Tret que es fos un sectari o un beneit, difícilment es podia pensar que a Junts no li acabarien passant les mateixes coses que a ERC quan pactés amb el PSOE. La passada legislatura espanyola, quan Carles Puigdemont encara era fidel a l’estratègia anomenada “de la confrontació” o “de l’exili” i ERC sostenia Pedro Sánchez a Madrid, els juntaires i el seu entorn mediàtic van desenvolupar una narrativa que presentava els republicans com uns pagafantes del PSOE, uns amateurs de la negociació als quals els socialistes prenien el pèl una vegada sí i l’altra també. L’ambient alimentat pel puigdemontisme –amb gran èxit les xarxes socials– era que els de Junqueras no només eren uns traïdors per “pactar amb el 155”, sinó també uns inútils per no treure’n res.

Com és ben sabut, l’estratègia de l’exili va ser desada al calaix tan bon punt una carambola electoral va atorgar als set diputats de Junts un paper decisiu per fer arrencar una nova legislatura. La nit del 23 de juliol de 2023, el sotasignat va titular l’anàlisi de la nit electoral així: “Espanya, capital Waterloo”. I era cert: o Puigdemont alçava el dit polze de la investidura de Sánchez (“pactar amb el 155”), o noves eleccions (“confrontació”). Igual que ERC la legislatura anterior, davant del dilema Junts va prioritzar l’oportunitat de resoldre la situació personal dels seus dirigents, i així és com va morir el Consell de la República i van néixer la Llei d’Amnistia i “els acords de Brussel·les”.

Dos anys després d’investir Sánchez, Junts es troba en una posició molt semblant a la d’ERC abans: el PSOE no compleix o ho fa tard i a mitges, però trencar-hi té costos molt alts perquè fer caure Sánchez és obrir la porta a PP i VOX. Espanya no té unes dretes normals i la societat catalana –que no percep que la independència sigui precisament imminent– no perdonarà a qui per acció o omissió acceleri l’arribada de Feijóo i Abascal al poder. El PSOE se sap el mal menor, i com més extrema és la praxi de la dreta, més es reforça la seva posició com a únic pacte possible a Madrid. És una trampa, però funciona perquè l’única alternativa real seria una proposta rupturista seriosa que, avui, l’independentisme no està en condicions d’oferir. I menys encara amb els mateixos lideratges de 2017.

Puigdemont ha convocat l’executiva de Junts dilluns a Perpinyà, i els exegetes de l’espai postconvergent anuncien que la ruptura amb Sánchez ja està decidida. Potser és veritat, o potser a última hora el PSOE es treu un conill del barret que li permet allargar l’agonia. En un món normal, trencar amb qui no compleix els acords hauria de ser motiu d’aplaudiment. A l’Espanya de 2025, però, empènyer Sánchez a l’abisme és posar la catifa vermella al neofranquisme i, per aquest motiu, exposar-se a un càstig electoral contundent de la base social catalanista. Dilluns, a Perpinyà, Junts tria entre el foc i les brases.