Giovanni Maria Vian (Roma, 1952) ha estat un home molt sol·licitat aquests dies a Roma. Periodista, historiador i professor de Filologia de la Literatura Cristiana a la Universitat de La Sapienza, confessa que està sobrepassat per les peticions dels mitjans. Finalment, concedeix una estona breu si se'l truca a la nit. El que ha de ser una conversa de quinze minuts es converteix en una llarga entrevista que torna a constatar el coneixement profund i la sagacitat d’un home que sap molt bé què s’hi cou al Palau Apostòlic. El seu darrer llibre és El darrer Papa, on planteja els grans reptes del catolicisme.

Vian coneix com pocs les interioritats dels murs vaticans. Ha estat director de L’Osservatore Romano, l’òrgan de la Santa Seu (2007-18), uns anys que travessen gairebé a parts iguals els pontificats de Benet XVI i Francesc. Situat en un difícil centre en el moll de l’os del catolicisme, fa una crítica dura del pontificat del Papa argentí i aventura camins de canvi en una nau de Pere sacsejada per les incerteses que ara conduirà Lleó XIV.

Com es pot interpretar el conclave que va elegir Lleó XIV?
És un conclave que va buscar una figura de mediació i consens. Una gran majoria teixida en poques hores, en quatre escrutinis, és el resultat primer d’un bon treball que han dut a terme els cardenals durant la seu vacant i les congregacions generals, les reunions que es fan abans del conclave. Fins i tot podem considerar que hi ha hagut una feina feta abans de la mort del Papa. No s’explica una elecció tan ràpida d’una altra manera. Com ja he dit a companys seus, el Papa no va improvisar un discurs des del balcó sinó que tenia un discurs escrit per ell, i no en els minuts que separen la fumata de la sortida al balcó. 

Ho tenia escrit abans?
Hi ha indicis que porten a pensar que hi havia un acord ampli, molt ampli, entre els diversos sectors de cardenals.

Doni’ns algunes claus per ajudar-nos a entendre Lleó XIV i com pot ser el nou pontificat.
Serà un pontificat que continuarà en la línia dels seus antecessors. No només del papa Francesc, que l’ha creat cardenal, l’ha cridat a Roma i l’ha situat en un lloc destacat com la Congregació dels Bisbes, i que fa poques setmanes l’ha posat entre els cardenals bisbes, que és el rang més alt. Però crec que continuarà també la línia dels anteriors papes. De les seves primeres paraules, em va semblar que ressonaven cites de Joan XXIII i Joan Pau II.

"Les primeres paraules de Lleó XIV mostren un discurs molt astut: pau és una paraula que obre totes les portes"

Quan diu que saluda les famílies i demana a la gent que "no tingui por" mostra un discurs molt fi i molt astut. S’obre amb la pau de Crist ressuscitat, i pau és una paraula que obre totes les portes. En definitiva, fa un discurs molt ben preparat. I per primer cop, un Papa utilitza en la seva salutació inicial dos idiomes. Malgrat que en espanyol, dirigint-se a la diòcesi de Chiclayo, empra poques paraules. És realment un perfil molt interessant. 

En això ja és diferent de Francesc?
Francesc era un porteny d’origen italià, els seus avis eren piemontesos. Prevost és d’una família europea barrejada. El pare és d’origen francès i italià, la mare d’origen espanyol, però criolla. És un home que ha sabut unir les Amèriques. Així que més que un Papa americà, em sembla que és el primer Papa panamericà.

Acaba de publicar El darrer Papa, que posa sobre la taula els reptes de l’Església. D’alguna manera li posa deures al nou pontífex. Quins creu que seran els principals expedients que ell haurà de gestionar?
Una mica ja ho va dir en la primera missa oficiada davant els cardenals, amb una homilia centrada sobre Crist i la necessitat de testimoniar-lo. Un Crist que va ser rebutjat per la classe dominant, però també per molts que li tenien simpatia però creien que era tan sols un home. El Papa ha dit que això mateix passa avui amb molts batejats, parlant d’un ateisme de fet.

Hi ha el problema de la dona a l’Església, que és urgent, hi ha el problema dels abusos. Va ser acusat les darreres setmanes d’encobrir casos d’abusos quan era bisbe al Perú, però tot indica que això no té cap recorregut. Més aviat hi ha testimonis que diuen que ha estat un dels millors bisbes del Perú, el que no ha de ser fàcil, i menys sent un gringo. El tema de les finances és un altre tema, malgrat totes les reformes. 

"Francesc ha estat un Papa contradictori, ha mostrat intencions excel·lents contra els abusos, però ha protegit el jesuïta Rupnik, un abusador"

Com valora el pontificat de Francesc?
A veure… Miri, el pontificat de Francesc ha tingut molt de fracàs. Ha estat de moltes paraules i pocs fets, o fets contradictoris. Per exemple, en el cas dels abusos, ha mostrat intencions excel·lents, però després ha protegit el jesuïta eslovè Marko Rupnik -acusat d’abusar de diverses dones- del qual finalment van cobrir els mosaics que havia fet per al santuari de Lourdes i Washington. En les darreres setmanes hem vist el Papa en la seva habitació amb un mosaic fet per Rupnik penjat de la paret. Francament… Ho dic per entendre les coses.

