- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
Ni l'estranyesa de la cursa electoral del 12-M -iniciada amb el serial sobre el futur de Pedro Sánchez i completada amb el col·lapse de la xarxa de Rodalies durant la jornada de votacions d'aquest diumenge- ni el torcebraç plantejat per Carles Puigdemont han impedit a Salvador Illa guanyar les eleccions. Després de la victòria amb photo-finish de 2021, en uns comicis encara marcats per la pandèmia, el PSC ha tornat a regnar amb claredat a Catalunya. L'escrutini ha validat el canvi de cicle a la política catalana després de la dècada llarga de governs independentistes i de majories parlamentàries, quatre de consecutives des de 2012.
Ara comença la segona volta de la cita electoral, els pactes, i els anuncis després del recompte redueixen les opcions. Els socialistes podien tenir l'opció de mirar a l'esquerra -l'opció prioritària exposada en campanya- o explorar la sociovergència, ja sense Puigdemont com a actor protagonista. Però la decisió d'ERC de passar a l'oposició després de la patacada sonora a les urnes (de 33 a 20 escons i 178.000 vots menys), esborra l'alternativa del tripartit que els comuns tant desitjaven i deixa dubtes sobre quins seran els suports a la investidura. Pere Aragonès també ha obert la possibilitat de les decisions dràstiques amb l'anunci d'una reflexió interna tant "individual com col·lectiva", que pot implicar els lideratges.
El regust és agre per a l'independentisme i l'obliga a prendre decisions de fons: ho hauran de fer els republicans i també Junts, amb una millora de resultats que maquilla l'amargor, però obre una nebulosa sobre el seu futur. De moment, Puigdemont ha intentat guanyar temps. El cop de realitat convida els partits independentistes a revisar estratègies, inclosa la CUP, amb una reculada substancial (de 9 a 4 diputats i 68.000 vots menys). Les tres forces que van conduir el procés només sumen 59 escons.
La victòria d'Illa, en vots i escons per primer cop, estava telegrafiada. El que ha concretat l'escrutini és la mida del triomf electoral, que els socialistes sempre han sostingut que seria folgat (finalment, 42 diputats, 9 més que fa tres anys). L'operació personal de Sánchez contra PP i Vox i la "maquinària del fang" en els primers dies de campanya -pensada per concentrar els focus- ha servit per estimular el votant urbà que no se sentia interpel·lat per la lògica electoral catalana. Mentre que el guanyador dels comicis, centrat en el debat de la gestió domèstica, ha aconseguit consolidar la bossa de votants que, en els últims comicis, ja han fet confiança repetida a la marca socialista. Un suport molt visible al cinturó metropolità, que ERC havia volgut disputar al PSC i que continua sent ben roig. Illa, que s'ha afanyat a parlar de "nova etapa", ha agraït el suport de Sánchez.
En les eleccions del 2021, els socialistes van obtenir 23 dels 33 diputats a la demarcació de Barcelona. Aquest 12-M, han millorat registres a la circumscripció més poblada i que atorga més escons, clau per falcar la victòria. El discurs d'ordre d'Illa -amb poques apel·lacions progressistes i suports de passat convergent, de Miquel Roca i Junyent a Santi Vila- i el canvi de rasant de la política catalana han empès el PSC, amb representació creixent a la resta de demarcacions (victòria també a la circumscripció de Tarragona). Després de les primeres eleccions arrelades de ple en el postprocés, Illa voldrà tornar als límits que fixava l'Estatut del 2006 i concentrar-se en l'administració de la Generalitat sense incomodar la Moncloa. Pot intentar fer camí en solitari amb pactes puntuals al Parlament. I els acords per ser president han de ser compatibles amb no complicar-li l'estabilitat a Sánchez, que depèn dels vots independentistes al Congrés.
Puigdemont, interrogant de futur
Puigdemont també havia de moure fitxa després de transmetre la percepció -amb l'ajuda dels altaveus al seu abast- que li discutia la victòria als socialistes i haver-se de conformar-se, finalment, amb una segona posició allunyada del triomf en escons (35 diputats, 3 més que el 2021, pels escons recollits a les demarcacions de Girona i Lleida, pintades de blau). La satisfacció de consol per a l'expresident és haver-se imposat a ERC en el duel independentista, per bé que l'aritmètica que deixen els comicis no l'ha fet somriure com hauria desitjat i el convida a qüestionar si s'ha tancat l'etapa de lideratge. La majoria absoluta sobiranista, l'única que li permetia somiar amb un segon mandat la mateixa nit electoral, no suma. La caiguda lliure d'ERC i la reculada de la CUP no permet que Junts pugui pressionar per articular un discurs de pressió als actors del procés, per molt que aquest diumenge ja hagi plantejat un Govern d'"obediència catalana" que és tant un missatge per al partit d'Aragonès i Junqueras com a la Moncloa. Un últim intent abans de valorar els següents passos.
