- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
Des del 2019 que Ciutadans viu connectat a un respirador. La seva ànsia de supervivència, fruit de la recreació en l’orgull dels trofeus d’antany i la curiositat de comprovar quant de temps és possible sostenir l’autoria del llegat que a hores d’ara ja ha traspassat a altres mans, no és suficient per sostenir l’existència del partit a llarg termini. Com l’avi que cada Nadal insisteix que l’any que ve ja no hi serà, però continua desafiant la mort davant de canelons, gambes i embotits, com el iogurt de la nevera que mai no arribarà a venir de gust, però que conserves “per si t’entra la gana”, com l’últim exemplar d’un animal en perill d’extinció, Ciutadans ha anat posposant la seva mort per tenir temps d’assimilar-la amb serenor, assaborint les últimes engrunes del rècord de l’èxit. No abans, però, sense fer l’últim passi d’un espectacle de provocació, estil que els ha caracteritzat durant els seus anys fèrtils: una campanya electoral dirigida pel mediàtic Jordi Cañas, que ha definit com “un retorn al Ciutadans de sempre: canyer, directe, clar, concís, amb propostes”. Una campanya protagonitzada per imatges de Carles Puigdemont empresonat creades per intel·ligència artificial, i que ha culminat amb un acte a la presó dels Lledoners, on van ser empresonats els presos polítics, amb Carlos Carrizosa demanant la detenció del 130è president de la Generalitat.
Tanmateix, no sembla que aquesta darrera maniobra de reanimació pugui revifar un partit que ja ha deixat la feina feta. Des de l’inici de la campanya que les enquestes albiren el desastre. Em disposo, doncs, a viure el traspàs del partit taronja des de la seva seu a Barcelona, a la ronda de Sant Pau entre Ciutat Vella i l’Eixample, com qui entra al tanatori per vetllar un familiar molt llunyà per qui mai ha sentit especial simpatia.
12 de maig de 2024, 18:36 h de la tarda. Arribo a la seu de Ciutadans. Tothom qui m’atén és molt amable amb mi i està predisposat a fer-me sentir còmoda, però tinc la mateixa sensació que quan entres en una discoteca i t’adones que hi has arribat massa d’hora. Hi ha gent de premsa i staff, però l’espai és ample com un coworking a hores baixes i l’ambient és distès. Tot just entrant, la disposició dels mobles i la decoració del local recorden a la sala d’espera d’un dentista o a la consulta del psicòleg; en qualsevol dels casos, llocs on pagues més del que voldries amb l’objectiu de poder somriure. Fent temps fins que arribi algun dels protagonistes, jugo a comprovar quant de temps puc fingir que soc periodista sense que els periodistes de debò se n’adonin, però em distrec maleint el moment que algun Ciutadàner va triar la música que sona a tot drap a través dels altaveus impossible de diferenciar d’una playlist del Bershka. L’aire condicionat rebaixa la temperatura de la sala molt més del que m’agradaria, i ric per sota del nas elaborant la comparativa amb un tanatori i la metàfora resultant que s’explica sola. Carlos Carrizosa arriba a dos quarts de vuit. “Confiados y tranquilos” i “fuertes y confiados” són els sintagmes que el candidat repeteix igual que un nen que dissimula que ja sap que els Reis són els pares. Tot i el col·lapse imminent, el frontman del partit emana placidesa de gos vell sotmetent-se a una eutanàsia.
A les vuit del vespre tanquen els col·legis electorals i comença l’escrutini. Tot i l’optimisme impostat de Carrizosa, ningú no s’espera cap sorpresa, cap remuntada a última hora a la Real Madrid. Si la mort de Ciutadans es mereix un adjectiu és “orgànica”, i si demana un diagnòstic concret és “fallida multiorgànica per absorció de la seva retòrica anticatalanista per part d’altres partits unionistes”. Hi ha poques eines tan efectives com una idea clara i concisa sostinguda en el temps, i en divuit anys, Ciutadans ha normalitzat i contagiat el menyspreu al catalanisme, al català i a la nació catalana cultural i política. La seva primera aparició sacseja la societat d’aleshores, però amb el temps el factor de novetat acaba esvaint-se, i els cops d’efecte i els reclams d’atenció només sobten a curt i mitjà termini, perquè la repetició i la constància sense impediments o contrarespostes eficients i confrontatives desemboquen en integració i estandardització. No és poca cosa: Ciutadans fa gairebé dues dècades que dona corda a idees que han germinat més enllà dels límits del partit. L’any 2006 Ciutadans entra al Parlament per primera vegada. Albert Rivera, que aleshores té la mateixa edat que jo aquesta nit, apareix nu al cartell electoral del partit. “Aun huele a leche, es un bebito” que diria el Rivera del 2019. Quan presenten el manifest “Catalunya som tots” l’any 2009, en defensa de la pluralitat a Catalunya, el missatge subliminar és un altre: “Catalunya som tots, però sobretot els que no volem ser catalans ni que ho sigueu els altres”. L’any 2012, Ciutadans esclata triplicant els resultats del 2010. A les eleccions al Parlament de 2017, superen el milió cent mil vots. Dos anys després, el 2019, fracassen a les eleccions del novembre, Albert Rivera –que aleshores ja té trenta-nou anys– renuncia com a polític, i Ciutadans enceta l’inici del final.