En el tema de les finances, s’han fet lleis, decrets i motus proprios, però el resultat és que la Santa Seu té un dèficit més gran del que va trobar. Fins al punt que ha rebutjat els pressupostos preventius del 2025 en una de les seves darreres decisions i ha creat una comissió per afavorir les donacions, fet que indica com està la situació.

En un passatge del llibre, parlant de la seva successió, explica que Francesc creia que el seu successor s’anomenaria Joan XXIV.  
Exactament. Bé, la idea d’un Joan XXIV prové de la figura del Papa Roncalli però també de la literatura sobre els papes. La BAC [Biblioteca d’Autors cristians] em va editar en castellà El Papa sense corona, sobre Albino Luciani, el papa Joan Pau I. No sé si coneix el llibre. 

Sí, en efecte.
Allí en parlo. Hi ha també l’assaig de Juan Manuel de Prada Fantasies papals. Però la suggestió per un Joan XXIV prové sobretot d’una novel·la de Leonardo Castellani, un jesuïta argentí d’origen italià expulsat de la Companyia que va romandre sacerdot, molt polèmic, més aviat de dretes. En alguns aspectes sembla un alter ego de Bergoglio, que havia estat un peronista de dretes. Catellani publica una novel·la el 1964 que es titula Joan XXIII (XXIV) i on dibuixa un Papa argentí que té els mateixos trets de Bergoglio cinquanta anys abans.

Això és curiosíssim.
Pot ser que aquesta suggestió l’hagi influït. De totes maneres, ell va dir en dues ocasions, crec que era el 2023, quan li van demanar que visités a Sicília i ell va dir: “Ho farà Joan XXIV”. I tornant del viatge a Mongòlia, li van preguntar si aniria al Vietnam i Francesc respon: "Jo no, hi anirà el meu successor, Joan XXIV". En aquest sentit, Prevost ha tingut l’esperit de finezza de saltar-se tots els papes del segle XX, remetent-se a Lleó XIII.

Què li sembla aquesta referència, Lleó XIII?
Va ser un gran Papa per molts motius. Tothom cita l’encíclica Rerum Novarum, però va fer més. Va obrir-se a l’ecumenisme, la trobada amb altres religions, va renovar els estudis bíblics, va engegar una diplomàcia molt activa. Aquí hi ha també una altra suggestió anterior important, que fou Lleó el Magne, gran teòleg i predicador del segle V. És qui escriu una carta al bisbe de Constantinopla mentre està reunit el Concili de Calcedònia i quan els orientals l’escolten, l’aclamen dient que ha parlat Pere per boca de Lleó. S’enfronta a Atila, que havia fet destrosses al nord d’Itàlia, i va a trobar-se’l i aconsegueix que no entri a Roma. 

I de cara al present, què ens diu això?
Que també Lleó XIV haurà d’enfrontar-se als poderosos de la nostra època. És la suggestió que jo veig.

Creu que Lleó XIV serà més diferent de Francesc del que ara pot semblar?
Jo crec que sí. Sobretot quant a estil, que s’entreveu ja com a més col·legial. Es va veure en l’homilia que va fer davant dels cardenals a la Capella Sixtina.  

Ha dirigit L’Osservatore Romano i coneix bé la política comunicativa de la Santa Seu. La forma de comunicar serà també diferent?
Crec que sí. És que Francesc, pràcticament, va suprimir la comunicació vaticana perquè la comunicació era ell. La va absorbir tota. Hi ha senyals per part del nou Papa d’un govern més col·legial. El meu llibre El darrer Papa deixa obert si l’últim ha estat Benet XVI o Francesc, però queda clar que el papat ha arribat ja al seu màxim del seu absolutisme, conduït de manera autoritària. El procés judicial obert contra el cardenal Angelo Becciu és molt cridaner en aquest sentit. ha estat criticat rotundament pel cardenal Herranz, que tot i els seus 95 anys és el jurista més rellevant que té la cúria. Moltes coses hauran de ser revisades, però serà d’una manera poc sorollosa. 

Com creu que evolucionaran algunes de les reformes apuntades, com una major participació de la dona o la benedicció de parelles no tradicionals?
Això, sobretot la benedicció de les parelles, s’ha fet de manera molt desafortunada perquè no ha afegit res a l’actitud tradicional d’acollida de l’Església i s’han embolicat en aquest assumpte. Fins al punt que es va rebel·lar pràcticament un continent sencer com l’Àfrica. Una situació que pot haver causat en el conclave que alguns candidats africans, que ja venien amb poques possibilitats, es quedessin sense cap opció. 

"A la cúria hi ha hagut una rivalitat entre Parolin i Becciu. Parolin es va carregar Becciu però, a la vegada, es va carregar les seves pròpies opcions"

Quina altra dada es pot extreure del conclave?
Home, ha quedat clar el desastre fet pel cardenal Parolin. Es va carregar el cardenal Becciu, que va renunciar a entrar-hi, però crec que a la vegada s’ha carregat les seves possibilitats.

