L’apagada massiva va alterar ahir l’ordre del dia previst al Consell de Ministres. Cada cop sembla més clar que l’incident té més a veure amb les operadores elèctriques que amb un ciberatac i Pedro Sánchez va ordenar una comissió d’investigació al Consell de Seguretat Nacional per aclarir què va fallar. Fora bo que s’actués amb solvència, transparència i rapidesa per evitar teories de la conspiració, delimitar responsabilitats i, si s’escau, incorporar les conclusions al necessari debat sobre el model energètic. 

L’actualitat va fer que es posposés a la setmana que ve l’aprovació del projecte de llei per la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores. Ara està fixada en 40 hores (la fita històrica de les vuit hores la va aconseguir el moviment obrer a la vaga de la Canadenca de fa més de cent anys i la jornada setmanal actual es va fixar per llei a la Transició), però ja hi ha molts convenis sectorials o d’empresa que n’estableixen una inferior. És el cas dels treballadors públics o de moltes grans empreses. La mitjana a Catalunya ja era el 2023 de 37,4 hores. Segons la UGT, però, el 70% dels treballadors del nostre país es beneficiaran de la reducció, que hauria de ser efectiva abans de final d’any. Ells i CCOO abanderen la proposta. Altres, com els sindicats bascos o la Intersindical, situen l’horitzó en les 35 o en les 32 hores. Eulàlia Galante us explica aquí com funcionarà.

Demà, amb motiu de l’1 de maig, les centrals estatals pressionaran perquè saben que la reducció de la jornada no ho tindrà fàcil al Congrés. Bàsicament perquè Junts, que en els assumptes econòmics té, a Madrid, sincronia amb les patronals, especialment amb Foment, no s’hi posarà bé. Fa uns dies el president de Pimec, Antoni Cañete, va demanar a Carles Puigdemont que ho bloquegés amb l’argument del perjudici a la petita i la mitjana empresa.

El debat de la jornada laboral està evitant fer-ne un altre que, segurament, seria encara més ben rebut per molts treballadors. És el dels salaris. Som un país de sous baixos, on la inflació no ha parat de pujar i béns bàsics, com ara l’habitatge, s’han enfilat, tant el lloguer com la compra. Per posar-hi context, us aconsello aquest article de dades de l’Ona Sindreu: les bones xifres d’ocupació no han frenat la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.  

Parlar de sous i determinar, per exemple, si el salari mínim interprofessional (ara de 1.184 euros bruts al mes en catorze pagues) ha de ser el mateix a Catalunya que a altres comunitats és un debat encara més necessari. I també més complex perquè remet a la productivitat i al nostre model econòmic, que no s’ha posat al dia i que ha apostat per valors de poc valor afegit. Aquest article de l’economista Miquel Puig posava el dit a la nafra amb un gran encert.

Tal vegada caldria plantejar (i reivindicar) si, davant una tramitació de la reducció de la jornada laboral llarga i costosa, no seria el moment d’aconseguir indicadors de referència catalans i d’incentivar canvis de model que duguin associades millores salarials.

>> I avui també som una mica notícia el diari i qui signa aquest butlletí. Us ho avançava fa uns dies l’Oriol March a la seva “Setmanada”, que rebeu cada divendres al correu, i ja fa alguns dies que internament és efectiu. A partir d’ara, faré de director adjunt del diari i això implica també noves responsabilitats per a ell i el Bernat Surroca, concretades en paral·lel a una primera reorganització i reforç de la redacció de Nació, que anirà a més en les pròximes setmanes. En primer lloc, agrair la confiança a l’editor, Marc Basté, i, en segon lloc, als lectors. Us atendrem amb el mateix rigor i cuidant els focus temàtics i locals que ens han fet un diari amb incidència i un grup líder en la nostra llengua, però també buscant nous públics i narratives. I ho continuarem fent en català i amb un compromís editorial clar i transparent d’una redacció que és un equip humà i professional d’alt nivell per fer camí. Gràcies per ser-hi!

Avui no et perdis

• Més enllà de l'apagada: la xarxa xoca amb la manca de flexibilitat; per Arnau Urgell i Vidal.
• Anàlisi: L’apagada energètica: l’enèsima pedra a la sabata de Pedro Sánchez; per Tània Tapia.
• Anècdotes i contratemps en plena apagada elèctrica: les històries de l'endemà; per David Cobo.
• Illa activa una segona injecció de crèdit per garantir-se l'estabilitat sense pressupostos; per Bernat Surroca.
• Perfil: Francisco Reynés, un tecnòcrata pur i dur a Criteria; per Pep Martí.

El passadís

Va ser un assessor de Bill Clinton qui, als vuitanta, va posar en circulació el concepte de la campanya permanent. I, certament, ja són pocs els partits que no la practiquen. Entre els més aplicats hi ha els de l’extrema dreta. Vox du a terme aquests dies una intensa bustiada a molts barris de Barcelona que demostra que la formació de Santiago Abascal també disposa de recursos. Reparteix un pamflet amb el dibuix enfosquit de tres encaputxats i el text (en castellà) “extremeu la precaució en aquesta zona” seguit de l’afirmació (rotundament falsa) “PP i PSOE estan repartint il·legals aquí”. El material forma part d’una campanya que presenta la seguretat com a prioritat i que, entre altres, promet acabar amb suposats “empadronaments fraudulents” que permeten “als il·legals” accedir a “ajuts socials”. Entenen per ajuts socials l’educació o la sanitat.

Vist i llegit

El dia set està convocat a Roma el conclave per triar nou Papa. Aquests dies el diari El País entrevista alguns arquebisbes que poden ser clau. Un d'ells és el cardenal alemany Gerhard Ludwig Müller. Va ser prefecte de la Doctrina de la Fe (diguem-ne que el teòleg principal de l'Església) amb Benet XVI i va continuar amb el papa Francesc fins que el va apartar el 2017. No es van entendre perquè Müller és un dels referents del sector més conservador. A l'entrevista que li fa Íñigo Domínguez no estalvia els dards al papa recentment traspassat. "Els cismes a l'Església sempre han passat quan no hi ha claredat en la doctrina", afirma. També critica el "papacentrisme" i avisa que un pontífex ha de dir la veritat catòlica "agradi o no".    

El nom propi

Avui és, de nou, Carlos Mazón (Alacant, 1974). El president del País Valencià es va agafar ahir a la gran apagada (i malgrat que va reclamar al govern espanyol que assumís el control de la situació) per no assistir al congrés del PP europeu. Havia d’intervenir a la inauguració d’una cita incòmoda després de la DANA atesa la seva presència i per com de qüestionats estan ell i el seu partit ara en aquell territori. No va intervenir, però un miler de persones van protestar contra Feijóo i el PP per protegir-lo. És sostenible presidir un govern, viure amagat i no assumir cap responsabilitat? Sembla que no pugui ser. Sobre l’escapista Mazón us aconsello llegir la crònica de Moisès Pérez des de València.