En tot el debat polític, i els acords del govern de l’Estat que darrerament hi ha hagut, dos elements ens afecten com a treballadors i treballadores de Catalunya significativament. Em refereixo al salari mínim interprofessional (SMI) i a la reducció de la jornada laboral (RJL). Dos aspectes, com qualsevol altra matèria de caire laboral, que no podem decidir ni a Catalunya ni a la resta dels Països Catalans. L’Estat espanyol disposa de plena capacitat legislativa. Aquí no en tenim cap.
Això fa que no puguem determinar un salari mínim adequat al nostre context social i econòmic perquè amb 1184 euros bruts al mes és pràcticament impossible que ens plantegem cap projecte de vida amb cara i ulls si, ja per començar, el lloguer ronda el 1200 euros a les zones més tensionades. No ho dic només jo; la Carta Social Europea recomana que l’SMI s’ajusti al 60% del salari mitjà, que a Catalunya el 2023 superava els 30.500 euros, i “s’adapti a les seves realitats socials i econòmiques per tal de respectar els principis de justícia social i dignitat”. Per tant, i com a mínim, el salari mínim interprofessional hauria de ser de 1425 euros bruts.
També fa que no puguem determinar la reducció de la jornada laboral ni com la planifiquem per adequar-ne la implementació en funció del sector i les dimensions de l’empresa. Una reducció que és cabdal davant de reptes com el repartiment de la feina en un entorn amb cada cop més avenços tecnològics i la conducció d’una transició ecològica i social que tingui en compte els límits del planeta. Una reducció necessària que no serà cap apocalipsi, com ja amenaçava la patronal el 1919 - fa 106 anys! - quan vam assolir a Catalunya les 8 hores diàries i tampoc ho serà ara. I que a més no hauria de quedar-se amb les 37,5 hores que ja apliquen el 30% dels convenis. Cal que fem passes valentes per una feina digna, per un model productiu al servei del país i un planeta sostenible avançant cap a les 32 hores setmanals. Però siguin 37,5 hores, com ha aprovat el govern espanyol, o 32h com realment cal, com podem garantir-ne l’aplicació si a dia d’avui a Catalunya només tenim 116 inspectors de treball a peu de carrer?
Aquí rau el perquè de tot plegat. Com decidirem com vivim i com treballem si no ens deixen, com vam poder veure en directe el 2017?
Potser seria hora que els partits sobiranistes amb capacitat d’incidir en el govern espanyol de torn fessin servir la seva força perquè es transferissin les competències en matèria laboral i afrontéssim amb més garanties el model low cost on la manca d’escrúpols ens ha instal·lat. Per poder decidir un salari mínim just, una jornada laboral adequada al segle XXI, una jubilació digna on no treballem fins els 67 anys o una habitatge per tothom que no estigui en mans d’especuladors. Unes competències que sí que millorarien la vida de la majoria de gent al nostre país.
Establir un salari mínim que dignifiqui la vida de centenars de milers de persones empenyent els sous a l’alça és molt més útil per al benestar i la cohesió que assenyalar i criminalitzar qui s’ha incorporat a la nostra societat en unes condicions precàries. Més quan hi ha certs empresaris que els van bé sous de misèria o lloguers astronòmics mentre, enmig d’anuncis d’alarmes anti-okupació, escampen relats xenòfobs.
No només això. Les lesives reformes laborals i de les pensions dels darrers anys no són pas un exemple en la bona direcció per fer front a la pèrdua constant de drets i poder adquisitiu, ni ajuden a confrontar una extrema dreta que ens vol encara més pobres i menys lliures. Unes reformes que han estat avalades i celebrades amb confetti pels sindicats estatals i que haurien de fer-nos reflexionar.
Com a treballadors i treballadores hem de decidir el futur. Ens cal que sindicats, partits i entitats entenguin que un Marc Propi de Relacions Socials i Laborals és guanyar benestar. Fer-ho sí que és construir país, sí que és cohesionar i sí que és un graó més de sobirania.