Ja fa gairebé sis mesos de l’elecció del cardenal Robert Francis Prevost com a papa i Lleó XIV comença a governar l’Església. Una de les persones que millor coneix el Vaticà i el sap explicar és el periodista Giovanni Maria Vian (Roma, 1952). Coneix molt bé el qui és qui a la Santa Seu i s’ha forjat dins dels murs de Sant Pere des de ben petit. El seu pare va ser el secretari de la Biblioteca Apostòlica Vaticana. Vian va dirigir L’Osservatore Romano, l’òrgan oficial pontifici entre 2007 i 2018, és a dir, durant els cinc anys finals de Benet XVI i els cinc primers de Francesc. 

El seu darrer llibre és El último Papa (Deusto), on augura una redefinició del papat per fer més coral el govern de l’Església. Pels amants del món vaticà, Vian és autor d’una joia com El Papa sin corona, una anàlisi de Joan Pau I, el pontífex que només va regnar 33 dies. Hi conversem al jardí de l’Ateneu Barcelonès aprofitant una estada seva a Barcelona, en una entrevista on torna a evidenciar la saviesa de qui parla des d’un coneixement profund.

Lleó XIV aviat complirà sis mesos de pontificat. Ja el podem interpretar?
Sí. S’ha presentat com un Papa normal. 

Què vol dir això? 
Un Papa com molts altres. No pretén ser especial. Per presentar-se, ha emprat unes paraules del seu sant de referència, que és Sant Agustí: “Amb vosaltres, soc cristià. Per a vosaltres, soc bisbe”. És una frase fina. Soc com vosaltres, un més. I soc bisbe no sobre vosaltres sinó per a vosaltres.  

En aquests mesos, s’han anat coneixent alguns detalls del conclave que el va elegir? Algun nom que fou decisiu en aquells dies?
Per mi, aquest conclave ha tingut poca història. El Papa ja estava pràcticament elegit el matí del segon dia, a les 12 hores de començar. La impressió és que l’elecció es va quallar en els dies anteriors al conclave, durant les sessions prèvies en què participen tots els cardenals, inclosos els de més de 80 anys que no votaran. Com, d’altra banda, és normal, perquè és quan es troben tots. 

Sembla que va exercir molta incidència en favor seu un dels cardenals de més de 80 anys, Giuseppe Versaldi, un italià del Piemont fet cardenal per Benet XVI. Coneixia molt Prevost perquè residia a la casa dels Agustins, on també hi va viure Prevost quan era prior general de l’orde. Una altra figura que ha influït ha estat el canadenc Marc Ouellet, el seu predecessor com a cap dels Bisbes i que també és religiós i va ser a Amèrica del Sud. Però va ser tot molt discret. La premsa italiana vol intervenir però es caracteritza per equivocar-se gairebé sempre, tot i que influeix sobre els periodistes de fora que se la creuen. 

Es va dir que els sectors conservadors més hostils a Francesc haurien vist Prevost com a més acceptable?
És evident que per tenir una majoria tan abassegadora en poques hores ha d’haver convençut a gairebé tothom. No sabem els números exactes. Eren 133 electors i calien dos terços: 89 vots. Algun cardenal va parlar de més de 100 vots per Prevost en la votació final. També s’ha escrit que el veritable guanyador era el cardenal Parolin, el secretari d’Estat, que molt aviat hauria recomanat els seus partidaris, potser una vintena, de votar Prevost. Tot són especulacions sense base. Els italians, de fet, no tenien possibilitats.  

Ha esmentat Parolin. Creu que continuarà a la secretaria d’estat?
És relativament jove com a cardenal. Té 70 anys, uns mesos més que el Papa. És italià i el Papa no ho és, el que fa un bon equilibri. Depèn de molts factors.

