Jaume Giró és, sobretot, un excel·lent coneixedor dels mecanismes del poder. Els va aprendre com a periodista, primer, i com alt directiu, després, en empreses com Gas Natural i La Caixa. Des del 2021, va aplicar el seu bagatge a la política: el salt a la conselleria d'Economia en el Govern que presidia Pere Aragonès li va permetre convertir-se en un referent natural per la resta de companys de l'executiu, que sovint se'n refiaven més que de Jordi Puigneró, un vicepresident -i principal representant de Junts en una coalició nascuda de la desconfiança- que mai ningú es va acabar de creure del tot. Ni tan sols Carles Puigdemont, que és qui el va escollir per ocupar el càrrec.
Com a dirigent hàbil en els equilibris, Giró va aterrar a la conselleria amb fidelitat a Puigdemont -el líder a l'exili va avalar un fitxatge que, en bona part, portava el segell de Jordi Sànchez, en aquell moment secretari general de Junts- però també amb criteri propi. Va aprovar els pressupostos de la Generalitat en temps i forma -única vegada que ha passat en l'última dècada-, va encetar la rehabilitació política de Jordi Pujol -un dels seus principals referents polítics- i va moure's per tots els escenaris possibles per evitar que Junts deixés el Govern. La militància va optar pel contrari, molt influïda per Puigdemont i Laura Borràs, i aquí es va produir la primera esquerda. Ara ja és definitiva.
Perquè Giró, amb la carta de renúncia enviada aquest dijous a primeríssima hora, transmet un missatge nítid al líder a l'exili. "Considero que, en aquest moment, no estic en condicions de donar al partit el que espera de mi, ni tampoc les orientacions actuals del partit coincideixen amb la meva manera d’entendre la política que crec avui convé i necessita el país", assenyala l'exconseller d'Economia. En públic mai va discrepar obertament del president del partit, que el va situar com a número onze a les llistes de les últimes eleccions i el va voler a la direcció sorgida del congrés de l'any passat. En privat, això sí, els camins divergien. No només en el rumb, sinó també en la manera de fer.
La sortida del Govern, que va truncar la carrera institucional de Giró i també la de Victòria Alsina -els dos es van convertir en els referents del sector més pragmàtic-, tampoc va ajudar a mantenir les confiances amb Jordi Turull. El secretari general mai va dir públicament si era partidari de trencar la coalició amb ERC, però els partidaris de continuar insisteixen -fins i tot avui en dia- que estava alineat amb Puigdemont i Borràs. L'expresidenta del Parlament, fora de la cúpula del partit, ja no és a primera fila. Turull, en canvi, controla la maquinària i està absolutament concentrat en aconseguir ampliar la representació municipal de Junts camí de les eleccions del 2027, crucials per a la formació.
Barcelona, una pedra a la sabata
La trajectòria de Giró podria haver passat per Barcelona. L'exconseller, però, va preferir mantenir-se a Economia, i el partit va acabar apostant per Xavier Trias, que va guanyar les eleccions davant Jaume Collboni i Ada Colau. Després dels comicis, però, no va poder governar. I això que, segons diverses fonts consultades, el pacte amb el PSC podria haver-se materialitzat sense problemes. En un punt de les converses, de fet, es va arribar a abordar que Trias fos alcalde durant tres anys i que Collboni ocupés el càrrec en l'últim any de la legislatura. Giró ho hauria preferit, i així ho havia expressat de portes endins. També hauria pactat les diputacions amb els socialistes. Junts només governa la de Girona.
Puigdemont -a qui l'exconseller d'Economia, en una executiva celebrada l'estiu de l'any passat, va recomanar no tornar fugaçment a Catalunya per la investidura d'Illa per tal d'esquivar el risc de detenció- va ser qui va emetre un veredicte negatiu en relació amb qualsevol aliança amb el PSC en l'àmbit municipal. Tampoc va voler saber res d'explorar converses amb Illa de cara a l'estabilitat del nou president, malgrat que algunes veus del partit -minoritàries, en tot cas- haurien vist bé un gest en aquest sentit. Giró és dels qui, en els últims temps, ha trobat a faltar voluntat de Junts d'ocupar espais de poder, encara que fos de bracet amb els socialistes. A Madrid, en canvi, tot és diferent.
Perquè és al Congrés dels Diputats on Junts té una influència més gran: Pedro Sánchez depèn dels set vots del partit de Puigdemont. Giró ha estat sovint al corrent de com anava la negociació amb el PSOE -coneix de prop José Luis Rodríguez Zapatero, implicat fins al moll de l'os en les converses amb Junts-, i s'ha mostrat obertament partidari de continuar el camí encetat amb la investidura de Sánchez. Puigdemont, ara, ha activat el compte enrere per saber si allargar l'entesa a Madrid o bé liquidar-la. Com a hàbil coneixedor dels mecanismes del poder, Giró ha optat per marxar en l'arrencada d'un curs en què Junts, una vegada més, té decisions transcendentals a prendre.
