El neguit que ens transmeten els números fets públics periòdicament sobre la salut del català contrasten amb la percepció lingüística joiosa que embolcalla l’escena musical. És com si ara la música en català tingués més salut que el català. Els quatre concerts d’Oques Grasses a l’Estadi Olímpic alimenten la sensació i esperonen un triomfalisme que hauríem de saber processar. La seva és una fita aparatosa, certament, i ens ve a dir, entre altres coses (i mèrits musicals a banda), que, quan els catalanoparlants albirem un vehicle amb potencial, ens hi abraonem, tal com fem que TV3 (malgrat les insubstancialitats amb què ens obsequia darrerament) sigui líder d’audiència mes rere mes, perquè és un agent aglutinador, l’únic en la graella televisiva, encara que la suma de tota la resta de l’oferta sumi molta més audiència.  

Però hi ha altres senyals que ens diuen que cantar en català no és un fet excèntric, ni anacrònic, ans al contrari. En poc temps, alguns dels nostres artistes "castellanocantants" més populars han fet el pas d’enregistrar cançons en la llengua de Jaume Sisa i Joan Miquel Oliver. Composicions pròpies, no pas versions. L’any passat, Estopa, amb La rumba del Pescadilla, peça més o menys bilingüe, sí, però que no té precedents en els seus vint-i-cinc anys d’història. Aquesta tardor, Manolo García ha publicat després de més de quatre dècades de carrera la seva primera composició en català, Drapaires poligoneros, amb un títol mig i mig que és alhora el de l’àlbum que aquests dies passeja pels escenaris de les Espanyes. 

Tenim Sidonie, trio barceloní que va començar cantant en anglès, al cap d’uns anys es va passar al castellà, amb molt bons resultats a escala estatal, i completa ara un triangle lingüístic a Catalan graffiti i les seves dotze cançons esquitxades per pronoms febles i eles geminades. No hem de desestimar les conseqüències que aquesta mena de decisions poden desencadenar a l’esfera privada. Fins ara, a les entrevistes, els membres de Sidonie barrejaven el català (en boca de Marc Ros i Axel Pi) i el castellà, idioma amb què s’expressava el baixista Jess Senra. Ara, això ha canviat. El Jess ha començat a parlar-los, i a parlar-nos als periodistes, en català. Ell em deia fa uns dies que el seu monolingüisme previ era cosa de “la timidesa, la inseguretat”. Ells em van fer notar el “típic error dels catalans de canviar de llengua”. 

Hi ha també Rosalia, és clar, que ja va fer Milionària (cançó desparellada, no inclosa a cap dels seus àlbums) i que ara cola el català a Divinize. És una de les peces de Lux, un àlbum que, com em deia fa uns dies David Carabén, sempre tan encertat, és catalaníssim precisament perquè l’artista hi fa anar tretze llengües. Què hi ha més català que escarrassar-nos a demostrar que som més oberts que ningú perquè, sobretot, sobretot, no ens titllin de tancats i provincians?

Que artistes que han demostrat que tenen el seu mercat estable en la llengua castellana hagin decidit incorporar el català en el seu modus operandi creatiu, no pas en una gala televisiva passavolant, sinó en els seus àlbums, en aquest precís moment, i sense que ningú els ho demanés, ni menys encara, exigís, ens llança un missatge que és de bon rebre en aquests moments tan propensos als mals auguris. El seu pas ve d’un lloc profund, que connecta amb la seva naturalesa més íntima com a ciutadans d’aquest racó del món. És la seva manera de respondre a la pregunta raonable de si és possible sentir-te català deixant de banda la llengua originària del país.