Una classe de 25. Nens i nenes. El llest, el guapo, l’alt, el baix, la grassoneta, el de les ulleres, el que té dèficit d’atenció, el que pateix un trastorn de l’espectre autista, la tímida, el dislèxic i la nouvinguda. El líder i el que passa desapercebut. El que pega i el que pateix assetjament escolar. L’etiqueta. La que molts cops els mateixos adults posem als altres sense ser-ne conscients del tot. Sense mala intenció. Però és la veïna lletja o la companya de feina que té uns quilets de més. És el negret i el ximplet. És parlar sense pensar. Perquè molts cops ens resulta més fàcil utilitzar el qualificatiu abans que l’eufemisme. Total, per què referir-nos als altres pel seu nom si és més senzill definir-los per un tret característic del seu físic? Mals noms i un mal exemple pels més petits.
Difícil de gestionar. Sobretot si el temps et passa per sobre. Si arribes a casa i dediques el sopar al telèfon mòbil. Si li connectes la pel·lícula per a no sentir-lo. Famílies desconnectades entre pantalles i que no posen límits. Professors cansats, estressats, saturats. Els que no han perdut la fe han abandonat la vocació i l’ofici. No estan per històries, per aguantar pares pesats. Els que donen instruccions de com educar el seu fill i els que no saben ni l’horari escolar. O “el meu això no ho faria mai”. I enmig del caos, els que més ho pateixen. Ha de ser aterridor que el teu fill o filla et digui que no vol anar a l’escola. Allà on els dèbils són cada cop més majoritaris. Són els que van amb l’etiqueta enganxada a l’espatlla. Els que reben insults, els que s’enduen puntades de peu. I és la frustració. Quan busques respostes a l’escola i et diuen que no és per a tant. O que no en sabien res. O que són coses de nens i que ha passat tota la vida.
La desesperació. El saber que t’estàs perdent alguna cosa. Que la solució no existeix, i que si hi és, no està a les teves mans. Quan t'adones que el sistema no funciona. Que mentre uns pensen que ho donen tot a l’aula, els altres diuen dels altres que passen de tot. La distància entre les famílies i els professors cada cop més ampla. Una relació tibant, de qui educa i de qui ensenya. La impotència a les dues bandes. Els bàndols que no porten a res més que a uns resultats acadèmics cada cop més deficients i un alumnat perdut entre tanta frustració. I els que ens volen fer creure que l’ensenyament d’avui és més modern. Que es treballen les aptituds per sobre del saber de tot. De la integració com a aspiració i de la immersió com a model.
La mateixa aula. La dels 25 amb etiquetes de tota mena. I una manera de fer més pròpia de temps passats que no de l’ensenyament del futur. On hi ha l’alumne de la setmana. Que suma punts per resultats, comportament i actitud. No per les seves aptituds. Que durant els 5 dies de la setmana és el protagonista i la mà dreta de la mestra. Sempre els mateixos els que guanyen el títol. I també sempre els mateixos els que l’intenten assolir i mai ho aconsegueixen. La distinció entre els bons i els dolents. El llest i el menys llest. Els que queden assenyalats i pensen que mai podran ser com la resta. Sempre s’ha dit que educat si ve de casa, però ensenyar també és posar límits, divulgar valors i tenir empatia. Fer que tots puguin fer i ser de tot. Sense discriminar. Sense figures i fórmules antigues que apartin nenes i nens del sistema educatiu. Que tinguin ganes de llevar-se al matí i anar a l’escola comença a casa i acaba al mateix centre escolar.