De periodistes, acadèmics o intel·lectuals que han reflexionat o creat relat sobre el procés n'hi ha hagut molts, especialment durant els anys àlgids de la política catalana. A Nació hem parlat amb una desena d'ells per saber com van viure aquell moment i com veuen ara el país i el moviment. Després de la primera entrega, que podeu llegir aquí, en fem una altra amb un nou grup de veus de diverses ideologies i que han seguit camins diferents després del resultat de l'octubre de 2017. En aquesta segona i última entrega, alguns perfils consultats han deixat en certa manera la primera línia mediàtica o política, però d'altres encara continuen tenint veu als mitjans i influint, d'una manera o una altra, en el debat públic, o fent política a l'Estat. El fet és que, vuit anys després, sigui perquè el moment polític és un altre o perquè encara s'està gestionant la digestió del procés, les veus a favor de la ruptura amb l'Estat han perdut ascendència. 

Pilar Rahola: "L'independentisme s'ha convertit en un campi qui pugui"

Poques veus tan influents i populars durant el procés. Pilar Rahola (Barcelona, 1958) es mostra orgullosa d'haver participat en el debat intel·lectual independentista des de fa dècades. La periodista i escriptora, malgrat els seus inicis polítics a ERC, sempre ha estat molt propera al món de Junts i encara recorda com Artur Mas, de qui va escriure una biografia abans que fos president, li reconeixia, a la casa de Cadaqués, que calia fer el salt endavant cap a l'independentisme. Ella va participar al Consell Assessor per a la Transició Nacional i tenia presència als espais de més audiència de TV3 i Rac1 i escrivia a La Vanguardia a més de col·laborar amb algunes televisions i ràdios estatals. Rahola, que va tenir una relació molt estreta amb Carles Puigdemont, explica que va implicar-se a primera línia del procés per "treballar i ajudar" a culminar un somni pel qual havia "picat pedra tota la vida", però reconeix haver viscut una "decepció en capítols" des del fracàs de la DUI. "Hem viscut la gesta més bonica i ara vivim el moment més trist", sentencia.

Rahola admet que està "molt cansada i enfadada" amb la política catalana perquè "tot està desfet": "Avui dia l'independentisme s'ha convertit en un campi qui pugui". Rahola no veu avui dia una recepta perquè torni a il·lusionar: "Ningú pot liderar la unitat o una estratègia compartida", lamenta. En tot cas, demana "no decapitar" els líders que van decidir posar-se en primera línia ara fa vuit anys. Junqueras no li agrada, Puigdemont sí, però en destaca l'experiència de tots dos. De l'expresident en reivindica que manté "criteris profunds" malgrat que "ha caigut en el pragmatisme" i d'ERC lamenta que el seu suport a Salvador Illa hagi "culminat el 155". Malgrat que encara opina sobre què passa al país, en els últims mesos ha centrat la seva tasca en un think tank a l'Amèrica Llatina en defensa de l'estat d'Israel, una altra de les seves causes.

Ferran Requejo: "Els partits continuen enganxats en ximpleries"

La implicació de Ferran Requejo (Barcelona, 1951), que tenia trajectòria acadèmica i en l'opinió a mitjans com El País, amb el procés arranca al Consell Nacional per a la Transició Nacional. Allà participa en l'elaboració d'una vintena d'informes als quals els posa un "notable alt". Un d'ells, sobre el referèndum, és la constatació que la direcció política del procés té un "objectiu congruent". "Fins a l'1-O, el procés és un èxit, però després del 3-O fracassa perquè falla la direcció política", sentencia el catedràtic de Ciència Política. El gran error, diu, va ser que els polítics diguessin durant anys que farien la independència i que, quan arriba el moment, "no tens res preparat".

"Quan no compleixis un objectiu, ningú et pren seriosament", sentencia Requejo. L'acadèmic lamenta que els partits continuen "enganxats amb ximpleries" i que amb els actuals lideratges és molt difícil recuperar un projecte independentista il·lusionant i de majories. Ara bé, aquesta renovació de l'independentisme, afegeix, també ha de passar per "nous programes, noves estratègies i noves aliances". Malgrat el desencís actual, Requejo recorda que el món acadèmic amb qui ell té contacte encara no veu el problema resolt: "No entenen que no puguem votar i comprenen que sorgeixin moviments de ruptura", conclou.