Instal·lat a la Catalunya Nord i a l'espera de completar l'anunciat retorn -amb l'horitzó de l'amnistia-, Puigdemont no n'ha fet prou amb la projecció de la figura presidencial i la recuperació sense complexos del gen convergent, amb exhibició inclosa dels suports de Jordi Pujol i Artur Mas, i compromisos com la reducció d'impostos, la reforma profunda de l'Administració i la recaptació del 100% dels tributs. El líder moral de Junts ha patit una fuga de potencials votants, que se sintetitza en la irrupció d'Aliança Catalana. La formació de Sílvia Orriols, l'altra protagonista de la nit del 12-M, ha aglutinat independentistes frustrats pel desenllaç del procés i desencantats amb els líders polítics que el van pilotar. La mescla d'aquest electorat i el que és receptiu també als missatges xenòfobs ha enlairat l'extrema dreta d'arrel catalana, que ara ja té els peus al Parlament amb 2 escons.
ERC i les decisions a prendre
ERC és necessària per articular un pacte progressista, però malferida pels resultats, en la tercera patacada consecutiva a les urnes després dels passos enrere a les eleccions espanyoles i municipals, ha decidit apartar-se. Aragonès ja ha obert el debat domèstic amb l'anunci de ser força d'oposició i no de govern, i d'estudiar canvis de lideratges i estratègies. El president, que no ha aconseguit mobilitzar l'electorat amb la projecció de la gestió i les propostes electorals -del finançament singular a la regulació dels lloguers de temporada-, obre un període d'anàlisi que afecta els noms propis de la formació.
Els republicans, que van decidir avançar les eleccions, són els grans damnificats de la jornada electoral. L'altra és la CUP, actor amb un pes molt minimitzat. Només obté representació per Barcelona (3 escons) i Girona (1), i perd els diputats de Lleida i Tarragona, on havia desplegat un discurs bel·ligerant amb el projecte del Hard Rock. Com Comuns Sumar, que perden l'escó a la circumscripció tarragonina -després de negar-se a validar els pressupostos pel veto al macroprojecte d'oci- i només sumen diputats per Barcelona (6 en lloc dels 8 de fa tres anys). Els comuns continuaven aspirant al tripartit aquest 12-M (suma 68 diputats a la cambra), però ERC ja els ha deixat en fora de joc. Els de Jéssica Albiach es podrien entendre, això sí, amb el PSC.
PP supera Vox i Aliança Catalana es queda a mitges
En l'aritmètica de pactes no s'hi espera inicialment el PP, per bé que l'ascens de suports respecte al 2021 -fins a 15 diputats- els permet brandar que ha superat un competidor directe Vox (que es queda amb 11). Les lectures a Madrid de l'escenari català seran més satisfactòries per a Sánchez que per a Alberto Núñez Feijóo, però els populars no ho viuran amb malestar sinó que projectaran que han recuperat pes específic a Catalunya camí de les eleccions europees del juny. Al seu torn, Santiago Abascal podrà reivindicar que, en consonància amb l'evolució dels sondejos, han mantingut el vigor de fa tres anys. Una força que fa temps que no ostenta Ciutadans, esborrat del mapa. En menys de set anys, la formació taronja s'ha fagocitat: del triomf electoral del 21 de desembre de 2017 a la desaparició del Parlament. La defunció ha quedat certificada aquest diumenge, amb Carlos Carrizosa com a capità del naufragi final.
A la cambra catalana tampoc hi serà la proposta d'Alhora, capitanejada per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, que ha pagat l'ascendent de Puigdemont en campanya. Amb menys vots que el PACMA (poc més de 13.000 vots) no ha superat la barrera per obtenir representació. El quart espai independentista quedarà en mans de l'extrema dreta, que entra amb diputats per Lleida i Girona (la mateixa Sílvia Orriols, guanyadora també a Ripoll amb solvència), però es queda sense representació a Barcelona. Aliança Catalana és el nou actor d'un Parlament de digestió complexa. Els pactes no s'intueixen senzills, ni tan sols per a la investidura d'Illa, per bé que les posicions de màxims de la nit electoral s'aniran estovant. Catalunya enceta un nou cicle encara amb molts interrogants i el PSC restituït com a primera força.