- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
Carles Puigdemont, abans d'arrencar la campanya, ja havia fet saber al seu cercle més íntim que la candidatura a la presidència de la Generalitat l'entenia com un tot o res. Si guanyava, o si tenia opcions de ser investit, emprendria el camí de retorn a Catalunya de la manera més institucional possible. I, si perdia, sabia que Junts no li podia demanar res més, perquè ja havia fet tots els esforços possibles. Amb el resultat a la mà -35 escons, tres més que fa tres anys, però set menys que Salvador Illa-, les sensacions són ambivalents. Perquè Puigdemont ha sabut erigir-se de nou en líder de l'independentisme -la distància amb ERC és de 16 diputats-, però l'efecte que propugnava ha estat insuficient per vèncer el PSC. Ara pressiona els republicans, i de retruc també Pedro Sánchez, per conformar un Govern "d'obediència catalana" en ple daltabaix del sobiranisme.
En una intervenció amb la plana major de Junts a les 22.50 del vespre, l'expresident ha enviat missatges clars: el primer, que no s'hauria de conformar un tripartit, perquè té una majoria molt justa -68 escons, el límit de la majoria absoluta- i perquè no aportaria inestabilitat. I el segon, comprensible per a qui tingués l'antena posada a la Moncloa, és que la diferència entre ells i el PSC és proporcionalment similar a la que té el PSOE amb Alberto Núñez Feijóo a Madrid. Sánchez va quedar per darrere del PP a les eleccions del 23-J, i això no li va impedir arribar a governar. Ho va fer, precisament, amb els vots de Junts i d'ERC a canvi de la llei d'amnistia i taules de diàleg -per separat- amb mediadors.
En tot cas, la desfeta d'ERC -tretze escons menys- i de la CUP -quatre representants menys, la meitat, que fa tres anys- ha condicionat tot l'independentisme, que no hauria sumat majoria absoluta ni tan sols amb Aliança Catalana. Un escenari que dificulta que torni a la presidència, i que de retruc complica les coses a Junts: Puigdemont ja ha dit que no serà cap de l'oposició, i això implicaria -si ho compleix- que caldria buscar-li un relleu al Parlament, pensant ja en el candidat o candidata d'aquí a quatre anys. Els equilibris del partit funcionen quan el líder, sense càrrec orgànic des del 2022. De tot això, però, aquesta nit no se n'ha parlat. Es manté viva la flama de formar un Govern independentista.
El record del 2021
L'expresident va acompanyar Laura Borràs el 2021, però en tot moment va quedar clar que era una candidatura simbòlica. Aquesta vegada, però, era cap de llista a tots els efectes. El candidat ha estat el missatge, i ha protagonitzat una campanya en què ha tornat a aflorar el gen convergent -Artur Mas i Jordi Pujol van demanar el vot per ell-, també a l'hora de fer propostes econòmiques i d'aprofitar la palanca de negociació amb Madrid, estrenada després del 23-J. El retorn continua sent proper -el protagonitzarà, com s'ha compromès, a partir del 25 de juny, de cara al debat d'investidura-, però amb opcions més aviat difuses de ser candidat. La carta Puigdemont, l'única vàlida a Junts, no ha estat multiplicadora.
S'han imposat en 723 municipis i en una majoria de comarques, però la força del PSC a l'àrea metropolitana ha impedit qualsevol acostament que fes pensar a sobrepassar Illa. Junts ha obtingut 673.241 vots, un creixement de pràcticament 100.000 sufragis en comparació a fa tres anys. Ha estat segona força a la demarcació de Barcelona -18 escons, dos més- i a Tarragona -cinc representants, un més-, i ha mantingut la primacia a Lleida -cinc escons, els mateixos que el 2021- i a Girona, amb la revàlida dels set diputats. Resultats que al partit no esperaven fa tan sols uns mesos, quan Puigdemont no estava clar que fos candidat i Junts estava més desordenat, però que no han estat suficients.
Enviat a la nit electoral de Junts a Argelers