Madrid que han avalat la tesi que aquesta família ha estat amenaçada, i que ha comportat que el TSJC emeti una nova resolució instant les autoritats a protegir-los. De cop i volta, i sense que sembli que tinguin cap noció de la realitat del que passa a les aules dels col·legis de Catalunya –i molt menys, del què passa als patis i amb quina llengua s’hi parla– han aparegut infinitats d’articles d’opinió i editorials criminalitzant l’escola catalana i el català com a llengua vehicular. Una campanya, per cert, molt articulada que coincideix amb el temps amb algunes tendències, contrastades, com els informes que alerten de la reculada de l’ús social del català, de la devaluació que pateix a les universitats com a llengua vehicular o, sense anar més lluny, de les dificultats que comporta pactar un percentatge a la Llei de l’Audiovisual que s’està tramitant al Congrés.
Per què aquesta ofensiva, ara? D’una manera tan precisa i tan ben orquestrada? Amb forts altaveus des de la dreta política –amb Casado com a principal esperpent, seguit de prop de Carlos Carrizosa que ha comparat la família amb Rosa Parks– però amb reaccions a l’esquerra de l’espectre tan poc valentes com les de Alberto Garzón, ministre de Consum per Unidas Podemos, que ha condemnat l’assetjament de la família o la ministra de Justícia, Pilar Llop, que ha enviat “tot el nostre suport a la família”, encara que reconeix no ser conscient de quin assetjament ha rebut.
Amb tot això, on és el ministre Iceta que és, ni més ni menys, que el ministre de Cultura i Esports del Regne d’Espanya? Tot el que li hem sentit al ministre Iceta és que “el Govern d’Espanya estarà al costat de la gent que defensa la llibertat, la lliure opinió i la lliure expressió i, també, com un recordatori, que les sentències judicials s’han de complir”.
I jo em pregunto, un polític de llarga trajectòria i vàlua tan contrastada com Miquel Iceta, no pot fer res més que això que diu? Una peça tan sòlida del PSC no té res a matisar davant aquest escarni, que això? Iceta no s’esgarrifa quan sent acusacions sobre la funció del català a l’escola, l’adoctrinament i les comparacions banals i pèrfides amb el nazisme? Si fos ministre, posem pel cas, de Marina o Ultramar, Miquel Iceta podria mirar de gairell. Però Miquel Iceta és ministre de Cultura d’un Estat que reconeix nacionalitats en la seva sacrosanta Constitució, que tenen llengües pròpies, però dedica més esforços a ofegar-les que a vetllar-les com una riquesa cultural. Què espera, el senyor ministre, per prendre part en aquest assumpte i defensar l’Escola catalana i la llengua pròpia, ni que sigui desmentint algunes de les greus acusacions amb què s’empastifa?
No conec, és clar, els objectius subterranis d’aquest nou embat contra el català però, mig enterrat el Procés i encara amb tantes ferides per sanar, vés que algú no pensi que val pena provar aquell advertiment tan aznarià que abans es trencarà Catalunya, que Espanya, per la via de dinamitar la llengua, el seu ús social i fer-la tan antipàtica i tan molesta, que sigui una nosa haver-la de defensar.
Amb poques solucions, només una última cosa. El català es salva parlant-lo. I una primera prova del cotó és fent-lo útil. Les tan repetides imatges del conseller González-Cambray demanant als periodistes que subtitulessin, podrien ser un punt de partida en la defensa institucional del català. Quan es parla en català, es parla per a tothom. No només per als qui el volen entendre.