Són dos quarts de nou i Ciutadans acumula un total de zero escons. Cal saber-los valorar, però, que fora de les urnes no han desistit fins a l’últim minut: Ciutadans ha jugat la carta d’insistir a unificar i forçar a fer conviure, amb un embolcall d’arrogància i supèrbia amb rampells de macarrisme, els catalanistes i els catalans espanyolitzats i/o espanyolistes. S’ha passat la campanya culpant els partits catalanistes de definir “catalans de primera” i “catalans de segona” en lloc de rebutjar el catalanisme a favor de l’espanyolització. S’han convertit en el partit representant del “mestissatge”, que no és més que un relat homogeneïtzador que pretén assimilar dues nacionalitats diferents en una de sola, i així convertir en retret i delicte la voluntat de la identitat catalana de diferenciar-se de la identitat espanyola o espanyolitzada. La defensa del mestissatge de Ciutadans, doncs, ha servit per culpar els catalans de voler ser catalans i voler viure en català, i que aquesta premissa faci saltar moltes menys alarmes de les que saltarien en un context de normalitat i salut democràtiques.
Com que poc abans de les nou del vespre sembla que la cosa no avança, penso a sortir de la sala reservada per la premsa per tafanejar, però un membre de l’staff se m’avança i ens convida a sortir a l’espai principal de la seu amb un dels millors anuncis que algú pot rebre: “Han arribat les pizzes”. Com a vegana i celíaca, però, no puc gaudir de l’ofrena, així que em dedico a fotografiar mentalment l’escena: una taula plena d'aigües, refrescos, cerveses, pica-pica, persones que no es coneixen, però que s’esforcen a ser cordials per garantir l’harmonia… i ni rastre de Carlos Carrizosa; és com una festa d’aniversari on l’homenatjat fa estona que s’ha tancat al lavabo perquè està trist. Agafo un braçalet taronja i un pin dels que han deixat sobre la taula pels visitants com qui viatja a una illa i s’endú una pedra volcànica –que no tornarà a mirar mai més– pel record. Veig membres de l’staff entrar i sortir de la sala on s’estan els veritables protagonistes de la nit, i l’imagino com una habitació de l’UCI amb accés restringit als familiars més íntims. Ja he perdut el compte de les vegades que ens han convidat a sortir perquè “hi ha més sopar”, o “hi ha begudes”, o “hi ha hot dogs i més menjar a banda de les pizzes d’abans”.
Són dos quarts de deu i en aquest punt conservar l’esperança d’entrar al Parlament seria més naïf que no pas admirable. No és una bogeria afirmar, amb menys de la meitat del vot escrutat, que Ciutadans no ho aconseguirà. Aquests dies molta gent farà befa de la mort de Ciutadans i Twitter s’omplirà de mems, però si ara descansen en pau és precisament perquè ja han enllestit la feina que van començar el 2006. Més que una mort, això d’avui se sent com una jubilació. Ciutadans ha posat en venda el discurs al Wallapop de l’espanyolisme, i alguns ja n’estan fent un bon segon ús. Les pedregades contra la llengua i contra la nació catalana han impregnat les consignes desacomplexades de partits com el PP, Vox, i fins i tot comuns i socialistes. Qui és fill de gat, una hora al dia caça rates, que escrivia Jesús Moncada. I com diu aquella altra frase: pots matar l’home –el partit, en el cas que ens ocupa–, però no la idea. Que la idea sobrevisqui depèn en gran part de la seva transmissió efectiva. I com si es tractés d’una cursa de relleus, Ciutadans ha entregat amb èxit el testimoni al corredor següent. Per això, tant com m’agradaria poder celebrar la seva mort, només puc observar-la en silenci com una ferida mal curada que comença a fer crosta.
Marxo quan m’envaeix l’energia de la imatge de l’exportaveu Juan Carlos Girauta assegut tot sol entre cadires buides i amb la mirada perduda. En aquest punt, em sento temptada a prendre el pols del cadàver i a trucar a un doctor perquè en certifiqui la mort. Ningú diu gran cosa, com si etzibar alguna paraula pogués fer caure un gerro, deixar coixa una taula o enderrocar alguna de les columnes. Em miro la porta per última vegada abans de creuar-la i fer via cap a casa. Hauria de col·locar un mirall sota el nas dels membres de l’equip de color micaco per comprovar si ja han deixat anar l’últim alè. Sembla que fa estona que tothom s’ha amagat. De cop, l’elogi fúnebre: el so del no-res. “¿Lo escuchan? Es el silencio.”