On situaria ideològicament el Papa? Francesc apareixia com un “progressista” dins dels cànons eclesials.
Si parlem dels darrers papes, diria que Joan Pau II era un conservador moderat, Joseph Ratzinger un progressista sensat, Francesc un conservador molt intel·ligent que va saber guanyar-se els progressistes sense ser-ho. Prevost em sembla un home obert dins de la tradició. Amb un caràcter especial: ha trencat el tabú que un nord-americà mai seria Papa. Perquè era el gringo menys gringo imaginable: origen multiètnic, molt catòlic (mare catequista, pare vinculat a la seva parròquia). Educat en els agustins, de formació matemàtica i jurídica, i missioner al Perú, on es forja la seva proximitat amb els problemes de la gent. 

Lleó XIV és un personatge de pel·lícula. Em fa pensar en una, El cardenal, d’Otto Preminger, que és la història del cardenal Spellman. El catolicisme nord-americà és especial, de minories. També dividit, amb irlandesos i llatins. Prevost té dos germans, el més gran és partidari de Trump i no vol fer declaracions per no perjudicar el seu germà. Però el Papa no estarà mai d’acord amb una política agressiva contra els immigrants. S’ha format en un context plural. Però és un home tranquil que no vol aparèixer molt. Un detall: la gent s’havia acostumat als selfies amb Francesc. Els primers dies, quan algú li ho va demanar a Prevost, va respondre: “Aquí tenim un fotògraf”. Ha vist el risc de la personalització de la figura del Papa. 

Ha dit que Ratzinger és progressista?
Ho era en la seva visió de l’Església i la necessitat de la seva obertura. Té consciència des dels anys 50 que el cristianisme ja és una minoria, si més no a Europa. No contraposa el catolicisme a la Il·lustració. Veu que tots dos estan en deute envers l’altre. Era un home d’una categoria única. I al renunciar, va mostrar que considerava el papat com un servei, no com un poder. Recordem que els teòrics del poder del Segle d’Or espanyol deien que el poder era un hàbit que només es treia amb la mort. Ratzinger es va expulsar el poder en vida. Fa un acte revolucionari. No era un ingenu però va pecar d’ingenuïtat en un aspecte: confiava massa en els homes.

Per què ho diu?
Perquè va ser traït. Recorda l’escàndol de la sostracció de documents? L’actuació del seu majordom… Jo era aleshores a L’Osservatore Romano. El Papa va assumir culpes que no eren seves en molts moments. En el discurs que fa a Ratisbona, quan cita una frase d’un emperador bizantí criticant que l’Islam empra l’espasa, una frase treta de context. La cúria no el va avisar del risc que corria. O quan aixeca l’excomunió als lefebvrians, que va desfermar moltes crítiques, també a Alemanya. Davant la crisi dels abusos sexuals, escriu la Carta als catòlics d’Irlanda i assumeix responsabilitats que no eren seves.  

En un món en què tornen les velles ànsies imperialistes, amb estats dirigits per homes forts que busquen un poder personal, com Putin, Xi Jinping o Donald Trump, com s’ho farà Robert Francis Prevost per fer-se escoltar?
Ni el Papa ni la Santa Seu tenen prou autoritat en l’escenari internacional. Diria potser que, com més es rebaixa el poder personal del Papa i s’incrementa el de la Santa Seu com a govern central de l’Església, pot créixer la influència del Vaticà. 

Com pot canviar la política exterior del Vaticà?
En la guerra d’agressió de Rússia contra Ucraïna, Lleó XIV s’ha mostrat més proper a Ucraïna. El Papa no té exèrcits, només pot posar a disposició tota l’estructura de l’Església, que no és poc. També és molt curós en la comunicació, però ha fet gestos envers Kíiv. A l’Orient Mitjà, està intentant d’apaivagar les relacions amb els jueus i amb Israel. Gràcies també al cardenal Pizzaballa, que és a Terra Santa i a qui se sol presentar com un gran amic dels palestins. Home, és veritat, però molt més amic dels israelians. 

Però Lleó XIV ha fet declaracions molt dures davant del que passava a Gaza.
Sí, és clar, davant la violació flagrant dels drets humans, cap Papa pot restar mut o tancar els ulls. Però crec que tant els jueus en general com els israelians estan molt més contents amb Lleó XIV que amb Francesc. Serà interessant el viatge que farà el Papa al Líban, que és, de fet, anar a tocar del volcà. És també un viatge a Terra Santa. Als Evangelis apareix la dona fenícia, que és del Líban, una dona pagana que té més fe que els jueus.   

