Fa mig segle, quan el món encara vivia amb la ressaca de la Segona Guerra Mundial i l’esperança de les independències africanes, jo creia —com tants altres— que la història avançava, encara que lentament, cap a una globalització no només econòmica sinó també democràtica. Pensàvem que les institucions internacionals, sorgides de la Carta de les Nacions Unides, serien l’armadura contra els abusos del poder; que mai més un Pinochet, un Pol Pot o un Videla podrien actuar sense témer un tribunal. La Guerra Freda ens havia ensenyat la hipocresia dels blocs, però també havia deixat la convicció que el món era capaç de posar-se d’acord, almenys, a l’hora de condemnar els grans crims.
Mig segle després, Philippe Sands, amb el seu Calle Londres 38, ens recorda que aquella confiança potser era una il·lusió. Els recomano llegir-lo. Vivim —diu ell— en una “edat de la impunitat”, una època en què els mecanismes de la justícia internacional semblen insuficients, lents o inoperants davant dels qui ostenten el poder. Ho veiem cada dia, en temps reals, a través d’un flux d’imatges i notícies que travessen les pantalles, però que, paradoxalment, semblen incapaços de provocar una reacció efectiva.
La invasió russa d’Ucraïna porta ja més de tres anys. Vladímir Putin, acusat pel Tribunal Penal Internacional per la deportació il·legal de milers d’infants, continua movent-se entre capitals amigues, signant acords energètics i desafiant l’ordre internacional amb la seguretat d’algú que sap que ningú no el detindrà. La guerra a Gaza, amb el seu compte de morts i ferits que creix cada dia, ofereix un escenari on la impunitat es multiplica: Benjamin Netanyahu, al capdavant d’una ofensiva militar que ha destruït el territori sencer, ha matat milers de ciutadans innocents i deixat més d’un milió de persones desplaçades, és investigat pel TPI alhora que manté el suport de grans potències; els líders de Hamàs, responsables de massacres i segrestos, operen des de l’ombra o des de refugis segurs, també al marge de qualsevol tribunal.
I, com si la impunitat necessités una declaració oficial, el passat 10 d’agost Netanyahu va afirmar: “Si volguéssim fer un genocidi, ens prendria una tarda”. Em pregunto què és, sinó, el que està fent-se a Gaza, amb total impunitat i davant l’ull passiu d’un món que ja ni tan sols sembla capaç d’escandalitzar-se.
El drama és doble: d’una banda, la constatació que les regles que crèiem universals poden ser ignorades per qui té prou poder o aliats; de l’altra, la impotència de les societats que, testimoni rere testimoni, assisteixen a la desgràcia de milers de persones sense poder fer gaire més que emetre comunicats o organitzar manifestacions que s’esvaeixen en el soroll mediàtic.
Quan Sands narra la història de Pinochet i del nazi Walther Rauff refugiats a Xile, no només explica dos casos particulars; ens mostra el patró que es repeteix: l’autoritat criminal protegida per xarxes polítiques, militars o econòmiques, el temps que juga a favor del botxí, i la memòria de les víctimes condemnada a lluitar contra l’oblit. El que abans passava a la clandestinitat —passaports falsos, pactes secrets, malalties fingides per evitar judicis— avui passa davant les càmeres, a la llum del dia, amb conferències de premsa i justificacions diplomàtiques. La impunitat ja no és un escàndol ocult; és un estat de normalitat.
És en aquest punt on el relat personal i la crònica global es troben. Aquella persona que als anys setanta veia créixer la interdependència entre nacions, la circulació d’idees i la consolidació d’institucions com l’ONU o el Consell d’Europa, ha de reconèixer ara que el somni de la globalització democràtica ha quedat arraconat. La globalització existeix, sí, però en la seva versió més descarnada: la dels fluxos financers instantanis, la de les cadenes de subministrament que travessen continents, la de la desinformació viral i, també, la de la impunitat global.
Potser el que més sorprèn és que, malgrat tenir més eines que mai per documentar els crims —satèl·lits, periodisme d’investigació transnacional, tribunals permanents—, no hem estat capaços de reduir la distància entre la prova i la justícia. El registre dels fets és impecable; la capacitat d’actuar sobre aquests fets, minúscula. Els dictadors d’avui no necessiten amagar-se a la Patagònia ni disfressar-se amb un altre nom: poden assistir a cimeres, dictar discursos i, fins i tot, ser rebuts amb honors oficials. La darrera reunió de Putin i Trump a Alaska és un manifest d’impunitat i cinisme polític. Riuen les gràcies, es reparteixen el món i fan negocis privats. Malmeten el món i amagats darrere del seu poder fan veure que resolen el que ells mateixos espatllen.
Sands ens convida a mirar enrere per entendre el present. Si Pinochet va poder tornar a Xile el 2000 malgrat la seva detenció a Londres, i Rauff va morir tranquil·lament a Santiago sense mai haver estat jutjat, és perquè el sistema internacional permet escletxes prou àmplies per on s’escola la responsabilitat penal dels poderosos. El que ha canviat és que aquestes escletxes ja no són excepcions: són part de l’arquitectura. Però darrere l’arquitectura hi ha els arquitectes, i en aquest cas ho són els dirigents i les seves negociacions, interessos i secrets.
I, tanmateix, tot això multiplica i normalitza la impotència de les societats. Si assumim que res no es pot fer contra els qui ordenen massacres o deportacions, acabarem donant per legítim allò que és criminal. La història del segle XX ens havia ensenyat que, tot i trigar, la justícia podia arribar; la del segle XXI, de moment, ens mostra que la impunitat sap adaptar-se millor que la llei.
La meva generació va créixer creient que la globalització era també un projecte ètic. Avui, potser l’únic fil d’esperança és que aquesta consciència —que el món és testimoni constant i immediat del sofriment— pugui convertir-se en pressió política real. Però això només serà possible si la indignació no queda dissolta en el trànsit inacabable de notícies i si acceptem que, fins i tot en aquesta era d’impunitat, cada victòria judicial, per petita que sigui, és una fissura en el mur del silenci. Però, què fer, quan la justícia és part principal de l’arquitectura?
I, mentrestant, queda la vergonya. La vergonya personal de saber-se testimoni inútil d’aquestes tragèdies, amb tot el que coneixem i tot el que veiem, sense ser capaços de fer res que aturi la destrucció. La vergonya col·lectiva d’haver permès que les democràcies que un dia van prometre protegir la pau avui tanquin els ulls o, pitjor encara, com alguns dels seus dirigents, com Trump, juguin amb la tragèdia ucraïnesa o palestina per aspirar a un Nobel de la Pau. És una vergonya que crema, que no es pot dissimular darrere de cap justificació, i que ens obliga a mirar-nos al mirall i reconèixer el que costa de dir en veu alta: que estem fracassant, i que, si no reaccionem, aquest fracàs serà la nostra herència.