ETA va reivindicar amb un comunicat més llarg que el reconeixement de l’autoria habitual quan va assassinar amb un tret al clatell al company i amic enyorat Ernest Lluch. Era com si necessites justificar-se, com si aquella organització sense escrúpol ni entranya, sabes que la seva covarda acció tindria gran impacte social, i sobretot un grandíssim rebuig arreu.
En el comunicat intentaven l'impossible, justificar la decisió d’haver-lo assenyalat com a objectiu per la seva capacitat dialogant amb el nacionalisme basc. Els dialogants entre els furiosos i fanàtics, els dialogants entre la brutalitat i l’horror són els més perillosos. Això venien a dir-nos els seus assassins.
Era el 21 de novembre de l’any 2000, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador Franco encara hi havia grups que creien que la sang havia de guiar la vida col·lectiva i no el debat plural, les reformes sobre les reformes i més reformes fins a trobar la solució als problemes socials sempre canviants.
En un garatge subterrani, com si es tractés d'una fosca cova allunyada de la mirada pública, van assassinar-lo com ell pressentia des de feia mesos. En mig any havien mort molts amics de les seves trobades al voltant dels llibres de la llibreria Lagun. José Ramon Recalde, José Luis López lacalle, Javier Elzo i Mari Carmen Garmendia
Unes setmanes abans havia reclamat valentia a les institucions espanyoles i basques pel que van fer impel·lits pel gran impacte de la seva mort: signar el Pacte per les Llibertats (l’actualització del de Ajuria Enea), que va accelerar l’aïllament social de la banda terrorista i que més endavant va permetre la seva liquidació.
L'any vinent 2026, farà quaranta anys de la mai prou commemorada universalització del servei públic sanitari (llei general de sanitat, de 18 de març) per la gran significació en el camí de la cobertura social d’un estat endarrerit per una dictadura sagnant. Sense oblidar el Primer Pla de Drogues que obria la porta a una mirada diferent de les addiccions i la primera llei de drets del consumidor.
Aquesta gran fita al Ministeri no ha permès analitzar la complexitat de la seva trajectòria professional a la Universitat de Barcelona i de València (després d’haver estat expulsat de la primera per haver participat en la Caputxinada). Savi en la història del pensament econòmic al llarg dels segles, en els seus escrits acadèmics tenen gran importància la recerca feta sobre el segle XVIII i les possibilitats de l’estat compost que proposava l’opció austriacista que va abandonar-nos en la guerra de Successió. Potser aquesta mirada més complexa ens ajudaria a entendre les seves posicions a la València dels anys 70, essent un dels ponents del Primer Congrés d’Història del País Valencià i membre del grup conegut com els 10 d’Alaquàs, detinguts quan anaven a constituir el Consell democràtic del País Valencià.
Com que aquest any parlem molt del 20 de novembre i de les correlacions de força en la transició, incloses les violentes, no hauríem de deixar passar els 25 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch ara que en temps de necessitat de pactes es necessiten constructors de pots sòlids. Necessitem els dialogants que terroritzen als fanàtics.