Com era previsible, Koldo i Ábalos ja estan a la presó. El poder judicial no es podia permetre una notícia que, tot i que molts deien improbable, no era impossible: que Ábalos se sostragués a l'acció de la justícia, fugint a un lloc on no hi hagués extradició. Respecte del diputat ara es compleixen els requisits perquè, d'acord amb el seu reglament, el Congrés procedeixi a retirar-li els seus drets, entre els quals hi ha el de vot.
Encara que sigui sense voler-ho, el jutge que instrueix la causa al Tribunal Suprem pel fet de ser Ábalos aforat i haver-hi atret així la competència des de l'Audiència Nacional, pot trastocar la política nacional: el seu vot era imprescindible en una composició de suports parlamentaris al Govern de Pedro Sánchez que cada vegada es redueix i acosta més a la frontera dels 176 que configuren la majoria absoluta.
Tot i que fins fa res era difícil pensar que qualsevol dels grups que apuntalen el socialista, ja des de dins o des de fora del Govern, abandonessin una posició que blindava la legislatura, la declaració de ruptura de relacions de Junts (que ha estat rubricada en els últims amb diverses negatives a propostes de Sánchez), permeten pensar que alguna cosa està canviant en el panorama polític espanyol.
Es diu que sonen campanes electorals a Madrid i sens dubte no només es refereixen als territoris autonòmics. Amb Ábalos sense vot, els set de Junts valen una mica menys. O com a mínim, s'igualen en valor als d'altres partits més petits, perquè cada cop l'eventualitat d'un gir copernicà en algun dels grups esdevé menys insòlita i depèn d'un nombre més petit de diputats que canviïn d'opinió.
És cert que Sánchez continua tenint a la mà la vareta màgica de la convocatòria electoral, però si aquesta mà es presenta tan tacada com alguns voldrien i com potser Koldo i Ábalos, visiblement despitats, poden fer-nos veure, la situació resultaria insostenible. I això a despit de Junts i d'Esquerra Republicana que, per més que critiquin la situació o l'actitud de Sánchez, tots sabem que amb dificultat es trobarien en un escenari millor que el present, ateses les perspectives per a les pròximes eleccions. Molt més en el cas d'Esquerra, que potser per això resa perquè allò dels “tres pocavergonyes” es quedi, encara que sigui en el terreny judicial, en això.
En tot cas, ja és aquesta situació molt semblant a aquella que el 1996 va produir els grans canvis a la Moncloa, i ara, molt més que aleshores, es generarà per al PP el malson de com compondre les majories (que significa com convèncer alguna força parlamentària d'acceptar el Vox com a company de viatge). I si no, que li diguin al nou i flamant president del govern valencià.