- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
Malgrat que la tendència de les enquestes augurava per ERC una tercera posició, malgrat el globus sonda de Sánchez, malgrat l’efecte Puigdemont, malgrat tots els malgrats, Pere Aragonès mantenia l’esperança de trencar les prediccions i revalidar aquest 12-M una segona posició, i reconquerir la presidència com aquell 14-F del 2021, en què ERC assolia -amb un pacte independentista- aquesta responsabilitat per primera vegada en vuit dècades. Però no ha estat possible. Ni tan sols s'ha pogut olorar la possibilitat i la patacada ha estat més forta del que es podia imaginar. Els 33 escons de fa tres anys -la xifra més alta que han aconseguit mai els republicans en la història democràtica del Parlament- es converteixen aquest diumenge en 20 -180.000 vots menys- i la presidència republicana, en un curt període de tres anys. Aquest és el pitjor resultat que treuen des del 2010, aleshores 10 escons. Tot i això, retenen la clau de la governabilitat.
L'escenari que Aragonès sigui president després dels resultats és gairebé impossible, i per tant resta pendent saber quin paper farà a partir d'ara. Caldrà veure també si els mals resultats suposen dimissions de la cúpula. "La campanya ha estat molt polaritzada entre Salvador Illa i Carles Puigdemont, i no hi hem pogut fer res", comentava un dirigent republicà abans de saber-se els resultats. El pessimisme s'ha imposat a ERC a l'Estació del Nord de Barcelona molt abans que hagi començat l'escrutini. La poca participació, sumat a què ha baixat on es voten opcions independentistes i ha pujat on no, ja ha fet preveure als republicans que aquesta "no seria una bona nit". Així ho ha sortit a dir, clar i català, la portaveu Raquel Sans poc després de les 20:00 hores, en un exercici de sinceritat. El motiu? Els republicans volien preparar la seva militància, que ha estat molt activa durant la campanya electoral, per uns mal resultats, fer una "assumpció de la realitat" i així no jugar amb falses expectatives.
A partir d'aquest resultat, Aragonès ha estat clar. Els republicans no formaran part d'un Govern que tingui el socialista Salvador Illa com a president. "Des d'ERC assumirem la voluntat de la ciutadania i treballarem per continuar amb el nostre projecte, i ho farem a l'oposició", ha declarat en una breu intervenció. També ha reconegut uns "molt mal resultats", i ha lamentat que l'obra del Govern republicà i la negociació amb Madrid "no hagin estat valorats per la ciutadania".
La pèrdua de suports d’ERC només fa que confirmar una tendència, la de final de cicle, lligada a la fi del procés -com ho demostra que no existeixi per primer cop en una dècada una majoria independentista- que va arrencar en les municipals de l’any passat. Llavors ERC ja va perdre 300.000 vots i alcaldies importants. A les espanyoles del 23-J, als republicans se'ls van escapar 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés. El cert és que els mals resultats d’aquests dos comicis es van llegir en aquell moment per part de la direcció del partit com multicausals. No ha existit un gir estratègic, cap canvi de rumb. Però tampoc un qüestionament dels lideratges ni de l'estratègia per part de les bases. El que s’evidencia en aquest 12-M és que el partit no ha aconseguit trobar les receptes per solucionar-ho i que caldran solucions radicals. La primera parada són les eleccions europees de juny.
Optimisme en campanya
Des d'un inici ERC sabia que les eleccions serien molt complicades per la centralitat de Puigdemont i Sánchez -per extensió Illa-, però en l’equador de la campanya el pessimisme de portes endins es va dissipar. L’entorn del president Aragonès estava convençut que la seva era la millor campanya. Que en el cos a cos guanya i que així s’evidenciava en els debats televisius i en les múltiples entrevistes fetes a mitjans, 40 des de principis d’abril, 22 d’elles en campanya.
Aquest optimisme i aires de motivació es van exhibir en l’acte central d’ERC, al Palau de Congressos. De fet, aquesta era la primera vegada que els republicans programaven un acte central gairebé al final de campanya. L’habitual és que se celebri a l’equador, en dissabte, però van optar per fer la seva demostració de força dijous, a 24 hores d’acabar la cursa. Hi van assistir 2.000 persones i es va evidenciar l’energia de les bases, que l’endemà no paraven de mossegar a les xarxes socials i entrar en el cos a cos amb dirigents d’altres partits. Els republicans esperaven que aquest esprint final, sumat a unes bases més mobilitzades que l'any passat, servís per convèncer a indecisos, perquè confiessin en l'oferta republicana sustentada en tres potes: finançament singular, referèndum acordat i impuls de l’estat del benestar. Tot plegat, en contraposició del "personalisme" de Puigdemont i el "servilisme" d'Illa a la Moncloa.
El boom del 2019 després de la sociovergència
Històricament, ERC mai havia estat el partit gran, en una Catalunya sempre convergent o socialista. En aquest sentit, el 2019 va ser un somni pels d’Oriol Junqueras. El boom va arribar a les espanyoles d’abril. Llavors Junqueras estava empresonat per l’1-O. Va ser el cap de llista i va aconseguir 15 escons pels republicans. Pedro Sánchez va ser incapaç de formar govern, es va produir una repetició electoral i va ser Gabriel Rufián el cap de cartell. En va aconseguir 13.
Aquell mateix any van ser les municipals. ERC va guanyar a Barcelona amb Ernest Maragall, però una maniobra de Manuel Valls i Ada Colau li va treure l’alcaldia. Tot i el mal regust de boca per la pèrdua de la capital catalana, els republicans van ser el primer partit de tot Catalunya i van arribar a alcaldies importants com Tarragona, Sant Cugat o Lleida. Tot eren victòries i només va existir una petita derrota: la victòria de Puigdemont a les europees, el mes de juny.
El desgast: frustració del postprocés, minoria parlamentària, i poc reconeixement a Madrid
Què ha estat el que ha desgastat els republicans? Aragonès ha hagut de gestionar la Catalunya del postprocés i la frustració de l’independentisme. I en l'última etapa, en una minoria parlamentària molt complexa. Fa vuit anys el moviment sobiranista estava immers en la preparació d’un referèndum i es va prometre una revolució que culminaria amb l’alliberament nacional. Ha existit poca autocrítica per parts dels líders independentistes. Una poca empatia que ha allunyat l’electorat que un dia va poder confiar en ERC. Abans de la campanya, Junqueras demanava "perdó" -en una entrevista a Nació- a les persones que s'hagin pogut sentir desconnectades del partit. ERC també ha patit el desgast de pactar -i donar centralitat al PSC- en ajuntaments i diputacions, i ha pecat de no saber reivindicar amb prou força els fruits recollits a Madrid.
Amb tant de poder acumulat des d’aquell 2019, ERC ha estat incapaç des de les administracions de reconnectar amb el públic i la debilitat parlamentària i el clima polític absolutament polaritzats no han ajudat. El cicle iniciat el 2017 està enterrat. "Com els castells, ens tornarem a aixecar", reflexionava una dirigent del partit aquest diumenge al vespre. Qui ha de liderar la recuperació és la incògnita. Junqueras i Marta Rovira ja fa gairebé 13 anys que porten la batuta. Diversos dirigents no amagaven aquesta nit el patiment perquè s'obri un trencament intern.