Catalunya ha tancat l'any amb la millor dada d'atur des d'abans de la crisi financera de 2008, que va causar estralls en el teixit industrial i provocar fortes retallades: ara hi ha 335.195 persones sense feina al Principat. Tenint en compte que en els pitjors moments de la recessió econòmica s'havia fregat el milió d'aturats, és una molt bona notícia. Les bones xifres d'ocupació han anat acompanyades d'augments del Salari Mínim Interprofessional i del sou mitjà: 28.800 euros anuals bruts, un 31% més que el 2007. Treballem més i cobrem més... però som realment més rics? S'estan creant molts llocs de treball, sí, però no són tan bons com abans de la crisi. I sí, els salaris han augmentat, però els preus del menjar, la llum i l'habitatge s'han disparat encara més.
3 de cada 4 llocs de treball són al sector serveis
El mercat laboral de Catalunya creix en nombre per l'impuls del sector serveis, que el 2022 fregava els 2,7 milions de treballadors, d'acord amb les dades d'Idescat. Dóna feina al 76% de tots els llocs de treball, concentrats en les feines més mal pagades. De fet, les persones que treballen en restauració i vendes, on s'integra un gruix important de la població, són de les que menys cobren del país: 20.400 euros bruts anuals, un 30% per sota de la mitjana catalana. Un sector, a més, on les dones pateixen una forta discriminació en forma de bretxa salarial: perceben de mitjana 7.700 euros anuals menys que els homes.
Que sigui aquest sector el que empeny la creació d'ocupació, però, no és necessàriament una bona notícia, i no només perquè tingui les nòmines més baixes. Ernest Pons, professor titular d'economia aplicada a la Universitat de Barcelona, avisa que aquestes feines seran les més vulnerables quan arribi la pròxima crisi. "És un peix que es mossega la cua", explica: el turisme, la restauració i el comerç depenen de l'estat de l'economia, ja que quan la gent perd la feina o veu baixar el seu poder adquisitiu, deixa de consumir-hi, i això fa que la gent que hi treballi perdi més fàcilment la feina. Va passar a la recessió de fa quinze anys i va passar amb la Covid-19.
"Calen llocs de treball d'alt valor", defensa Pons, que posa com a exemples la indústria de la biosalut o la intel·ligència artificial aplicada a la salut. En tots aquests anys, el sector de la indústria ha quedat enfonsat en els 600.000 llocs de treball, 200.000 menys que abans de la crisi. Considera que és clau que l'economia catalana basculi cap a aquest sector, no només perquè genera més valor afegit que el turisme o l'hostaleria, sinó perquè és molt més resilient davant de futures crisis.
A aquesta terciarització de l'economia també cal sumar-li la normalització de les jornades parcials. Un fenomen que era marginal a principis de segle, però que des d'aleshores s'ha més que duplicat. Fa dotze mesos 463.000 persones tenien aquest tipus de contracte, que anava acompanyat de pitjors salaris. No només de la nòmina percebuda a final de mes, com pot semblar natural, també cobren menys diners per hora treballada: 10,6 euros per hora entre les persones amb jornades parcials, contra 14,6 entre les que treballen a temps complet. Un cop més, aquest tipus de precarietat afecta molt especialment les dones, que representen tres de cada quatre contractes d'aquest tipus. Els minijobs que Angela Merkel presentava fa anys com la gran solució per maquillar les xifres macroeconòmiques duien incorporats també "minisous".
Tot plegat, queda clar que els tres milions llargs de llocs de treball que hi havia abans de la crisi econòmica no són de les mateixes característiques que els que el país té avui.
On sí que s'ha avançat és en la reducció de la temporalitat: en el primer any de la reforma laboral els contractes indefinits van batre rècord. El consens general entre economistes és que està funcionant, explica Pons, "si bé encara no coneixem si està causant efectes secundaris". El que queda clar és que potenciar els contractes indefinits no només millora les condicions i l'estabilitat laboral d'un gruix important de persones —especialment del sector serveis— sinó que també els atorga més poder de negociació per a obtenir millores salarials.
Es cobra més, però s'és més pobre
L'altre gran factor per mesurar si l'economia de les llars ha tornat als nivells pre-crisi són els salaris. Donant un primer cop d'ull pot semblar que els ingressos han augmentat, ja que l'SMI s'ha duplicat i el salari mitjà ha crescut un 31% des del 2007. Però aquesta darrera xifra és un miratge: els preus de consum s'han disparat encara més que les nòmines, fet que implica una pèrdua del seu poder adquisitiu.
La conseqüència d'això és que malgrat que els salaris hagin crescut, ara som més pobres que abans. El 2007 el sou mitjà a Catalunya era d'uns 22.000 euros: el de 2022, calculat amb els preus de fa divuit anys, seria de 21.500.