Germà Bel: "La política catalana viu en la hipocresia absoluta"

Venia del PSC (va formar part de les seves joventuts i el 2000 va ser-ne diputat a Madrid i del nucli de confiança de José Luis Rodríguez Zapatero) i va acabar sent un "florero de luxe" del procés. Germà Bel (Alcanar, 1963) es fa seu un adjectiu irònic utilitzat per Lluís Llach per reflectir el seu paper al procés. La seva expertesa en economia i infraestructures va fer-lo membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional i el 2015 va acabar de cap de llista independent de Junts pel Sí a la demarcació de Tarragona. Ho va fer per "ajudar en el que pogués" en el camí cap a la independència i, quan va veure que la cosa no avançava, va deixar la política institucional. "Vam ser tots uns incompetents i havíem de plegar tots", diu Bel, que recorda que fa anys que insisteix en la renovació de lideratges.

L'exdiputat recorda que va constatar que l'independentisme patiria una "lògica caiguda" quan es va acceptar la presidència "imposada pel Suprem" en referència a Quim Torra després que s'impedís la investidura de Carles Puigdemont -a l'exili- i Jordi Turull -a la presó-. "No confrontar porta a la desmobilització", reflexiona. La recepta de Bel per reviure l'independentisme, malgrat que insisteix que és un ciutadà més -continua com a catedràtic d'Economia de la UB- i que no és feina seva dir-ho, passa per "nous personatges i noves idees". Fins i tot proposa la creació d'un "partit genèric" davant la "hipocresia absoluta" de la política en general, però sobretot de Junts i ERC en el tracte diferent amb la CUP i amb Aliança Catalana.

Francesc-Marc Álvaro: "Catalunya encara digereix el trauma"

"Els dirigents i les bases van participar en un autoengany". Qui diu aquesta frase és Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967), un dels opinadors de referència durant el procés amb articles a La Vanguardia, a Nació i també presència a Rac1 i TV3. Per l'autor d'Assaig general d'una revolta, el gran problema -encara persistent- del procés és que no hi ha acord sobre el diagnòstic del perquè va sortir malament. Segons opina, la frustració i impotència van donar lloc a la desmobilització i als "discursos buits" que en alguns casos han derivat cap als identitaris (cosa que explicaria, en part, l'auge d'Aliança Catalana). "Sempre vaig deixar clar que no havíem de tenir pressa i que no podíem deixar de tenir present una part de la societat", recorda.

El periodista i professor universitari, que després de les plebiscitàries del 2015 amb Junts pel Sí va escriure Per què hem guanyat, va passar a ser un dels referents d'opinió de l'òrbita convergent a fer el salt a la política amb ERC el 2023. "Va ser el partit que millor va aterrar després del procés", diu l'actual diputat republicà a Madrid. En tot cas, però, Álvaro considera que el país encara "està digerint el trauma", que s'ha de transformar en una nova oportunitat, però que un suposat relleu de lideratges i d'idees encara és complicat. "Estem amb un peu en allò del passat i amb un altre en un nou escenari", sentencia. Un exemple, segons diu, és l'opa fracassada del BBVA al Sabadell, en què creu que encara hi entra en joc la "ressaca" del procés.

Suso de Toro: "Catalunya encara viu en l'anormalitat democràtica"

"Em vaig implicar i encara m'hi sento". Qui diu aquestes paraules és Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956), una de les veus més destacades que, des de fora de Catalunya, es van mullar a favor del procés. A l'escriptor gallec, Premi Nacional de Narrativa el 2003, biògraf de José Luis Rodríguez Zapatero i que el 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi, va interessar-li un moviment que considera que era "de base", des de la societat, que era qui empenyia la política a fer passos endavant. En aquest sentit, defineix el referèndum com "el moviment més gran a Europa en tota la democràcia", però creu que després es va produir un "xoc de realitat": "No hi havia les condicions per enfrontar-se a un Estat que és antidemocràtic". Durant els anys àlgids del procés, algunes veus del progressisme espanyol van donar suport a l'independentisme.

De Toro, molt actiu en la denúncia de la repressió en articles a elDiario.es i altres mitjans, creu que d'aquells anys n'ha quedat una "ferida molt profunda" que s'ha accentuat per la divisió dels partits independentistes i pel creixement de l'extrema dreta d'arrel catalanista. A més, afegeix, s'ha generat un problema amb una part de la immigració -espanyola i sud-americana- "a qui l'Estat diu que no s'han de sentir catalans". L'escriptor gallec veu difícil una nova proposta independentista a curt termini perquè el país "no ha sortit" de les conseqüències del procés i això "no permet reflexionar sobre què va fallar". "Catalunya viu en l'anormalitat democràtica mentre que Espanya es creu que el problema ja està solucionat", conclou.