El 20 de novembre de 1975 va morir a Madrid el general Francisco Franco, al llit. La dada singular no és pas que morís en un llit, ja que a les presons també hi ha llits, sinó que ho fes en un hospital i envoltat de desenes de metges intentant allargar-li la vida. No ho van aconseguir, com tampoc el braç incorrupte de santa Teresa, ni els mantells de la Verge del Pilar i la de Guadalupe, que envoltaven el vell militar, a l’espera del miracle. Però va tenir un final ben diferent dels seus aliats: Hitler es va suïcidar amb l’exèrcit roig ocupant Berlín i Mussolini fou afusellat pels partisans, penjat pels peus i exhibit així com a escarni públic. Però el general espanyol de veu aflautada va morir matant, ja que els darrers afusellaments ordenats per ell van tenir lloc dos mesos abans de la seva mort.

Després d’un infart, trombosi venosa, paràlisis intestinals i problemes als ronyons, Franco va convertir-se en un espantall amb una imatge deplorable, entubat pertot arreu, i el barrut del seu gendre, el metge Martínez Bordiu, es feu la barba d’or venent les fotos morboses de l’etapa final del dictador. El 7 de novembre l’havien dut a l’hospital madrileny La Paz, ja en coma, en un estat irreversible. Si bé, formalment la data de la mort fou el 20 de novembre, no es pot descartar la possibilitat que, de fet, el decés es produís durant les darreres hores del 19, però oficialitzant-ho el 20, es feia coincidir amb el dia de la mort de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de Falange Española, emblema ideològic emprat pel franquisme durant quatre dècades.

La mort de Franco i l’inici simbòlic del final del seu règim va ser rebuda com a mínim amb alleujament entre els diferents sectors antifranquistes i, en molts casos, amb alegria i tot, malgrat la incertesa absoluta sobre el futur immediat. Mig segle després, hi ha qui en vol blanquejar el règim negant-li el caràcter de dictadura assassina, mentre alguns joves que no la van patir semblen valorar-la bé. Per això cal conèixer el parer de les víctimes, tant dels poetes reconeguts, com de l’enginy popular. El mateix dia 20 de novembre, Joan Brossa va escriure aquest poema, musicat i interpretat amb una gran força per Miguel Poveda, titulat Final:

“Havies d'haver fet una altra fi; / et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. / La teva dictadura, la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! / Podrit botxí, / prou t'havia d'haver estovat la dura fosca dels pobles, / donat a tortura, penjat d'un arbre / al fons d'algun camí. / Rata de la més mala delinqüència, / t'esqueia una altra mort amb violència, / la fi de tants des d'aquell juliol. / Però l'has feta de tirà espanyol, / sol i hivernat, gargall de la ciència i / amb tuf de sang i merda, / Sa Excremència! / — Glòria del bunyol, / ha mort el dictador més vell d'Europa, / Una abraçada, amor, i alcem la copa!” /

El poeta Josep Palau i Fabre, especialista en l’obra de Picasso, signà amb el pseudònim “Modest Fabra” el poema titulat Dansa de l’odi sobre la tomba del dictador, que anava dedicat a “F.F.”. Tot i que anava datat l’any 1945 i en edició ciclostilada, sembla que fou escrit el 1961:

"Dansaré sobre la teva tomba / la dansa de l’odi immarcessible./ Percussió de peus i de mans sobre la teva tomba. / Crits de joia i alarit salvatge sobre la teva tomba. / Creixença de les venes i les ales, / sobre la teva tomba. / Verge la vida en el mirall / del dia sobre la teva tomba. / Al·leluia, al·leluia, al·leluia!/ sobre la teva tomba. / Quin esgarip anunciarà aquest dia?/ Crits d’orenetes: diamant i vidre sobre la teva tomba. / Retrobaré la llum de la mirada,/ sobre la teva tomba./ Retrobaré el ritme que no es cansa, / sobre la teva tomba./ Retrobaré la font i la paraula,/ sobre la teva tomba. / Retrobaré l’infant del primer dia, / sobre la teva tomba./ Vindré a dansar / sobre la teva tomba, sí, / sobre la teva tomba! / Mils de cadàvers dansaran amb mi,/ sobre la teva tomba. / Per cada crim comès i cada ultratge, / els peus dansaran sols, / dansa d’oracle, sobre la teva tomba/ . Pels somriures marcits a flor de llavis, / per les presons de pedra morta i odi, / per les muralles del silenci altes,/ per les ferides que no cicatritzen, / per la saliva amarga coll endintre,/ per les mirades orbes de les mares,/ dansarem la sardana inviolable / sobre la teva tomba,/ sí sobre la teva tomba, / sobre la teva tomba, / sobre la teva tomba, / sobre la teva tomba./ Evocaré la vinguda de l’Orcus; / munions de tàvecs per a fustigar-te, / Hermes malalt perquè et paralitzi, / la sang dels morts, insepulta i calenta en la dels vius, / on crema llur venjança. / Dansaré nu sobre la teva tomba!/

