Junts per Catalunya ha convocat avui l'executiva a Perpinyà. El partit de Carles Puigdemont es predisposa a donar per trencada (en el cas que així ho ratifiquin les bases aquesta setmana) la col·laboració amb el PSOE, que implicava un diàleg permanent a Madrid, a Bèlgica i a Suïssa. A diferència de l'efecte ben immediat i visible que va tenir la seva sortida del Govern de Pere Aragonès el 2022 i que va dividir la seva militància, en aquest cas no es preveu que passi res immediatament. En primer lloc, perquè Junts ja era el soci més distant del PSOE i perquè negociava "carpeta a carpeta" un cop constatades les dificultats per "cobrar per avançat". I, en segon lloc, perquè el trencament no inclourà explorar una moció de censura amb el PP i Vox i, per tant, Pedro Sánchez continuarà fent camí fins que tingui prou arguments per cridar a les urnes.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Serà molt difícil que acabi la legislatura l'estiu de 2027 com si res. L'alternativa a Sánchez, un govern de la dreta espanyolista -segurament amb ministres d'extrema dreta- és pitjor, molt pitjor per a Catalunya i ningú vol ser-ne responsable. Junts i ERC poden tenir a Madrid més diputats, però no es trobaran amb una conjuntura aritmètica millor que l'actual. Els seus vots valen el màxim que poden valdre i no ho haurien d'oblidar. Tot i això, la sensació de fracàs dels juntaires és total. Que Sánchez els hagi donat entrada a consells d'administració i hagin obtingut concessions en matèria econòmica els ha permès reconciliar-se amb l'establishment, però no els ha sadollat. Les expectatives amb l'amnistia, la gestió de la immigració o el català a Europa no s'han complert. Per més que el govern del PSOE -que deia que ja havia fet tot i més, però va resultar que no- s'empesqués divendres, a cuitacorrents, un acord agafat amb pinces amb Alemanya per aplanar el camí a la nostra llengua a la Unió.

ERC, que sap que els seus votants no entendrien que posés el risc el govern d'esquerres, encara no està tan decebuda, però el temor a un fracàs en la negociació del finançament singular s'ha estès al partit. Salvador Illa mira de posar-hi remei (Alícia Romero també hi posa el que pot) i rema en la direcció d'Oriol Junqueras tot i que sense fer pressió pública. El govern de Sánchez no vol ara complir el que fa poc més d'un any el líder del PSC va negociar per ser investit i que l'executiva del PSOE -amb María Jesús Montero inclosa- va ratificar. Si no hi ha un acord satisfactori per les parts que respecti el que es va pactar, Illa en pagarà les conseqüències. Junqueras no es pot permetre que el PSOE lesioni la seva credibilitat, també dins d'ERC. Les excuses no haurien de valdre. 

Aquests dies escoltarem polítics i analistes d'aquí i d'allà mirar d'afermar el relat que Junts actua per immaduresa, que ho fa per por a Aliança Catalana, i que el partit està sense nord. Potser tenen part de raó, i és cert que les decisions, en política, solen obeir diverses causes. Però més que no pas la situació de Junts, pesen com una llosa, d'una banda, els incompliments del PSOE (que són flagrants i combustible per a la desafecció política) i, de l'altra, l'agenda dels postconvergents a Madrid.

Míriam Nogueras, un falcó dins la formació de Puigdemont, ha posat damunt la taula demandes dretanes: mà dura policial, enduriment de les polítiques migratòries, rebaixes fiscals… i el govern espanyol té poc marge, té molt poc a oferir. El problema no és Sánchez, que és dúctil, sinó que hauria de convèncer-ne primer el PSOE, després a Sumar i, finalment, els socis d'esquerres al Congrés que, com Nogueras, també marquen perfil. La vida útil de la legislatura s'escurça. Sobre Junts i les relacions amb Sánchez, us aconsello aquesta completa informació d'Oriol March, l'entrevista a la seva portaveu al Parlament Mònica Sales, i les opinions d'Eduard Voltas i Ferran Mascarell. 