Aquest episodi ha estat letal per les opcions del secretari d’Estat?
Sí, jo crec que no tenia tantes possibilitats com s’havia dit. Parolin és un diplomàtic pur, cal dir que excel·lent, però essencialment això. No ha mogut ni un dit davant l’evidència de la destrucció de la secretaria d’Estat duta a terme per Francesc. Va quedar massa identificat amb ell.

Destruir és una paraula forta.
Li va treure poder, li va treure fons. No dic que no fos necessària una reforma. Ho era i de manera urgent. Com també la reforma dels mitjans de comunicació. Jo vaig participar en ella. Però la manera de fer-ho ha estat molt desafortunada.

Creu que Parolin continuarà?
És molt probable. Si més no, de moment. El Papa ha confirmat tothom. Fixem-nos en els gestos: Parolin va aparèixer al balcó de Sant Pere al costat de Lleó XIV, convidat pel mateix Papa. Però no sabem quant pot durar.

I les altres reformes? El celibat opcional? El diaconat femení?
Hem de veure-ho. Són temes molt divisius. Tot i que Francesc plantejava els temes i després es retreia. En això haurem de veure què passa.

Abans ha citat un llibre seu anterior, El Papa sense corona. La figura de Joan Pau I és molt atractiva. A mi em va impactar molt en el seu moment llegir un llibre d'un periodista anglès, John Cornwell, Com un lladre a la nit, sobre la mort d’aquest papa.
És un llibre meravellós. Que no va agradar gens a la cúria perquè no queden bé, tot i que el llibre deixa clar que no hi va haver cap assassinat. Hi ha molta bibliografia, que està tota recollida en el meu llibre, on toco també el tema de la comunicació perquè Joan Pau I va ser un gran comunicador. 

Joan Pau I encara ens pot dir coses?
Crec que sí. Resumint-ho molt: hauria estat un Montini de dreta.

Montini (Pau VI) va ser un Papa d’obertura, després de Joan XXIII, però amb elements progressistes i d’altres més moderats.
Vaig escriure un llibre sobre ell, Pau VI, un cristià del segle XX.  Doncs Luciani hauria estat un punt més conservador però dins del món montinià. Jo soc molt montinià. M’agradaria fer una semblança interior de Pau VI, però tinc molts projectes al davant. 

En certa manera, Parolin és una mica montinià, d’aquest sector de la cúria més obert.
Sí. Jo el conec molt i no vull dir coses en contra d’ell. Aquí hi ha hagut una rivalitat molt forta entre Parolin i Becciu. Becciu ha estat sacrificat, ha estat un boc expiatori. 

Becciu era un home de l’ala més conservadora de la cúria?
No! Tot el contrari. Ell va servir molt fidelment el papa Francesc. Com jo, que vaig treballar tant amb Benet XVI com amb Francesc i no vaig tenir problemes amb cap d’ells. No se sap què és el que ha passat. Però li explicaré una anècdota. En una ocasió en què Francesc estava presidint una reunió amb un grup de cardenals de la cúria, Becciu estava intervenint per exposar els expedients pendents a la cúria i la resta estava pendent del que deia. Francesc es va irritar i diu: “Fratelli, el Papa soc jo!”. Aquest tarannà explica una mica l’ambient de l’assumpte. 

"Bergoglio no era, ni molt menys, un Papa d'esquerres" 

Francesc era un home molt contradictori. Molt irascible. Una llàstima. Perquè els seus primers anys van estar bé. I ha tingut una molt bona premsa, en bona part de mitjans laics i d’esquerres, però la veritat és que l’ha tinguda. Però no era, ni molt menys, el que diríem un Papa d’esquerres. Li recomano la lectura del llibre de Loris Zanatta, Bergoglio. Una biografia política, publicat per Laterza. L’autor escriu des d’una posició d’esquerra laica i ha fet un llibre impecable. Reconstrueix tots els anys de Bergoglio, que era un peronista de dretes, això sí, amb un tint social molt fort. 

Però vostè comparteix les crítiques a Francesc del sector més conservador de l’Església, com els cardenals Burke o Müller?
No, per res. Burke és un canonista amable, però no és molt brillant. Müller és un teòleg sòlid, deixeble de Karl Lehmann, que ho era de Karl Rahner. Prové d’una ascendència progressista dins de la teologia alemanya. Va publicar obra amb Gustavo Gutiérrez, de la teologia de l’alliberament. És una mica ingenu. 

Però Müller ha agafat darrerament un discurs bel·ligerant contra Francesc.
Sí. Ell estava en contra d’algunes derives de Francesc. Però m’atreviria a dir que Müller ha votat pel cardenal Prevost. Crec que Prevost és una mica com Joan Pau I, un montinià de dreta o, si ho prefereix, un bergoglià de dreta. Però en realitat, crec que estarà a l’esquerra de Bergoglio. És més sòlid. Les coses no són com semblen.