La poeta i novel·lista Concepció G. Maluquer és l’autora del text signat per “Anònim del segle XX”, titulat Auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics) que circulà profusament aquella tardor de 1975, un text divertit i punyent, amb l’estil tradicional de la sàtira popular:

“Pel Sant de la Pilarica / a dintre del llit es fica. / Diuen que és un refredat que / ja el tenen controlat. / Quan agafa la gripota té por d'estirar la pota, / perquè el cor se li ha embalat i / el ronyó se li ha parat. / Tot el "bunker" s'esvalota i / ja no toquen pilota. / La família i el Marquès / diuen que no serà res, / però criden amb urgències / moltes doctes eminències.  / Tots els metges de l'equip diuen: / "Pobre! Ja està RIP!" / Però com que són manats, / controlats i ben pagats,  / va i l'entuben i l'injecten,  / i l'enxufen i el connecten, / tot dient: "es fa el que es pot mal / que ens quedi un trist "robot". / I així es queda dia i nit, / tot ben "lúcid" i ... adormit! / Però, ai! que un mal matí /  amb la caca i el pipí la mala sang /  concentrada se li'n va d'una bufada. / Valga'ns Sant Nin i Sant Non! / Tot l'equip es descompon.  /  L'Arquebisbe ho vol curar amb el "manto" del Pilar.  /  Quan l'hi planten al damunt es pot dir que és mig difunt. / El Marquès diu: "Prou folló!  / Li farem l'operació".  / I en un lloc provisional  / ja me l'obren en canal.  /  Li han trobat al païdor més forats que a un colador.  /  El sargeixen ben sargit i el tornen a ficar al llit. / Per ràdio i televisió diuen Visca! / ja està bo!  / Tots els "ultres" del país / van bevent glopets / d'anís bo i dient: / "Miracle gran! viu i tot, el farem Sant".  / Mes ... l'eufòria es va acabar  / quan se'ls hi torna a escolar. / L'equip creix i ell empitjora:  / vint doctors i una doctora. / (La doctora que és tanoca per si cal fer un boca-a-boca.) / I tots diuen:  / "Tu-ru-rut! ja hem fet  / tot el que hem pogut".  / Però el Marquès diu: / "Cabrons! ja en tinc plens els collons!  / Tant si us pesa com si us plau, / el portarem a la PAU. / Allà hi tinc més maquinetes i  / enfermeres molt maquetes  / i amb una mica de sort / ressuscitarem el mort". / Dit i fet.  / Ben embalat a la PAU  / l'han facturat: / Han escombrat els malalts de les sales principals / Un dia, amb gran cerimonial l'han tornat a obrir en canal. / Per si un sí o per un no li tallen el païdor. / (Tan d'estómac que tenia ai,  / Senyor, ves qui ho diria!)  / Quan el tenen ben cosit el tornen a ficar al llit. / Això sí: ben entubat, enxufat i connectat.  / La maquinària a tot gas el fa viure al seu compàs.  / Si es parés un sol minut ... / "qui gemega ja ha rebut"!  / La família mentrestant guarda / joies tot resant. / Van i vénen tots els dies les més altes jerarquies,  / preguntant pel Carcamal de la sala principal.  / També escriuen, puntuals, llepaculs habituals / (adherències d'ajuntaments i associacions innocents).  / Però allò tan esperat:  / un "Què tal?" d'un Cap d'Estat / ... no els arriba al teletip;  / i és que el món n'està molt tip /!  / Mentrestant els reporters que es gelaven pels carrers / , ara, dins de l'edifici avorrits de tant desfici  / van dient que ja n'hi ha prou de tant / "parte" amagant l'ou.  / De tant en tant un "xou" de donacions, / de floretes i ronyons. / (De les Urdes un gallut li ha cedit el seu canut.)  / I així els dies van passant i la mòmia es va aguantant. / Aguantant? Torna a fer el ruc i als tres dies:  / Catacruc!  / Ara, els sucs tan mal païts se li'n van pels descosits.  / El Marquès, fora de si, decideix tornar-lo a obrir.  / Diu, quan veu el mullader: "mala peça té el teler". / I tallant d'aquí i d'allà li treuen el budell culà.  / I altre cop tot ben cosit el tornen a ficar al llit. / I el deixen drogat i sol com un "hippi" qualsevol.  / Passa un dia, dos i tres i els "partes" / no diuen res.  / Res més que dorm com un soc  / i que tot va a poc a poc.  / Les beates i els merdetes  / van portant-li medalletes; / els normals i els eixerits / conten "xistos" divertits. / I entre el qui plora i qui riu passa el post-operatiu. / (Algun dia es morirà i ningú no s'ho creurà.)  / Però al tomb dels quatre dies tornen les anomalies / . Diuen que es torna a escolar i ningú no ho pot parar.  / Tothom prepara el xampany  / que està en fresc fa més d'un any.  / I que si això no s'acaba / ja tindrà "bouquet" de cava / . Amb l'orella al transistor / l'ull ficat a la televisió,  / tots els nervis en tensió  / i el xampany dintre el porró, / esperem el gran final d'aquest "xou" / fenomenal.  / L'últim "parte" demencial de l'equip / de l'hospital diuen que l'han "invernat" / com un mero congelat.  / El cas és fer-lo durar;  / ningú sap per què serà.  / Hi ha una explicació concreta:  / és per fer-nos la punyeta!  / Ens consola que ha patit  / com pertoca a un mal parit. / VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS / S'HA ACABAT EL _GRAN MERDÓS_. / I aquests són els quatre fàstics de la fi del Cagaelàstics!” /