Sobre Ucraïna, cal dir que Francesc no tenia prejudicis contra Rússia. Per la seva història personal, per la seva formació com a jesuïta, sentia certa fascinació per les autocràcies. Ell parlava de la gran Rússia, la Rússia de Caterina la Gran. Curiosament, la seva mirada aquí era similar a la de Donald Trump: no tenien prejudicis d’entrada contra Rússia. Ni amb la Xina, tot i que Trump no està tan fascinat amb la Xina. Francesc, que va tenir la capacitat d’atreure l’atenció cap al que feia i deia el successor de Pere, era essencialment un populista. Ni més ni menys. Hi ha un llibre d’un historiador italià, Loris Zanatta, Bergoglio. Una biografia política, que ho explica i mostra la proximitat de Francesc envers el peronisme, i més aviat el de dretes.

Creu que en alguna àrea determinada, com el paper de la dona o la moral sexual, es produiran canvis?  
Substancialment, no. La línia que s’apunta és la dels bisbes escandinaus, una obertura a tothom però sense oferir menys que la moral que surt de l’Evangeli, que és una moral exigent. Fa pocs dies, el Papa va parlar de desclericalitzar l’Església. Crec que això es produirà. De fet, és una opció obligada perquè ha disminuït el nombre de sacerdots.

Què passarà amb l’Opus Dei? Amb Francesc, va perdre posicions.
Tampoc crec que hi hagi canvis en aquest tema. En la biografia que acaba de publicar la periodista Elise Ann Allen, la primera que ha aparegut sobre el nou Papa, explicita que al Perú es va trobar amb uns bisbes de l’Opus Dei molt tancats. Serà menys contundent que Francesc, però crec que la reforma de l’Opus continuarà. Lleó XIV és molt prudent. En això és com Ratzinger o com el papa Montini, Pau VI. Aquest Papa no cometrà els errors de Bergoglio. No castigarà ningú. Però l’Opus Dei no recuperarà poder amb Lleó XIV. L’Opus sap molt bé els problemes que el nou Papa va tenir amb els bisbes de l’Obra al Perú. 

Sense conèixer-ho a fons, per la prudència i l'estil, per la voluntat de fer de síntesi de diverses sensibilitats, Lleó XIV em sembla més com Pau VI.
Sí, és un Papa que enllaça amb diversos papes. De fet, Pau VI, el papa Montini, ha estat el darrer papa que ha governat. Albino Luciani, Joan Pau I, no ho podem saber. I sí, té raó, s’assembla més a Montini que a Ratzinger.  

Els tres papes estrangers anteriors han canviat el papat?
Diguem que els tres que hi ha hagut, des del punt de vista d’homes de govern, han estat un petit desgavell. Aquí, Wojtyla, Ratzinger i Bergoglio han fallat. Joan Pau II i Benet XVI es van refiar massa dels italians, que se’n van aprofitar. I Bergoglio perquè ho va voler fer tot ell sol. Confio que Prevost ho pugui fer. Per això serà el primer Papa nou, el primer Papa d’un papat reformat.  

Han convidat el Papa a visitar Barcelona l’any que ve, pel centenari de Gaudí.
No sé si aquest Papa viatjarà tant. 

En un món que sembla embogit, sembla que l’Església és de les institucions amb pes que transmet missatges en positiu, no polaritzadors, tot i ser una institució molt conservadora. Sembla paradoxal.
No tant paradoxal. És el missatge que ha de vendre, si puc emprar una expressió tant de màrqueting. Si no ven aquest missatge perdria el seu sentit. Però és l’única institució al món que sobreviu des de fa gairebé vint segles. Ja va ser sorprenent la difusió ràpida del cristianisme. Gràcies al judaisme, per cert. I el cristianisme, de fet, li retorna el favor donant a conèixer el judaisme al món. De fet, li devem molt al judaisme. La Trinitat, de fet, era jueva. Els àngels són una aportació jueva. Però aquí ja entraríem en un altre tema.