Periodísticament, la tardor del 2017 va ser trepidant. És possible que fracasséssim a l'hora d'obtenir totes les respostes, o que la gravetat del moment alimentés no respondre una sèrie de preguntes que haurien d'haver gaudit d'explicacions nítides per part dels protagonistes del moment. Va ser la primera vegada en dècades que Catalunya disposava d'àmplia presència internacional, amb mitjans vinguts de tot arreu preparats per retransmetre un xoc de legitimitats que es va resoldre amb un triomf -les urnes de l'1-O només es poden considerar una victòria- derivat, amb el pas dels dies, en un fracàs de digestió complexa: vuit anys després, salta a la vista, Catalunya no és un estat independent.
Vol dir això que no ho serà mai? Ningú disposa d'una bola de vidre. Hi ha motius per al pessimisme? En sobren, de fet. Totes les organitzacions que formaven part de l'estat major del procés estan disgregades, sense una estratègia compartida, i han de conviure amb una realitat que ha variat molt des del 2017: l'epicentre és al Congrés dels Diputats i no al Parlament. És a Madrid on es decideixen les grans qüestions pendents, que no són precisament el referèndum o la DUI: es tracta del finançament singular, el traspàs de Rodalies, la -fallida- delegació de competències en matèria d'immigració o l'aplicació d'una amnistia que, per ara, no ha estat aplicada als principals protagonistes de l'1-O.
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, ahir protagonistes de dos actes públics -un a Cornellà de Terri per commemorar el referèndum; l'altre, en una conferència en la qual va verbalitzar el desig de tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat-, continuen al capdavant de Junts i d'ERC, respectivament. Les ferides personals no han cicatritzat mai, però la vida els ha dut a compartir escenari, perquè tots dos són cabdals per a l'estabilitat de Pedro Sánchez. Poc es devien imaginar, quan dissenyaven l'1-O, que al cap d'uns mesos Mariano Rajoy, artífex del 155, cauria per una moció de censura amb el suport dels grups independentistes. Des d'aquell moment, n'hem vist de tots colors.
Té l'independentisme motius per a l'optimisme? En termes electorals, escassos. La irrupció d'Aliança Catalana converteix en inoperativa qualsevol suma al Parlament, perquè la toxicitat que desprèn el seu ideari obliga a tenir-los apartats de l'equació. Ara bé: els motors que van comportar l'arrencada del procés continuen intactes. A la qüestió del reconeixement nacional, mai resolta -fa vint anys que es va aprovar l'Estatut i el debat continua vigent-, s'hi sumen l'infrafinançament crònic, el pèssim funcionament de Rodalies, les inversions sense executar i la minorització d'una llengua que continua anant cap enrere. Vuit anys després de l'1-O, la paradoxa és que l'única esperança prové dels greuges.
Avui no et perdis
- La majoria impossible de l'independentisme; per Oriol March
- Junqueras abandera una nova «entesa nacional» per ser president de la Generalitat; per Lluís Girona
- Puigdemont crida a «mobilitzar» tothom per la llibertat sense mirar orígens ni religions; per Bernat Surroca
- El Sabadell rebutja (sense unanimitat) la nova oferta del BBVA i prepara un nou dividend
- Quan Cruyff va jugar amb el PSG (i el Parc dels Prínceps el va xiular); per Ramon Usall