Uns anys abans que el general diminut passés a l’altra barri, un autor anònim ja “pregava” perquè, sent com deien les monedes de l’època “caudillo de España por la gràcia de Dios”, amb aquesta Oració s’accelerés el descens del militar a l’infern:

“Déu del progrés, / t’has tornat manco? / No esperis més: / Pela’ns el Franco! / Fotut, malalt, / Migro, m’estanco. / Prou criminal! / Lliura’ns del Franco! / Quec i impotent, / gepic i ranco, / puja el jovent vivint el Franco. / Trenta anys, recony, / que a casa em tanco, / i em creix el bony, / i em cago en Franco. / Que no m’entrebanco / ho diu tant temps de viure als fems / -i amb merda ensems-, / Pela’l al manco, / Salva’ns del Franco! / Si t’hi entrebanques, / Jo m’hi aixerranco, / hem fet atots? / Déu, quines manques / Hi ha de pebrots! / Doncs, tu, que pots, / pela’ns el Franco!”. /

I el 1967 apareixia, clandestinament, inclòs en el Cançoner català de la Resistència, el poema anònim Francisco Franco (lloro):

“Vas caure’ns al damunt / de terres africanes, / i es va acabar la pau. / Perquè d’ençà d’aquell dia / xerres sense mesura / fermat al teu palau. / Només dius el que et dicten / i a canvi t’alimenten / i et creus un mariscal. / Quan et treurem les plomes / Veurem si tens vergonyes / Imbècil animal”.

Als 50 anys de la seva mort l’herència ideològica del franquisme s’ha repartit en múltiples hereus, a dreta i esquerra, sobretot pel que fa a la pluralitat nacional existent a l’Estat espanyol, en particular a l’existència de la nació catalana i a la seva llengua nacional. Per a vergonya general, encara hi ha monuments a la seva memòria, així com carrers i centres públics diversos dedicats a figures emblemàtiques del franquisme en diferents punts d’Espanya. 

Per a saber-ne més: 

• Poesia catalana de la guerra d’Espanya i de la resistència 1936-1939, Stephen Cartwright, Edicions Catalanes de París, 1969.
• La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima 1939-1979, Joan Crexell (ed). La Magrana, 1980.