Comencem fent llista: Pedro Sánchez no ha pogut aprovar els dos darrers pressupostos generals, i tampoc no podrà amb els de l’any que ve; no pot tirar endavant cap llei rellevant, perquè ha perdut la majoria parlamentària que el va investir; els dos darrers secretaris d’organització del partit socialista estan imputats per delictes greus de corrupció, i per pocs dies no han coincidit en presó preventiva (un en sortia quan l’altre hi entrava); el fiscal general de l'Estat, nomenat pel govern, ha estat inhabilitat per revelació de secrets; el germà del president està processat per prevaricació i tràfic d’influències; la dona del president està investigada per malversació, tràfic d’influències i corrupció en els negocis.
A Europa, qualsevol president de govern que es trobés en la situació de Sánchez ja hauria dissolt el parlament i convocat eleccions. Més enllà de la campanya salvatge del conglomerat mediàtic-policial-judicial del Madrid DF, i del lawfare evident en el cas del fiscal general i el de Begoña Gómez, el sentit comú democràtic diu que sense pressupostos generals durant tres anys i amb l’activitat legislativa bloquejada, un govern no pot fer la seva feina i, per tant, ha de donar la paraula als ciutadans. Per què aguanta Sánchez, doncs? I sobretot: té un pla per sortir de l’atzucac i arribar al final de legislatura?
Probablement, la resposta a la primera pregunta cal anar-la a buscar més en el terreny de la psicologia del poder que no pas de la ciència política. Sánchez se sent, amb raó, víctima d’un assetjament que no és polític, sinó personal. S’han traspassat línies vermelles de manca de respecte i de voluntat de fer mal que fins ara no havia patit cap president espanyol. És possible que, per a ell, aguantar sigui la resposta justa a una operació immoral. Però no té en compte que allò que li impedeix governar no és el linxament permanent contra ell i els seus éssers estimats, sinó la incapacitat d’aprovar pressupostos tres anys seguits, la impossibilitat d’aprovar lleis i, en definitiva, la paralització de les funcions principals d’un govern democràtic. És com si, en el cap del líder del PSOE, la dimensió personal del problema s’estigués menjant la dimensió política.
La qual cosa ens porta a la segona pregunta: té Sánchez un pla que justifiqui aguantar? És possible que sí, i que impliqui reenganxar Junts a través del retorn de Carles Puigdemont. Una sentència ràpida del TC (majoria progressista) avalant la constitucionalitat de l’amnistia, si anés acompanyada de mesures cautelars que lliguessin de mans i peus el Suprem, significaria el final de l’exili. L’impacte del retorn en l’opinió publica catalana, i el paper innegable de Sánchez per fer-lo possible, molt probablement no deixarien espai a Junts per justificar el manteniment del trencament amb el govern del PSOE. Seríem, doncs, davant d’un escenari de reenganxament de Junts a la majoria d’investidura. Així, Catalunya hauria servit a Sánchez per iniciar la legislatura... i també per esgotar-la. Sánchez-Houdini ho hauria tornat a fer.