Hi va haver un moment, a principis del 2017, que als departaments de la Generalitat se'ls va fer arribar una espècie de qüestionari que pretenia fer inventari de fins a quin punt estaven preparats per assumir una eventual desconnexió de l'Estat. La conselleria d'Economia, amb Oriol Junqueras al capdavant, treballava en els escenaris que es podien produir en matèria de finançament si el xoc amb la Moncloa arribava fins al final. Es parlava del repartiment d'actius i passius, de com havia de ser la llei del referèndum, de com havia d'estar dissenyada la llei de transitorietat jurídica. Cada viatge discret a Madrid, cada fil de diàleg amb el govern espanyol, cada gest, era una potencial traïció.
Hi va haver un moment, durant la primavera del 2017, que les desconfiances entre Carles Puigdemont i ERC havien arribat a tal punt que es va haver de posar en marxa un estat major per coordinar el full de ruta fins al referèndum. Alguns dels seus integrants, encara ara, tot i estar presumptament allunyats de primera fila, treuen pit en privat d'haver suggerit la pregunta de l'1-O. Bona part dels consellers postconvergents van plegar perquè no veien clar el rumb de col·lisió i perquè, en el fons, desconfiaven de la manera de manar de Puigdemont. Artur Mas, que l'havia triat com a successor, vetllava perquè cap cicatriu s'obrís del tot. Comprar -i amagar- les urnes sí que va ser una jugada mestra.
Hi va haver un moment, durant la tardor del 2017, que cada hora semblava decisiva. Els plens de desconnexió, l'agitació al carrer -l'electricitat del 20 de setembre, primera gran guspira-, les càrregues policials del referèndum, la maniobra de Puigdemont per votar mentre s'escapolia de la vigilància policial de l'Estat. L'intercanvi epistolar amb la Moncloa, l'encàrrec a experts per formular la declaració d'independència, la solitud del president en les hores decisives. La pugna pel relat -i per la campanya electoral que ja s'intuïa-, les pluges de retrets, la negativa a escalar el conflicte, la convocatòria frustrada d'eleccions, una DUI sense efectes i cares llargues. De tot això ja en fa vuit anys, i és història.
Debats de fa dues dècades
Perquè el procés, entès com la fase que va esclatar el 2012 amb la gran manifestació al Passeig de Gràcia -el pacte fiscal estava a punt de naufragar i Convergència havia culminat el gir sobiranista- i que després del referèndum va continuar viu amb respiració assistida, ja no forma part del dia a dia. Les anomenades estructures d'estat -claus en la campanya de les eleccions plebiscitàries de fa deu anys i un dia- ja no formen part de les prioritats que projecten els partits independentistes. No és només que Junts i ERC formin part de la majoria que va investir Pedro Sánchez; la CUP, que tant va pressionar per la desconnexió fa vuit anys, arriba a acords amb el PSC en matèria d'habitatge.
L'últim intent de posar el referèndum al frontispici de l'estratègia el va protagonitzar l'expresident Pere Aragonès, ara al capdavant de l'empresa hotelera familiar. L'acord de claredat no va funcionar, i fins i tot el seu partit, en el congrés celebrat enguany, va descartar afegir-lo en el full de ruta. Puigdemont va incloure un referèndum en l'acord amb el PSOE, però per ara només s'han negociat qüestions sectorials i la mediació internacional no aconsegueix que el compliment dels compromisos sigui satisfactori. Els grans debats han tornat dues dècades enrere: finançament -sigui el model singular o la condonació del FLA-, Rodalies, governança de l'aeroport del Prat, llengua i immigració.
No són els únics canvis que hi ha hagut al país. El PSC mana a la Generalitat amb un president, Salvador Illa, que apel·la a la Catalunya "centrada" i posa en valor la necessitat de no trencar la "convivència". Les al·lusions al procés són escasses, més implícites que explícites, com demostra una frase que pronunciava aquest dilluns a RAC1 el conseller Albert Dalmau: "Jo no vaig prometre mai que hi hauria gelat sempre de postres". A què es referia? Als compromisos de l'independentisme -culminar el full de ruta en 18 mesos, el concepte "de la llei a la llei", el "votarem com sempre"-, desapareguts de primera fila i que, segons Dalmau, són origen d'una frustració que ha comportat un altre gran esvoranc.
L'ascens ultra
Quin? La irrupció d'Aliança Catalana, liderada per la xenòfoba i islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll des del 2023. Les últimes enquestes la situen a la vora dels 20 escons, amb la possibilitat del sorpasso a Junts. Les eleccions municipals previstes per d'aquí a dos anys seran el millor termòmetre per calibrar el poder dels ultres independentistes, i per això el món municipal del partit de Puigdemont viu inquiet. Ningú li vol moure la cadira al líder a l'exili, però les veus que demanen un canvi de discurs comencen a fer-se un lloc de portes endins. L'adeu de l'exconseller Jaume Giró ha sacsejat Junts, perquè era un perfil amb ascendència i aplegava els perfils pragmàtics.
Amb Aliança, la immigració i la seguretat -carpetes que Vox, el fill espanyolista del procés, ja havia fet aterrar al Parlament- han passat a l'epicentre dels grans debats, competint amb grans crisis com la de l'habitatge. Bona part de les qüestions socials, en un moment d'efervescència com l'auge independentista, van quedar soterrades per dues raons: perquè la prioritat era gestionar el xoc amb l'Estat i perquè, de retruc, això implicava aparcar les ideologies. Un cop adormit el procés, ja sigui per la repressió de l'Estat o per la derrota electoral i la pèrdua de la majoria, l'eix dreta-esquerra ha tornat amb força. El pèndol, ara, tendeix a la dreta. És el que determinen les enquestes i el mapa del món.
Què no ha canviat, vuit anys després? Al capdavant de Junts i ERC hi continuen els mateixos lideratges. Tots dos estan pendents de l'amnistia: Puigdemont espera el veredicte del Tribunal Constitucional (TC) per tornar amb garanties a Catalunya, i Junqueras també n'està pendent per saber si podrà ser candidat de ple dret a les properes eleccions catalanes. Mentrestant, tots dos competeixen per calibrar la influència que tenen sobre el PSOE. La demoscòpia fa pensar que a aquesta etapa li queda poc, perquè el PP i Vox ho tenen tot de cara per governar Espanya. Es tornaran a escalfar els ànims, si passa això? L'independentisme hi arribarà, en tot cas, amb l'autòpsia ja feta del procés.
