Fa deu anys i quatre dies, la plaça del Born acollia la nit electoral de Junts pel Sí. Artur Mas, en quatre idiomes -català, castellà, anglès i francès- proclamava la victòria de la candidatura integrada per Convergència, ERC i una sèrie d'independents amb el compromís d'arribar a la independència en un termini de divuit mesos. De portes endins, l'eufòria era menor. Van existir discrepàncies entre Mas i Oriol Junqueras -que havia accedit a contracor a elaborar una llista unitària- sobre la lectura del resultat, que va atorgar-los 62 escons. Insuficients per arribar a la majoria absoluta. Seria necessària la CUP, que no va trigar a verbalitzar que el plebiscit plantejat en els comicis s'havia perdut.
Per què? Perquè no s'havia arribat al 50% dels vots. Junts pel Sí i els anticapitalistes, comandats en aquell moment per Antonio Baños, sumaven 72 diputats. Suficients per articular una majoria operativa al Parlament -el temps va demostrar que seria de gestió tortuosa, descavalcament de Mas i tria de Carles Puigdemont inclosos-, però sense el gruix necessari per emprendre amb totes les garanties un camí que havia de ser irreversible. D'aquella nit en va quedar un regust agredolç, remuntat un any després amb l'aposta de Puigdemont pel referèndum unilateral i sublimada en la jornada de l'1-O, marcada per la votació massiva i per una violència policial que ja ha estat degudament amnistiada.
La unitat, si és que mai havia existit de forma genuïna, va morir aquella mateixa nit, i va quedar sepultada en els dies posteriors sota el debat entre els partidaris de convocar eleccions autonòmiques i reforçar el mandat de l'1-O o bé accelerar a fons cap a la declaració d'independència. Dels 27 dies taquicàrdics entre el referèndum i la proclamació sense efectes de la República catalana tothom hi ha dit la seva -reconstruccions periodístiques, llibres dels protagonistes, anàlisi forensic per part de tots els partits-, però la conclusió, vuit anys després, és incontrovertible: Catalunya no disposa d'un estat propi i els protagonistes del referèndum són socis del govern encapçalat per Pedro Sánchez.
Una majoria que ja no existeix
Es pot repetir una majoria com la del 2015, que va servir per construir l'1-O? Està a les mans de l'independentisme recuperar el vigor del 2017, quan en plena vigència del 155 es van sumar 70 escons? Pot el moviment superar el 50% dels vots, com va passar el 2021 en plena pandèmia i una participació especialment baixa? És probable que la resposta sigui una triple negativa. Perquè fa temps que s'ha perdut la simbiosi entre partits, institucions i carrer -l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural tenen fulls de ruta divergents; el Consell de la República mai va ser l'estat major somiat-, i perquè ha aparegut un actor tòxic: l'extrema dreta ascendent que representa Aliança Catalana.
Ja no és que Sílvia Orriols disposi de l'alcaldia de Ripoll -hi va arribar després de guanyar les eleccions, sense que Junts avalés un acord a la contra o bé una moció de censura al cap d'uns mesos- i de dues diputades al Parlament, sinó que les enquestes els projecten fins a la vintena de representants. Una xifra que invalida qualsevol majoria independentista operativa, perquè tant ERC com la CUP no pactaran mai amb Aliança, i el partit de Puigdemont, més prudent, no té cap intenció -per ara- d'arribar a enteses amb l'extrema dreta independentista. Ha endurit el discurs en immigració i seguretat, i pateix per si Orriols els menja terreny quan se celebrin les eleccions municipals del 2027.
Si es fa cas a la projecció publicada fa deu dies a La Vanguardia, la majoria que va portar fins a l'1-O només obtindria 46 escons. Sumar-li els 19 que obtindria -segons aquest sondeig- Aliança Catalana permetria a l'independentisme arribar fins als 65, al llindar del control de la cambra. Si, a banda, es té en compte que el mandat de l'1-O ha estat d'una manera o una altra superat per tots els partits que el van promoure -Junts en defensa la vigència, però va fixar-se com a objectiu negociar un referèndum amb el PSOE en el marc de l'acord d'investidura-, el resultat és que aquests vuit anys han canviat definitivament el paisatge. Ni full de ruta, ni estructures d'estat, ni calendaris inamovibles.
Causes que persisteixen
Que la majoria hagi deixat de ser operativa i que el carrer hagi deixat de ser determinant -en l'última Diada, castigada per la pluja, només hi van assistir 41.500 persones, una xifra que empal·lideix davant dels quasi dos milions dels moments àlgids del procés- no vol dir, en tot cas, que les causes que van ser tractores del rumb independentista hagin desaparegut. El dèficit fiscal persisteix -les dades que Junts va pactar publicar amb el Ministeri d'Hisenda encara s'estan treballant abans de ser difoses-, i per això el finançament singular s'ha convertit en prioritari. De moment, la recaptació de l'IRPF no arribarà fins al 2028, un incompliment del primer calendari que van pactar ERC i el PSC.
Els trens continuen sense funcionar -el tall per les obres a la línia R3 només agreujarà temporalment el problema-, i la gestió catalana de l'aeroport del Prat, que tant consens va generar fa dues dècades entre les elits, no ha acabat de fructificar mai. Aena, de fet, continua tancant la porta amb arguments basats en la legalitat, malgrat que el Govern intenta trobar fórmules que satisfacin ERC. En tot cas, això sí, hi ha una qüestió gravitacional que sí que ha variat en els últims temps: si abans el Parlament era al centre de tots els grans debats, des del 2017 tot pivota al voltant del Congrés. L'amnistia, gran fita de l'any passat, encara no ha servit per beneficiar Puigdemont ni Oriol Junqueras.
Tots dos van ser ahir protagonistes: el primer, de manera telemàtica -continua a l'exili-, va intervenir en la commemoració de l'1-O que Junts va organitzar a Cornellà de Terri; el segon, amb una conferència a l'Auditori de Barcelona en què va anunciar que voldria tornar a ser candidat a la Generalitat. Vuit anys després del referèndum, les principals formacions independentistes continuen liderades per les mateixes cúpules. Res fa pensar que, a curt termini, això canviï. De moment, la majoria que va fer possible la tardor del 2017 -amb totes les virtuts i tots els defectes que van aflorar en la cadena de decisions- és història. Qui sap si el pas del temps l'acaba convertint en irrepetible.