>> Avui, per cert, fa vuit anys que el Parlament va votar una declaració d'independència que Junts, ERC i la CUP no tenien intenció de desplegar malgrat que molts ciutadans estaven encara il·lusionats. Aquell octubre de 2017 ja havia quedat clar que ni el govern espanyol volia negociar ni el català córrer (o fer córrer) més riscos, però ningú volia ser responsable d'una convocatòria electoral. El procés va tenir els seus referents intel·lectuals i generadors de discurs als mitjans, a l'acadèmia i en entorns polítics. Vuit anys després, el Lluís Girona n'ha revisitat una desena per recordar que van aportar, on són i què diuen ara que el focus s'ha mogut. Són Pilar Rahola, Ferran Requejo, Germà Bel, Francesc-Marc Álvaro, Suso de Toro, Salvador Cardús, Jordi Graupera, Elisenda Paluzie, Jordi Muñoz i Vicent Sanchis. Els podeu llegir aquí i aquí. Crec que fan un exercici d'honestedat necessari.

Avui no et perdis

• A Albiol li surt un competidor a Badalona: Aliança Catalana; per Pep Martí Vallverdú.
• Entrevista a Susan Stokes: «L'extrema dreta global no té la batalla guanyada, ni tan sols als Estats Units»; per Pep Martí Vallverdú.
• Reportatge: Un any després de la dana: «Hi ha molta por, els carrers tornen a inundar-se quan plou»; per Neus Climent.
• Reportatge: Més enllà de Barcelona: prohibiran també les ciutats veïnes els pisos turístics?; per David Cobo.  
• Els joves parlen pitjor català? Alguns mites i molts reptes; per Bernat Castanyer.

El passadís

L'exdirector de L'Osservatore Romano Giovanni Maria Vian es plantejava, en l'entrevista a Nació aquest cap de setmana, si el nou Papa, Lleó XIV, seria un pontífex molt viatger o no. Venia a tomb de la pregunta sobre si visitaria Catalunya l'any vinent, amb motiu del centenari de la mort de Gaudí i la culminació de la torre més alta del temple de la Sagrada Família. Està convidat, però a hores d'ara no s'ha concretat res i el tema es vincula a la continuïtat del cardenal arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella. Amb 79 anys -en farà 80 l'abril vinent-, està pendent el seu relleu a l'arquebisbat. Els bisbes presenten la renúncia a 75 anys i el papa els sol allargar el mandat un o dos anys més, sobretot si governen seus catedralícies. Omella ha gaudit del suport del papa Francesc i es podia intuir que, amb ell, continuaria fins a superar els 80 anys i coronar el temple gaudinià. No se sap si Lleó XIV esperarà també per nomenar un successor i encara és més incert si vindrà a Barcelona. Mentrestant, circulen ja els rumors de relleu. Els interrogants ocupen cada cop més espai.

Vist i llegit

Només unes 100.000 persones han fet testament vital a Catalunya. Es tracta de decidir, quan es tenen plenes facultats, fins a on vol ser un malalt tractat per allargar la vida. No tothom vol viure amb les facultats molt minvades o sotmetent-se a tractaments mèdics molt durs. Al Suplement de Catalunya Ràdio amb Roger Escapa en van parlar la periodista Mònica Terribas i la seva germana Núria Terribas, una autèntica autoritat en el camp de la bioètica. Fa poc va morir la seva mare, que va demanar-los no rebre més tractament. Expliquen com ho van gestionar i la importància del document de voluntats anticipades. Podeu escoltar-les aquí.

Pilota a l'olla

Més tensió i esbroncada que no pas bon joc al clàssic d'ahir. El Barça, que ahir va perdre, va fent, però aquesta temporada no enamora. L'equip de Hansi Flick va fer l'any passat, contra tot pronòstic, una bona temporada que, amb un planter ple de joves, li va permetre guanyar la Lliga i la Copa i caure amb honor a semifinals de la Champions. Això li dona crèdit per aquesta, però les lesions, sumades al mal estat de forma -i segurament de concentració- d'estrelles com Lamine Yamal, dibuixen un escenari un pèl preocupant. Per cert, sobre el Madrid i el Barça encara us aconsello les dues peces de Guillem Delso d'ahir: una sobre la relació corporativa dels dos clubs i el documentat perfil de Florentino Pérez, l'amo i senyor de la llotja del Bernabéu.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]