Marxa el llum i no només quedem a les fosques, som autòmats que ens sabem impotents, plomes a mercè del vent, poca cosa, noi. El món s’acaba, o com a mínim s’atura, amb aromes de pandèmia i quarantena. El clatell encorbat sobre el nostre telefonet inútil, buscant els mistos i les espelmes, i donant gràcies a la ràdio que encara tens per si mai comença l’holocaust zombi. I amb tot només pensar en els que no saps que els passa. Fills, família, amics, aquell de la feina que havia de trucar. Incertesa que t’escanya. Però sobretot tu, no sé on ets, no sé què fas, i menys sense mi. És una angoixa diferent. És la de l’addicte. Em direu que sensació de control, però no. El que ens fa millors és l’esforç i no pas la conquesta. Voler. I tinc tota aquesta energia sobrevinguda per culpa teva que no sé on dirigir i que no marxarà mai, em conec. La feina, sempre la feina. D’acord. Però no vull ser ni seré d’aquells que van amb tanta pressa per no arribar enlloc...

Puc gaudir de tant en tant del teu record. Però el que la boca no parla, el cos ho diu. Tantes maneres d’expressar el desig, el menysteniment o, encara pitjor, la irrellevància. Que no ens passi mai. I tornem als ulls, que et brillen amb el sol de primavera sí, però deixen guspires quan em veus. Dissimules justet, fins que deixes de fer-ho. Perquè la resistència és una i el desig és tot un altre. Quin goig que fem també quan ens escapem i despullem els terrats de la ciutat o ens tanquem només amb els nostres anhels i el nostre tacte, quan la pell dels dos acaba sent només una. Morir cada segon i ressuscitar cada minut. El temps no és relatiu, o no només, sinó que és la moneda amb què em pagues aquesta ambició que dius meva, però saps que és nostra. El silenci al qual estem condemnats, sense saber si mai es podrà revisar, és com escriure i saber que ningú et llegirà. Però no és allò que "escric per mi", no. És que no et puguin llegir. Doncs seré el teu Kafka o el teu Bolaño, només se sabrà una mica tot cap al final, quan ja ho sàpiga tothom. 

Hi ha paraules grosses, quasi prohibides, que ens fan por o només vergonya, que no ens permetem dir. Una és "estimar", o diga-li com et permetis dir-li, que és donar sense esperar res a canvi, és sentir-se viu sense voler disposar de l’altre. Mai necessitar, però sí voler sempre que es vulgui. I sobretot és saber que l’altre pot passejar-se pels teus racons més foscos sense jutjar i volent sumar, i a l’inrevés. No sé si és la descripció més acurada o acadèmica, però és una que em funciona. Serà per la llum que mai marxa, que canten The Smiths, però si creure en el propi futur és una bogeria, doncs ben boig, sabent de les pors i sentint els perills. Però marxes i marxaràs. No he pogut entendre del tot per què et vas voler allunyar, perquè vas decidir que no érem prou bons l’un per l’altre. No és cap retret, no podria fer-t’ho mai. Som el mateix, un mirall que s’empassa a qui s’hi mira, tu i jo perpètuament.  

Et sorprèn quan t’adones de les llàgrimes que encara tens a dins. Però t’haig de dir, has de saber, que no totes són antigues. I encara que em dius que no plores, en fabriques de noves. I moltes tampoc saps d’on i per què venen. Però hi són. Vaig prometre’m que no tornaria a plorar per tu. I ho compleixo. Cauen llàgrimes per mi, i mai pels dards que et claven les expectatives, sinó perquè mentre el món dorm et podria fer que els somnis no els tinguessis dormint. No hi ha res pitjor que un "massa tard", diu Bukowski. Quanta raó. I em ve el record del Harry dient-li a la Sally tantes coses que et podria dir jo, si no m’ho prohibissis amb aquella mirada de mel profunda que em paralitza. Allò que diu que “m’encanta que siguis l'última persona amb la qual vull parlar abans d’anar-me’n a dormir a la nit”. Poques coses més íntimes en aquest món. Mai un bona nit ha perseguit tant un bon dia com el que jo persegueixo. Tinc mania, molta, de posar-me cacau als llavis. Crec que sempre se’m tallen, se m’assequen perquè parlo molt sense dir res o es moren perquè em mossego el que no goso dir. I el sagrament és després de dir-te adeu, quan em quedo amb la barreta a la mà. No goso profanar el record del teu bes, la marca del nostre petó, el record més recent que no podré oblidar mai. L’esperança és el somni de l’home despert, digué el que ho va començar tot, i jo encara no he tancat la parpella. 

