El 2023 van arribar a Catalunya 18 milions de turistes, un increment del 21,2 % respecte a l’any anterior. A Barcelona, malgrat les mesures restrictives anunciades, les pernoctacions van arribar als 23,1 milions el 2022 i van créixer a 26,1 milions el 2024. Al mateix temps, els creueristes van assolir un rècord històric: 3,6 milions el 2024.
La saturació és palpable. Els baròmetres de l’Ajuntament recullen una preocupació creixent dels veïns per la massificació turística. A més, l’impacte es tradueix en mesures excepcionals que s’anuncien a bombo i plateret, però que mai no s’explica si s’han implementat o no: veto a nous hotels i pisos turístics, tancament de 6.000 habitatges turístics il·legals, limitacions als recorreguts grupals i regulacions d’ús en zones de gran afluència com la Sagrada Família i el parc Güell. També s'ha decidit reduir el nombre de terminals de creuers de set a cinc el 2030 per limitar l’afluència d’aquesta mena de visitants, però alhora s’ha anunciat la construcció d’una nova terminal per acollir encara més passatgers.
Resulta gairebé excepcional trobar països o ciutats que, apostant massivament pel turisme sense diversificació econòmica, hagin aconseguit un benestar genuí i sostenible. Un article recentment publicat a la revista Palladium (dedicada a les polítiques de governança pública), no explica amb un títol ben explícit: “Cap país no s’ha fet ric amb el turisme”. Casos com Mònaco, Macau, Andorra o Malta són excepcions amb peculiaritats estructurals (fiscalitat especial, economia basada en serveis financers i de luxe, de reduïdes extensions).
Un informe de l’OCDE de 2024 destaca que el turisme pot generar prosperitat i benestar, especialment rurals i menys massificats, però requereix governança sòlida i infraestructures adequades per evitar desequilibris i degradació del territori i de la qualitat de vida.
Els exemples que glorifiquen països entroncant amb el turisme de masses gairebé sempre obvien factors determinants com la diversificació sectorial, la democràcia fiscal o polítiques públiques robustes. Això reforça la tesi que el creixement no és infinit i que sense planificació, el que sembla un impuls econòmic pot derivar en asfíxia urbana i social.
La massificació turística a Catalunya en general i de Barcelona en particular ja no és un perill latent: és una realitat que frega la saturació. Les dades mostren increments alarmants de visitants, que activen reaccions polítiques (tancament de pisos, limitacions de creuers, restriccions en zones turístiques) i alimenten l'esgotament ciutadà.
A més, no trobem gaire exemples modèlics en què aquesta aposta massiva hagi portat prosperitat duradora sense impactes col·laterals. Si volem un futur sostenible, és imperatiu reequilibrar i limitar el model turístic, aplicar-hi una fiscalitat dissuasiva, prioritzar la residència, inversió cultural i cohesió social, i repensar l’estratègia a llarg termini.