Deixar d’estimar a algú no vol dir odiar-lo. El segueixes estimant. Sempre quedarà alguna cosa dintre teu, una petita joia, i vincles que mai s’esvairan i d’altres que t’hi mantindran sempre connectat, siguin fills, somnis o deutes. Tan sols que la vida són moltes vies a la vegada, moltes persones, moltes vides, i cada cop més vies. Només vas canviant, de vegades amb més vagons de companyia, de vegades sol, de vegades qui sap. Potser caos de Rodalies o potser alta velocitat japonesa. Res és inamovible. Sí que és veritat que has d’haver estat capaç de tenir una mica d’històric per poder saber que el futur són moltes coses i mai carpetes tancades. Perspectiva. Estimar, quina cosa de dir em renyes. Saps que és que el valor d’un cotxe; sempre anirà cap avall. Potser sí. Cal cuidar-lo. I fins i tot així no hi ha res a fer. Mateix conductor, però mira nova ruta. I de vegades aquest cotxe es converteix en un gran clàssic. Ningú et pregunta quan o com vas començar a conduir-lo, o qui era l’anterior propietari, el que val és L’avui que serà demà. L’angoixa ve quan creus que pot ser-ho, i encara anem fent rodatge. La vida te la paguen pels quilòmetres fets.

Hi ha dies que només et fan preguntes i hi ha dies, pocs, que et donen respostes. Com m’agradaria poder-te dir que no. I no per fer-me valer o per posar-t’ho difícil. Si no per poder tenir la sensació de poder, de control. Quina misèria ser cavalcat pel desig i per aquesta pulsió de mort que només fa que fer-nos viure. Ara bé, sempre de sempre vull viure així abans que vegetar mort i només respirar bombolles de mediocritat i rutina malentesa. Sort tinc de poder escriure, com deia Borges, així et pots escapar una mica de la solitud. I com ajudar a no tenir por. Por en tens, esclar, es tracta de navegar. “I no tenir por de la fosca nit ni del vent, ni de la gran pluja”, cantava Marina Rosell i ara Mireia Vives els versos de Maria Mercè Marçal.

Potser sí que la nostra única pàtria és la infància. Potser sí que ens hauríem d’haver conegut abans. Però segur que ara el nostre món és millor, no més senzill però sí més complet. Pensa que si no seria com diu en Casasses i no haver-te conegut seria terrible, no ho sabria.

Que vingui el vent, que vinguin els núvols, que arribi el sol sense avís. Jo camino, sense escollir, acceptant cada pas, cada gris, cada claror, com qui estima el paisatge sencer, sense preguntar-li el nom. Sembla una cançó de la Joni Mitchell. Em feu pensar en aquells moments en què veus el teu company, que ja és gairebé només un soci capitalista o el record d’un vell camarada, i veus que no tens cap il·lusió compartida més enllà de l’anar fent. I està bé. No cal estar sempre conduint un carro amb rodes de foc  tirat pel pegasus del desig. La rutina ens salva de nosaltres, tens raó. Però de la mateixa que està bé ser fort i tenir-te prou respecte per no abandonar, també és rellevant que no t’enganyis, o fins a cert punt. Ho fas perquè vols, dius. D’acord. I quan marxes del vermutet amb els altres, tothom es queda amb un somriure i pensen “quin paio, un tio feliç”. I no saben ni sabran mai que sues llàgrimes i que no pots estimar com saps i com vols. Que t’has embridat l’ànima perquè vas prometre no se sap ben bé què. I com diu la Mitchell una cosa es perd quan una cosa es guanya. Potser l’esperança és veure, o fins i tot saber, que encara ets a temps. I demà. Ets terriblement jove fins al mateix dia en què mors. L’únic pecat és no haver escollit viure, i això també és decidir. Per tu i per tu només. Deixar de fer en relació amb els altres i recordar que són els planetes els que giren entorn del Sol, i tu ets l’estrella que dona llum i calor a la resta. Ni apagada ni foscor, sempre notaré aquesta calor que vols amagar quan dius que no em pots estimar.